LA MAGNÒLIA AGRESSIVA

ELS DIMONIS

El diumenge a la tarda, havent dinat, el pare s'asseia a la seva butaca, ben arrepapat, i encenia una fària amb tota la parsimònia. Nosaltres l'espiàvem amagades darrere les cortines, sense fer soroll, fins que començaven a sortir-li espirals i glopades de fum gris pel nas i per la boca, llavors arrancàvem a córrer pensant que era el dimoni i que acabaria a les calderes del Pere Boter.

Per culpa de l'àvia Dolors, que cada nit ens feia resar perquè el pare, republicà de tota la vida, es convertís i anés a missa, no vaig poder tenir el complex d'Edip i em vaig enamorar, successivament i per aquest ordre, de tots els nens que li agradaven a la meva germana, de la majoria de professors que vaig tenir des de la primària fins a la universitat, del depravat del dentista que, quan obríem la boca per ensenyar-li les dents, ens hi feia un petó --quan ho explicàvem a la mare, ens deia que no s’ho creia, perquè, a ella, que hi anava més sovint, no li n'havia fet mai cap--, del Mingo, el meu ídol de la colla, que se'n va anar a la mili després que balléssim un sol ball molt estret i que em digués que li encantaria pessigar-me les anques.

La meva germana, un any més joveneta, havia madurat abans, i mentre ella lluïa els primers talons, es comprava els jerseis una talla més petits, i corria rere els xicots com una posseïda, jo només pensava a jugar a bàsquet. És clar que potser no hauria pogut fer gran cosa més amb les botes per als peus plans i els ferros a les dents.

El secret del dentista va ser un dels primers que vam compartir. Tenia la consulta, dues portes més enllà, al mateix carrer de casa, i pel barri es deia que el marit de la seva amant els havia pescat in fraganti i l'havia feta fora de casa. Sembla que el dentista se n’havia fet càrrec i que la tenia de mantinguda a Eivissa. Però, segons l’àvia, no havíem de fer cas de murmuracions i xafarderies.

Que la mare estava als llims, va confirmar-ho l'entrevista que li va demanar la tutora per parlar-li del meu germà petit. Havia faltat vint-i-tres hores a classe, sense justificar-les. -- És que els dimecres va a ortodòncia--, s'apressa a aclarir ella. --Senyora, no l’hauríem molestat, sinó comptéssim amb el testimoni de diversos professors que l'han vist jugant al futbolí del bar de la cantonada. Tenim l’obligació d’informar-la que el seu fill és a punt de perdre l'escolaritat.

No cal dir que aquell dia el meu germà va rebre, així que va treure el nas per la porta. Es defensà amb energia, assegurant que l'escolaritat no es perdia fins a les trenta hores i que encara n'hi quedaven sis. I de passada va afegir que s'avorria a classe i encara sort que podia badar per la finestra, des d'on es veia la increïble grua articulada d'unes obres del veïnat, molt més entretingudes que les explicacions del profe de ciències, que l’acabaven marejant, perquè no parava de passejar-se amunt i avall, allargant el coll i estireganyant-se el de la camisa, cosa que el deixava sempre amb el dubte de si tenia un tic o bé que, el coll de la camisa li estrenyia massa. També se li feia insuportable haver d’estar sis hores seguides estabornit en una cadira dura com una pedra, davant d'una taula tan esquifida que cada cop que alçava els genolls saltaven llibres, bolígraf i quaderns pels aires.

A mi el turment se’m presentà a l’hora d’escollir entre ciències i lletres, a catorze anys encara no fets. M'ho vaig jugar a cara o creu, em va tocar ciències i vaig respirar alleujada, era l’opció més racional per afrontar el futur, però no pas el meu. Aviat vaig descobrir que m’havia equivocat, sobretot quan entrava a l’aula de física, on em sentia com una extraterrestre, que no aconseguia endinsar-me en els misteris dels nombres quàntics ni giravoltar entre òrbites d’electrons. Algunes companyes em deien que elles tampoc ho entenien, però convençuda que l’abstracció científica no era el meu fort, després de dos anys d’escriure les seves redaccions a canvi que em fessin els meus problemes, i amb el títol de batxillerat de ciències a la butxaca, vaig decidir passar-me a lletres, encara que suposés passar-me tot un estiu aprenent grec i llatí pel meu compte.

Però ni el temps ni els diners són el més important a l'adolescència, sinó els amics. La Rata, d'una bellesa enigmàtica, sempre va tenir facilitat per relacionar-se amb l'altre sexe i, a més, tenia bon gust. Si ella fixava la vista en un noi, segur que era el més interessant de la festa. I a mi, no sé per què, ja no me'n podia agradar cap altre. De manera que, sense ser-ne plenament conscient, em vaig acabar especialitzant a birlar les conquestes a la meva germana, cosa que feia amb eficàcia. En tenir xicot, el devia amagar dins un armari perquè, quan me'l va presentar, ja era a la coberta del vaixell que els duia a Mallorca de viatge de noces.

Va ser la primera que va marxar dels quatre germans. Aviat ho vaig fer jo, també per casori, però sense allunyar-me gaire de Barcelona i després els dos petits, que es desplaçaren a l’estranger, l’un per raons de feina, l’altra seguint el seu impuls de llibertat. La mare encaixà amb desolació que anessin a viure tan lluny de casa, perquè, potser sense ser-ne del tot conscient, havia confiat en ells per a la seva vellesa i se sentí abandonada. Ara s’hauria de refiar de l’única que tenia a prop, de la pitjor de totes, de la que no sabia cosir ni cuinar, d’aquella que, s’hi hagués un terratrèmol, no l’agafaria pas a casa. Van ser dies molts durs per a tota la família, sobretot pel meu pare, que no sabia què fer per consolar-la. Les relacions amb la meva mare sempre havien estat tibants i encara es tensaren més. Un dia, que m’havia refugiat a casa dels pares fugint d’un amant, va dir al meu pare:

--Joan, fes-la fora mentre jo vaig a missa. Quan torni, vull que no hi sigui.

No havia superat el meu divorci, ni la meva vida de llibertat recuperada, de caos i desordre segons ella. Enyorava els que havien volat del niu, potser abans d’hora i el seu germà estimat, perdut després d’una llarga malaltia. I va ser el temps, que s’encarrega d’esculpir a poc a poc la vida, qui va aplanar la nostra relació. Mentre jo m’avenia a deixar el ioga per acompanyar-la a la missa dels diumenges, i procurava relaxar-me amb els càntics, que a l’estiu s’alternaven amb un impressionant concert de ventalls, ella exercia d’àvia amb plens drets i tenia cura del seu net, esdevingut també únic per la llunyania de tots els altres. I al final, després de conjurar tots els dimonis, vam acabar per entendre’ns.

HISTÒRIES DELCONFINAMENT

El confinament durava massa i desesperava tothom. El net de l’Helga, la veïna de l’àtic, cada vespre, a les vuit en punt, feia girar el tocadiscos des del terrat. Els altaveus retronaven per tot el carrer i tothom, fins i tot les monges i les infermeres de la residència, s’abocava a les finestres o sortia al balcó. Els uns amb sabatilles, els altres, en shorts i samarretes de marca. No teniu fred amb tan poca roba? Hem endreçat armaris, tret la pols, netejat vidres. No queda ni un pam de casa per netejar! Ens morim de ganes d’anar a la platja i de fer footing. L’Aleix encara surt a comprar, però jo tinc tanta por que no he tret ni el nas al carrer.

L’Aleix es dedicava a la venda al major de material esportiu i durant la temporada d’esquí feia calaix per tot l’any. Sovint ella li guardava els paquets que arribaven quan no hi era i signava els albarans. L’Helena teletreballava des de casa. en una agència de viatges. Tenien una nena de deu anys, contentíssima de no haver d’anar a escola.

Oi que tens màquina de cosir? Que ens podries fer un parell de mascaretes?, li demanà l’Helena un vespre, mentre li passava pel balcó una bossa de plàstic amb tres retalls de tefló, una roba sense teixir. La blanca es per a mi, la negra per a l’Aleix i la blava pera la nena. La Paula, no en tenia ni idea, però la xarxa anava plena de patrons i d’instruccions. Encara no hi havia mascaretes a les farmàcies. Imprimí, retallà, cosí, recosí, passà les gomes, els feu un nus per penjar-les a les orelles i l’endemà les hi lliura pel balcó, mentre sonaven els acords d’ Strangers in the night del gran Frank Sinatra. El net de l’Helga s’havia cansat de rock and rolls.

“Se m’enganxa al nas i m’ofego!”, crida la menuda després d’emprovar-se-la. No arribaren ni a estrenar-les. La roba sense porus barrava pas del virus

i també el de l'aire.

Un dia arriba un paquet tan gros que amb prou feines cabia al rebedor. En recollir-lo, al vespre, L’Aleix la sorprengué amb un altre de petit: “Té, aquest és per a tu, crec que t’he encertat la talla”. Era un sobre amb un llaç de cues llargues. Dins hi havia una samarreta elegant, blanca amb lletres platejades al davant. Tant bon punt tancà la porta, corregué a emprovar-se-la davant del mirall Se li emmotllava perfectament al cos. Ella no se l’hauria comprada tan ajustada però, que caram, l’estrenaria quan arribés el bon temps.

L’Aleix solia dur la veu cantant a les reunions de veïns que es feien al vestíbul de l’escala,. Era un hàbil negociador que sempre aconseguia rebaixar els pressupostos i les factures i, per aquesta raó, la Paula li feia costat. Hi havia, però, veïns que li tenien mania, perquè ocupava els espais comuns amb el material d’esquí, que penjava a les parets del celobert, o amb la moto, que aparcava al costat de la porta d’entrada, just sota el cartell de prohibit aparcar. L’Helena, que de fet era la propietària, el deixava fer i no anava a cap reunió, potser per evitar conflictes amb els veïns. Sovint trucava a la porta de la Paula: Que ens podries deixar un parell de cadires?” No deus tenir pas una cassola de terrissa? Per casualitat no tindràs un trepant i una escala? Que et sobra algun tomàquet? La nena necessita un diari qualsevol per fer els deures...

Un vespre la música de pel·lícules s’allargà més del normal. L’endemà, mentre aplaudien als sanitaris, van entendre que el net de l’Helga, amb La guerra de les galàxies i amb Torna-la a tocar, Sam, els havia dit adéu. El confinament es relaxava i el xaval aprofitava per fer esport.

Tothom necessitava desfogar-se. Els veïns tragueren de l’aparcament les tres flamants bicicletes, amuntegades darrere del cotxe, que treia el morro més d’un pam fora de la ratlla groga i enfilaren cap a la Carretera de les Aigües, al peu del Tibidabo, el pulmó de Barcelona. No s’hi cabia: ciclistes, gossos, vianants, patinets, motoristes i criatures amb cotxet o sense.

Que podria usar el teu wifi?, li demanà una tarda l’Helena. Que es pot deixar el WIfi ? I és clar que sí! Només m’has de dir la contrasenya. La propera setmana ja tindré el nou. És que l’Aleix m’ha deixat sense! Ens separem, també t’ho volia dir. Les coses ja feia temps que no rutllaven i el confinament ha estat la cirereta. Quin greu que em sap, fèieu tan bona parella! És un immadur i hi ha coses que no pot deixar passar una dona, per dignitat. T agafo les claus que em guardes i te’n donaré unes de noves. Canviaré el pany, quan ell hagi recollit les seves coses.

L’endemà la porta dels veïns era oberta i el replà ple de maletes, bosses, caixes i paquets. L’Aleix capcot mirava d’encabir a l’ascensor les restes d’una vida en comú. La Paula sortí de casa per anar a comprar i es creuà amb ell. Em sap molt greu, Aleix, eres un bon veí i et trobaré a faltar, digué alentint el pas, però sense aturar-se. Gràcies, contestà ell sense mirar-la. I continuà baixant les escales, amb la samarreta platejada, que s’havia decidit a estrenar i que conservava la memòria de l’Aleix i de totes les històries del confinament.

L'ESMOLET

Assegura que es va enamorar d'una monja i que per això roda i pena pels carrers.

Si sentiu sonar un flabiol de set forats, veureu darrere un home, cofat amb un barret de palla i amb pantalons amples plens de butxaques, que empeny un carretó de fusta amb una mola acoblada, carrer amunt. És l'esmolet.

Fa unes desenes d'anys que les veïnes se'l disputaven, treien el cap per la finestra, amb els rul·los posats i cridaven que els esperés. Li duien els ganivets de cuina, les tisores de cosir o les alicates de manicura. Ara s'ha quedat sense parròquia. Al comerç es poden trobar eines noves per menys diners del que costa afilar-les i, tant els diaris com els supermercats ja fa un temps que es dediquen, potser amb frivolitat excessiva, a armar fins a les dents els lectors i clients, amb tota mena d'estris tallants i sofisticats, d'utilitat discutible, però de màxima especialització. Gairebé es pot dir que no entra res a la nevera, que no tingui el seu coltell, navalla o bisturí. N'hi ha per al formatge francès i per al manchego, per al pernil, per a l'enciam i l'escarola, per a les patates, per a la carn, per al peix, per a la mantega. I amb tanta competència deslleial no és estrany que el de l'esmolet sigui un ofici destinat a desaparèixer com tants d’altres. Però és el seu i no en sap cap més.

Va començar amb el seu pare quan tenia dotze anys. Va venir de Lugo o d'Ourense, la pàtria dels emigrants de mar i de terra, i ha recorregut amb la seva mola els camins polsegosos de mitja Península i del Sud de França, afilant les eines del camp, i les dels carnissers i cuiners. Però la seva passió són els convents i les monges, sobretot les de clausura.

A Mataró, pel torn, li passaven una saqueta misteriosa amb centenars de menudes tisores i cap ganivet. Fins que un dia la curiositat el vencé i parlà a la monja invisible de l'altra banda:

-- M'agradaria saber, si no és indiscreció, per què redimoni feu servir tantes tisores i ni un sol ganivet.

-- Fem i brodem els vestits dels toreros—respongué una veu, amb senzillesa.

L'esmolet quedà sorprès per aquesta revelació, però ho trobà lògic. Entengué que tractant-se d'un convent de clausura, no devien pas fer venir els toreros a emprovar-se els trajes de luces i que per això a tots els quedaven tan estrets!

Però hi havia també les altres monges, les noies que arribaven en un monestir, potser per fugir de la fam i la pobresa dels seus països d'origen. Primer eren andaluses i gallegues i, des de fa uns anys, només d'Amèrica llatina. Moltes acabaven trobant feina de minyones. Eren alegres i els encantava ballar a les festes majors. L'esmolador guarda records ensucrats d'aquestes improvisades monges, que ha tret a ballar de vegades, i que no arribaran mai a novícies. Una colombiana d'ulls brillants i cabells negres li va robar hores de son. Al cap d'un mes, quan va tornar al convent, com acostumava a fer, però amb els cor accelerat perquè potser tornaria a veure la seva Lucia, que no aconseguia apartar dels seus pensaments, l'edifici estava tancat i barrat. Ja no hi havia ni monges, ni noies, ni convent. Les havien traslladades totes cap al Sud.

L’esmolet s’empassa la tristor i, resseguint camins polsegosos, arriba a Barcelona. Al convent de Bellesguard, a la part alta de la ciutat, en un entorn privilegiat, envoltades de natura, els diumenges al matí, les monges canten i les veus angelicals s’enfilen i s’amplifiquen pels vitralls de la capella modernista de Gaudi. Les Jerònimes Franciscanes son molt actives i tenen un casal de repòs i una petita impremta de publicacions religioses, locals i culturals.

--De monja, a Bellesguard, ja no n'hi queda ni una --es lamenta l'afilador--. Ara la torre de Gaudí ha passat a formar part de la ruta modernista de Barcelona, i s'hi fan visites guiades i vetllades musicals.

Però quan Déu tanca un convent, obre un restaurant al costat. Si el monacat s'acaba, la restauració floreix esponerosa a casa nostra i necessita afiladors. L'esmolet tot sol no pot assumir les ofertes que li arriben. Ja fa temps que la salut se li ressent de tantes caminades. La mola, obliga a fer molta força i castiga les empenes de les cames. Es planteja agafar un ajudant. Els aprenents són joves i descarats i només es mouen per diners. Quan van al bar a dinar, es fan cobrar un preu més alt, que carreguen a l’esmolet, per repartir-se després el que sobra amb el cambrer. La dona d'un policia el denuncia. El seu aprenent li ha cobrat un preu excessiu.
Li sap greu. Ell sempre ha exercit l'ofici amb dignitat. Ja no agafarà ningú més, no se'n pot refiar, i refusarà moltes de les ofertes que li arriben.

Són ja cinquanta anys d'ofici, s’ha fet vell. Ara guarda el carretó en un magatzem del barri i es limita a moure's pels carrers costeruts de la part alta. Empeny el carretó, fa sonar el bufacanyes i s'atura per esperar els clients. Per un moment sent una fiblada al cor i veu la Lucía, en la noia morena, de pell clara, que s'acosta amb un somriure i un drap de cuina on ha embolicat unes tisoretes per a les ungles i un parell de ganivets. S’hi assembla tant que potser és la seva germana. L’esmolet no es rendeix mai!

SÍ SÍ/ NO NO

La Raquel i la Carol passen el mes de juliol a Brighton, convivint amb una família anglesa i assistint a uns cursets d'estiu. La mare de la Raquel, que és molt patidora, li ha recalcat que vol que la truqui un cop al dia, però després d'una intensa i dura negociació amb la seva filla, ha concedit que sigui un cop cada setmana.

--Sí, mama, estic bé. Si, menjo prou. Sí, no vaig mai sola pel carrer. Sí, m'emporto el jersei. Sí, fico tota la roba bruta en una bossa. Sí, em rento les dents. Sí, us trucaré per dir-vos l'hora en què arribo. Us trobo molt a faltar, però ara he d'acabar, que m'esperen. Si surto a aquestes hores? Sí, aquí això és normal. Què vols parlar amb la profe? És a fer una beer amb el Miquel. Sí també és profe, però són noviets. Entenc que no et quedis tranquil·la. Ja sé que Londres és una ciutat molt perillosa. D'acord, encara no he de beure cervesa. Que sí, que l'he tastada i està boníssima. Espereu-me, que vinc. Que se m'ha acabat la bateria del mòbil, adeu, mare, adeu. S'apaga, s'apaga. Siíííí!

La Carol, que arriba sense mànigues, però amb un jersei i un paraigües al braç, perquè a Anglaterra el temps és tan «moody», capriciós i sorprenent que et pot esgarrar sempre el dia, no ha pogut evitar escoltar la meitat de la conversa.

--Però tu, de què vas? ¿Que no t'han ensenyat que les noies hem de dir sempre que no, encara que ens morim de ganes de dir que sí? No, per favor, no segueixis. No, per aquí no, que m'encanta. I per aquí tampoc, que encara m'agrada més. No, que després passarà com l'altre dia, i que encara no m'ha vingut. Que no m'ha vingut la factura del mòbil, vull dir. I l'altra tampoc. Vull dir que no estic segura que sigui teva, la factura. Que no, que no faig bromes amb una cosa tan seriosa. Ja sé que duies impermeable, però devia ser de quan eres petit. Que no, que te l'havies comprat de rebaixes a la farmàcia, Ja sé que als bancs i a les farmàcies no en fan, de rebaixes. Que en porti una capseta jo, oi? Però és que a mi no em calen, ho entens? Jo soc de les que sempre diuen que no. I he dit que no tantes vegades, que ara ja no puc estar segura de qui és el nen. Nooooo!

LLAMP

Ho havien provat tot, des del canari que no cantava, al cadell de gos que marcava territori, als hàmsters obsessius i als peixos de l'aquari, que s'havien mort, potser d'avorriment.--

Ja ho tinc! --va dir la Berta, convocant els seus fills--. Tindrem un nou amic que no ens donarà feina i que ens ajudarà. Si voleu acompanyar-me, m'ajudareu a portar-lo.

Era una capsa feixuga, però entre tots l'arrossegaren des del garatge a l’ascensor i de l’ascensor a casa. El deixaren sobre la catifa i els nens, frenètics, començaren a arrencar cordills i a obrir el paquet amb més nervis que traça

-- Que puc sortir? --va demanar una veu que venia de la caixa. Es desempallegà de pòrex, plàstics i cartons, desplegà totes les seves articulacions i es quedà dempeus enmig. Els nens quedaren sense alè.

--Un robot! es un robot de veritat i parla i tot!

--I també penso –afegí de seguida, mentre els saludava estrenyent-los la mà un per un. Si tingués nom, em presentaria, però me l'heu de posar vosaltres. M'agraden més aviat curts.

Cadascú hi digué la seva i a la fi acordaren que es diria «Llamp».

--Sí, però abans us vull aclarir una cosa.—feu la Berta. El Llamp tindrà cura de vosaltres, però és el meu robot. I només obeirà les meves ordres, entesos? Te prou seny per no deixar-se entabanar per cap de vosaltres, queda clar?

Lluny de congriar les tempestes, el Llamp deixava un arc de Sant Martí de calma i pau i una estela de lleixiu pels llocs on passava. La Berta n'estava molt del seu ajudant. Com a premi, decidí ensenyar-lo a ballar, al compàs de la música.

--Sort que no saps fer criatures i que jo ja en tinc tres! –feia broma, agraïda, estrenyent entre els seus braços aquells músculs d’acer.

Però no tots ho veien així. El menut de la colla, que era al·lèrgic als metalls, agafà el seu gatet a coll i l'amagà sota el llit, sobre una estora. Teia por que la mare el regalés a qualsevol veí, com havia fet amb les altres mascotes. Al matí, en dur-li el pinso, no el trobà enlloc. Segur que s'havia escapat per la finestra mig oberta. Sortí al jardí i de seguida el veié als genolls del germà gran, que li adreçà un somriure malèfic.

-- Ets un trampós! Jo vaig perdré el meu gos i tu ara et quedaràs sense gat! Dit i fet. S’aixecà i amb un impuls ferotge, llençà el felí a la piscina.

El Blai amb prou feines sap nedar i creu que el gat tampoc, però no s'ho pensà pas i es llança a la piscina. I rere seu el Llamp, sense ombra de dubte. Tots tres surten de l'aigua, el gat estarrufat, el nen com una rosa i el robot marejat i amb el cap que li roda.

-- Serà com una grip, te'n sortiràs d'aquesta –el consola la Berta, mentre el va eixugant amb una tovallola atapeïda i flonja. L'asseu, després, a la gandula i el deixa estès al sol.

El Llamp no pot parlar, té alguns circuits danyats. Sent l'Eloi que s'acosta, i nota com s'activa, tot ell, per al combat.

-- Et creia espavilat, Llamp, però no ho ets pas. T'has llançat a la piscina i t'estàs rovellant per dintre. Aviat no serviràs per res i acabaràs a les golfes com tots els trastos vells. Llavors jo et vendré com a ferralla per un grapat de monedes. No t'agrada, oi? Estàs tan fotut que no pots ni parlar. Si vols podem fer un pacte: t'ajudo a recuperar-te i tu ets el meu esclau.

No està programat per fer pactes amb canalla, ni per clavar-los un clatellot encara que se'l mereixin. Li cal una reparació urgent

-- Si vols ajudar-me, puja a la bicicleta i porta’m al taller d’un vell amic.

En Jep, l'examina amb cura. L'instal·la a la llitera i, amb precisió quirúrgica, li va substituint les plaques i els circuits malmesos. N'ha de re programar alguns i li adverteix que pot notar canvis, però que no seran gaire importants.

El Llamp torna a estar en forma. Recupera la parla, però la veu li ha canviat i ara es greu i profunda, com si vingués de lluny. I els ulls li espurnegen.

-- No sembles el mateix! – diu l'Eloi, fascinat.

És com si hagués crescut, com si l'experiència l’hagués tornat més fort. El mira i quasi el crema. S'atura en una branca i la parteix pel mig, però de seguida alça els ulls cap al cel plumbi. Es concentra en els núvols, que s'inflen i ennegreixen i esclaten en cent llamps. Després retruny i trona. Atia la tempesta.

-- No ho diguis a ningú, serà el nostre secret!

LA MAGNÒLIA AGRESSIVA: LA TIETA MARIA ( versión para mobil)

LA MAGNÒLIA AGRESSIVA: LA TIETA MARIA: Menuda, inquieta i d’aparença fràgil, la tieta era una supervivent. Entremig de dues germanes, la gran, estudiosa i llesta, i la petita, del...

PÀNIC ESCÈNIC

Si ets una violinista excel·lent que has tocat a les sales de concert més prestigioses d'Europa i n'estàs molt de la teva professió, només una raó de molt pes pot fer-te abandonar la carrera musical per la qual has lluitat tant.

I aquí és on entro jo a esgarrar la vida de la meva mare. Primer en forma d'embaràs difícil, de risc, que l'obliga a allitar-se gairebé sis mesos. Després com una bebè prematura, que ella va a veure i a acaronar una estona cada dia, a la incubadora de l'hospital. A la fi soc una bebè com les altres, alegre i força tossuda. De nom, em diuen "Dolça". Inspirat potser en la Dolça de Provença, muller de Ramón Berenguer III, i per tant comtessa de Barcelona, que visqué a principis del segle XII. Això ho esbrino quatre anys després, en néixer el meu germà i heretar el nom de Berenguer. Els pares ja tenien la parelleta i somreien satisfets. En Berenguer era un nano espavilat que xutava tot el que se li posava al davant. Mon pare deia amb orgull que, ja es veia d'una hora lluny, que anava per a futbolista, una bona professió --I de la Dolça, què en farem d'aquesta noieta? Que jo sàpiga no té cap afició ni cap habilitat o traça especial, no és cert? La mare el feu callar només amb una llambregada. --Com pots dir això, Josep? Que poc coneixes la teva filla! A la Dolça li encanta la música i serà una violinista con jo!

Jo callava sense atrevir-me a protestar. Al vespre, quan la mare vingué a acotxar-me, em digué molt seriosa: --I ara, no em facis quedar malament. Et dedicaràs a la música i jo t'hi ajudaré.

Al solfeig i al piano, encara hi podia arribar, però n'hi parlar-ne, del violí. Em vaig acostar al de la mare, arraconat a la sala d'estar, com l'Arpa de Becquer "Del salón en el àngulo oscuro" o "L'Auca d'una resposta del senyor Gaudí", de Joseo Carner: "El saló tot és d'estil/ Sense fer cap greuge a l'art/ on posem aquest Erard?/ I va fer el senyor Gaudí:/ --Miri, toqui el violi.

La disciplina que m'imposà la mare va ser fèrria. Havia de tocar el violí quatre hores al dia. Els marrameus que jo arrancava a l'instrument devien fer-se insuportables per als veïns. Per això assajava al mati, de nou a una, quan tothom era a treballar. En canvi la mare semblava tenir ales als dits. Un lleu toc a les cordes i n'extreia un so diví.

--Mare, la meva música no es pot comparar amb la teva, per què no t'hi tornes a dedicar?--Ja ho faig, que no ho veus? T'ensenyo a fer música a tu, perquè t'hi puguis guanyar la vida. I no se'n pali més!

I, passant els anys, un bon dia va dir-me que ja estava preparada i que m'anés a inscriure al conservatori per passar la prova definitiva. I arribà el temut dia de l'examen. Hi havia una llarguíssima cua d'aspirants per només tres places. Jo en devia tenir unes trenta al davant i ens anaven cridant pel micròfon abans de cada actuació.

Em sentia els batecs del cor a mil per hora.

--No ho puc fer, mare. Em suen les mans. Em roda el cap. Tremolo com una fulla. Tinc calfreds i em vénen basques. Estic a punt de desmaiar-me, que no te n'adones?

--Això és el pànic escènic. Tu tranquil·la, filla, que et passarà així que pugis a l'escenari. Jo també en tenia. Ja falta poc. Som les següents.

I llavors vam sentir que, pel micròfon, cridaven el nom de la mare, en comptes del meu. Em guaità sorpresa. Li vaig somriure..--"Tu ets la concertista, mare; no jo, i no ho seré mai."--"Ja en parlarem!".

M'arrabassà el violí d'una estrebada i, amb pas ferm, segura d'ella mateixa, com si ho vingués fent des de sempre i cada dia, entrà a la sala de concerts.

COM TU VULGUIS

Es va marejar a la carretera de les Costes de Garraf i ja no li quedà cap dubte: estava embarassada. ”Tant va el càntir a la font, que hi deixa l’aigua”, hauria comentat la seva àvia. El dispositiu intrauterí no li havia servit de res. S’hauria desplaçat amb les embranzides del plaer, i encara que se’l fes treure, no solucionaria el problema o això era el que solia passar, segons deien. El fetus s’arraparia a la vida amb totes les seves forces. Els bebès estaven preparats per a lluitar contra les adversitats i sobreviure, però ho estaven els seus pares? No vivien junts, ni tant sols a la mateixa ciutat, ell treballava a València i ella a Barcelona. Només era un amor de caps de setmana, calia reconèixer-ho, però els havia agafat fort. Es desitjaven, esperaven amb anhel els caps de setmana. Només tocar el timbre de la porta, a ell ja li tremolaven les cames i a ella se li posava la pell de gallina. De vegades no arribaven ni al llit. S’estimaven al rebedor, sobre l’estora o de peu, contra les fredes rajoles de la cuina. Fins i tot ella havia arribat a pensar que tanta felicitat no podia durar gaire, que els déus, envejosos, castigaven els humans i que totes les precaucions eren poques.

Començà per afegir un òvul a cada una de les relacions, una pastilleta ovalada que s’amagava a la vagina, amb discreció, en els moments adequats.

- I això què és? D’on surt aquesta escuma blanca ? Vols dir que cal? Que no estàvem bé així? Es com una anestèsia. Si continua sortint aquesta cosa enganxifosa no sé si arribaré al final.

No era el moment de discutir. Potser més endavant aconseguiria convèncer-lo, però no va ser així. I ara, ja sense cap mena de dubte, li hauria de donar la notícia i millor durant el viatge, abans d’arribar a Sitges.

--Sap-- Saps una cosa? Estic embarassada.

--Ho dius de veritat? N’estàs segura?

--De dos mesos i mig, què fem?

--El que tu vulguis

--Només em dius això? Res més?

--El que tu vulguis

Va sentir una esgarrifança de fred i es va tocar la panxa. Ella i aquella coseta que duia dins havien esperat una altra mena de resposta, no per tirar coets i destapar el cava, és clar, però sí una mica més dolça, potser amb una carícia, o amb la promesa de parlar-ho després i decidir-ho junts, o fins hi tot amb un pèl d’humor per treure-hi ferro. La resposta havia estat descafeïnada, però, pensant-ho bé, quan havien parlat ells a fons sobre qualsevol tema important? Les paraules amb prou feines servien per a la seducció. Es comunicaven millor amb el llenguatge del cos, les mirades, les mans que inventaven nous camins i descobrien racons secrets. Només es deien el que calia. No recordava converses íntimes amb ell. Per a les confidències, per esplaiar-se a gust, per plorar juntes, per riure’s d’un mateix, per tot això hi havia les amigues, sempre disposades a donar-te una ma, a escoltar, a comprendre i a consolar.

"El que tu vulguis" era la resposta d’un home que no volia implicar-s’hi, que no se’n sentia responsable, que s’ho mirava amb distància com si allò no anés amb ell, no formés part dels seus plans. El que ell volia, era viatjar, veure món, i mai no s’havia plantejat, amb cap ni una dona, la idea de ser pare. El problema era d’ella, que s’havia quedat prenyada. I era ella qui havia de decidir si volia parir-lo, donar-li el pit, tenir-ne cura, educar-lo i mantenir-lo, durant tota la seva vida i en solitari. Fins i tot suposant que ell l’ajudes econòmicament, no es quedaria gaire temps al seu costat per veure créixer la criatura, i només li veuríem el pèl de tant en tant. No es podria comptar amb ell per resoldre els problemes. El nen seria orfe de pare i ella una mare soltera, una dona, lleugera, per no dir una altra cosa, menystinguda fins i tot per la seva família, que li havia donat, exemple, estudis i educat per a molt més, que havia confiat en ella i que ara se sentiria traïda, avergonyida, rebaixada.

El viatge va continuar serpentejant en silenci per la carretera, cadascú amb els seus pensaments. Encara no eren ni les cinc de la tarda i el sol d’hivern, una bola encesa a l’horitzó, jugava a fet i amagar, traient el cap i ocultant-se rere cascuna de les corbes, ja a punt d’acotxar-se als braços estesos del mar. Estaven arribant a Sitges. Aparcaren els problemes i el cotxe davant de la platja. Es deixaren envoltar per la brisa salada i el brogit de l’aigua. Amb els peus nus, trepitjaren la sorra i corregueren per la riba i, al final del passeig, tots dos sabien que tot era encara possible.

PORCELLANA

La mare, que era una mica bruixa o, com a mínim creia en els astres, m’explicà que volia una nena i que va esperar el pleniluni de març per quedar-se embarassada. Segons els seus càlculs jo havia de néixer el dia de l’última lluna plena de tardor, la del Castor, però el conjuri devia fallar perquè vaig arribar al món tres setmanes abans del previst, entre llamps i trons, una nit de tempesta, més fosca que la gola d’un llop. La mare se’n sent responsable en part, però del tot incapaç de modificar el meu destí llunàtic.

Tinc dies lluminosos, en què tot rutlla amb normalitat, però no puc evitar que el forat negre de la depressió m’acabi engolint els dies foscos.

Encara que sigui competent amb l’ordinador i que parli quatre llengües, quan arriba l’hora de la veritat, em poso nerviosa, em bloquejo i acabo espifiant-la. Les feines no em solen durar gaire i els xicots tampoc. L’últim que vaig conèixer era ingenu i idealista. El que més m’atrau de tu, em deia mentre em resseguia la cara i el cos amb els dits, és aquesta fragilitat que desprens, la pell pàl·lida, gairebé transparent, on s’endevinen fines venes blaves i el teu cos prim, que sembla que pugui esvair-se en qualsevol moment. Ets com una figureta de porcellana que hauré de protegir tota la vida perquè no se’m tren

Si només fos fràgil el meu cos, rai!

Pensava jo, mentre continuava raspallant el Peluix, el meu gat persa, sense acabar de creure-me’l.

Un dissabte a la tarda, quan va passar a recollir-me, el meu pare, xafarder de mena, va treure el nas per conèixer-lo, el feu passar i m’envià a la cuina a preparar-li un cafè. Vaig sentir com li parlava del meu trastorn bipolar, ben controlat amb medicació, que, en principi no havia de donar problemes, però que preferia que ell ho sabés. I quina no va ser la meva sorpresa en sentir la resposta: La Mònica ja m’ho ha dit i no m’importa. El meu cavaller errant acabava de mentir com un plebeu!

Érem a la glòria quan estàvem tots dos sols, al cinema, en algun concert, o a la casa de Roses, els caps de setmana, en el jardí ple de flors que la mare i jo havíem plantat. Els meus pares, jubilats de feia poc es repartien entre Barcelona i Roses i viatjaven força. Mònica, no és bo que estiguis tan sola, només amb la companyia del teu gat, per molt persa que sigui, em deia en Joel. Et presentaré tots els meus amics. Però, quan sortíem amb ells, les tardes se’m feien inacabables i tedioses.

I un dia de principis de primavera, el meu xicot em proposà de fer una escapada. Només seran tres dies, no t’amoïnis. Tria una ciutat que t’agradi. Has estat mai a Florència? És la meva preferida, té una màgia especial. M’encantaria veure com t’enrojoles de felicitat davant la Piazza del Duomo, la galeria dels Uffizi o el David de Miquel Angel, plantat enmig del carrer. No et faria il.lusió?

I sí, me’n feia. El vaig ajudar a treure els bitllets, a reservar l‘hotel, a organitzar les visites, però a mesura que passaven les setmanes la boira s’anava acostant i espesseint més i més fins infiltrar-se tant endins del meu cervell, que ja no podia ni contestar-li el telèfon. Si el nostre vol sortia a la tarda, quan em passà a recollir a mig matí, trobà un espectacle desolador: jo amb la mirada perduda, raspallant el Peluix amb desesperació i la maleta buida, oberta, sobre el llit.

--Quants dies fa que no et prens les pastilles, Mònica?-cridà enrabiat. Rectificà aviat: no et preocupis, preciosa, ho anul·lo tot i ens quedem.

M’abraçà una bona estona i vaig explicar-li que les pastilles tenien efectes secundaris, com qualsevol medicament i que per això me les prenia i no me les prenia. Em calia descansar de tant en tant. Estava trist, abatut, amb la sensació que una fina esquerda resseguia la seva porcellana per primera vegada.

La segona va ser de dalt a baix i més profunda, una nit de febrer en què els núvols rosegaven furiosos la lluna de neu. Estic embarassada, vaig dir-li simplement. Saltà de la cadira com si cremés. Deu ser una broma, oi? Això és impossible, hem pres totes les precaucions del món!No sé què dir-te, aquestes coses de vegades passen, estimat. Vull aquesta criatura, que és ben teva, i la tindré encara que sigui òrfena de pare. Estic cansada de raspallar el Peluix. Té, tot per a tu. Dit i fet. Li vaig llançar el gat al damunt i ell començà a esternudar. Tenia al·lèrgia als gats i al matrimoni, però jo no hi pensava pas en això, només volia que es quedés amb mi com més temps millor.

Va desaparèixer dos mesos llargs. Potser sí que m’havia equivocat, però el cor em deia que tornaria. Per si de cas, vaig anar a esperar-lo a la feina. Jo n’havia trobat una que podia fer des de casa amb l’ordinador i estava contenta. Li vaig jurar que em prendria les pastilles sempre més.

I vam començar uns anys de bonança i de dies lluminosos. La petita Berta ja tenia tres anys. Havia heretat la meva pell transparent, però els ulls foscos i estables de son pare. Li encantava banyar-se al mar i prendre el sol. Feia molta xafogor aquell estiu i a les nits costava agafar el son. L’aire condicionat s’havia espatllat i ens van dir a la botiga que, a causa de les nombroses peticions que rebien, trigarien com a mínim de dues a tres setmanes a instal·lar el nou. No sé pas si arribaria a temps!

Abans d’anar a dormir, ell ventila la casa perquè es refresqui i obre les finestres i el balcó de bat a bat. Tota una temptació. Des del llit veiem la capçada dels arbres i la lluna mig amagada entre les branques. La lluna roja de juliol, la lluna de sang, que està pidolant la meva. Jo em poso sempre d’esquena a la finestra per ignorar-la, i em neguitejo i giro i regiro el coixí, del dret i del revés, sense aconseguir adormir-me fins a la matinada. I pateixo. Pateixo per la petita Berta, que es quedarà sola i per ell que m’estima. Però el meu destí l’han decidit allà dalt, en contra meu, des que vaig néixer.

Esgotada, a mitja nit em llevo i deambulo a les fosques fins a la cuina per fer-me una til·la doble, que dubto que em relaxi. De tornada al llit recorro a poc a poc el llarg passadís que em porta, sense remei, al balcó obert de bat, com una provocació, com un desig incontrolable d’accelerar el ritme, de córrer, de prendre embranzida i de saltar al buit, a la quietud i a la pau final. Els metges parlaran de brot psicòtic i de depressió. Però el meu home, incrèdul, regirarà els calaixos de la tauleta de nit fins a trobar intactes tots els blisters de pastilles que no m’he pres, burlant la seva insistent, enutjosa vigilància. I el cervell li esclatarà llavors en mil bocins, en cascades de trencadís, com si fos de porcellana.

MARIA i J.M. SERRAT

Menuda, inquieta i d’aparença fràgil, la tieta era una supervivent. Entremig de dues germanes, la gran, estudiosa i llesta, i la petita, delicada de salut i mimada, la Maria es va fer indispensable per a la majoria de tasques i esdeveniments familiars, sense deixar mai el seu somriure. Gaudí d’una vida força tranquil·la al seu poble natal, Manlleu, arrapat al marge esquerra del Ter, a la plana d’Osona, fins que la deixà el seu home, malalt d’ Alzheimer i tres anys més jove que ella, just uns dies abans que ella complís els noranta-cinc.

El nebot i la neboda se n’ocuparen, primer amb cuidadores del mateix poble, que teledirigien des de Barcelona i que tot sovint havien de canviar perquè se’n malfiava i mai no acabaven de fer-li el pes. De l’una deia que li robava el sabó i de l’altra que se’n duia els rotlles de paper higiènic. Cansada de no veure-la mai contenta, la família s’arriscà a una solució més pràctica: ingressar-la en una residència a Barcelona, ben cèntrica i equidistant si fa no fa de la casa de tots dos.

I va ser oli en un llum. La tieta s’hi trobà com el peix a l’aigua. Tenia amb qui xerrar, jugar i fins i tot amb qui barallar-se! S’apanyava força bé amb les cartes i, al bingo, solia ser la que cantava línia i la primera que omplia el cartró. Això despertava enveges i suspicàcies que si no podia resoldre amb paraules, solucionava a cops de bastó. Li requisaren un temps l’arma, però li era indispensable per caminar. Els nebots anaven a veure-la de tant en tant, li duien revistes d’actualitat i, tots els dissabtes, que ella esperava amb il·lusió, la recollien pera anar a dinar fora, al restaurant, amb la família.

Fins que el 2020 arribà la pandèmia i el govern declarà l’Estat d’alarma. Amb prou feines es podia sortir de casa, havies de tenir un gos o fer veure que anaves al supermercat. Les residències foren tancades amb pany i clau durant dos llargs mesos. Sense mascaretes ni vacunes sovintejaven les complicacions respiratòries i, ben aviat, el virus xinès usurpà la feina a l’incansable barquer Caront i, sense pensar-s’ho gaire, passava els vells a l’altra riba. Als asils només podia que fer-hi estralls. La tieta, que per alguna raó es deia Salut de cognom, l’esquivà el primer hivern, com qui guanya una partida de cartes, però no pas el segon. Per sort ja havien arribat les vacunes!

I al tercer, va fer cent anys. Festa grossa, Bufà les espelmes del pastís a la residència i rebé la medalla que li atorgà la Generalitat com a premi a les seves ganes de viure. Però aquest fet no es el més important ni el que més recordarà la tieta, sinó un altre que no oblidarà mai.

Un dissabte, fent l’aperitiu al bar, la neboda es fixà que, recolzats a la barra, hi havia dos personatges ben coneguts xerrant animadament. Al cap d’una estona, un d’ell, en Miquel Iceta, llavors ministre de cultura, marxà. La neboda de seguida s’apressà a avisar les altres dues: “esteu atentes que ara sortirà en Joan Manuel Serrat!” Ben aviat el cantant passà per davant de la taula on les tres l’esperaven amb un somriure, tant d’orella a orella, que en Serrat no pogué fer altra cosa que aturar-se a saludar-les. “La meva tieta, va indicar la neboda, que acaba de fer cent anys i que se sap de cor totes les seves cançons”. Llavors en Serrat, molt galant, s’acostà a la Maria i li cantà a cau d’ orella la tornada de “Paraules d’amor, senzilles i tendres...”.

“Aquest record és només per a mi i no l’explicaré mai a ningú” afirmà emocionada i amb orgull la Maria Salut. Però així que arribà a la residència i abans que la família franquegés la porta de sortida, ja se sentia la seva veu, més entonada que mai, escampant la nova als quatre vents.

ESCALA DEI

Era naturista, vegana, i al·lèrgica a les persianes. No en tenia a cap habitació. Les plantes d’interior li estaven agraïdes i el sol li regulava els ritmes circadiaris millor que cap despertador,

Un dia, en arribar a casa, observà amb neguit tot de barres i planxes metàl·liques amuntegades sobre la vorera. L’endemà un grup d’operaris, en un tres i no res, aixecava una bastida i cobria l’edifici amb una tela verda i llefiscosa. Unes hores després, el cartell enorme de l’empresa de rehabilitacions li queia com una guillotina sobre el balcó i li tallava la llum i la respiració.

Li costà adormir-se. Entresuada a mitja nit sentí sorolls. Havia deixat el balcó entornat? Devia ser el tarat de l’àtic del davant, a qui més d’un cop havia sorprès espiant-la amb els Un desconegut la contemplava somrient mentre es menjava un entrepà. Les molles se li escapaven de la boca vermella de pallasso, rodolaven sobre la pell nua d’ella i se li enfonsaven al melic, que se les anava empassant com la boca d’un peix. La despertà el soroll de piques a la façana. Quina hora devia ser? Arribaria tard a la feina per més que s’afanyés. L’andròmina invasora amenaçava d’esgarrar-li la vida.

Traslladà el llit a l’habitació dels mals endreços que donava al celobert i quedà tan esllomada amb la mudança que s’adormí al sofà. La despertà el telèfon. La mare, que acabava de tornar d’un dels seus viatges deia que algú li havia remenat el pis i canviat els objectes de lloc. Que t’han robat res? Només quatre fotografies de quan era jove. Res més? Doncs no pateixis, dona, que no és pas cap lladre. Fes memòria, deu ser algun antic amant que no pot oblidar-te, encara fas prou goig! No diguis bestieses, nena, que tinc més arrugues que una faldilla de lli. Que vols que avisi la policia? No, no ho facis pas, que jo tinc el meu mètode, un que no falla mai, escampo farina pel terra de l’entrada i espero el lladre o qui sigui rere la porta amb un garrot. Però què dius, no siguis beneita! I si no torna? El nas em diu que tornarà. Tu prepara-li un sopar romàntic, i treu de l’armari les botelles de vi que reserves per a les grans ocasions i que et beus quan estàs deprimida. Nena, si mengessis com cal, potser lligaries més. Els homes, si poden triar, no mengen espinacs, mengen pits, cuixes i entrecots!

I si fes cas a sa mare? Tragué de la nevera la botella de cava que guardava per no se sap mai quan. Que no era especial el fet de viure a les fosques i envoltada de violadors nocturns? La resseguí amb els dits, era tan cara! Preparà una copa i inicià el ritual de llevar-li el tap. Sonà el timbre de la porta. El repartidor del mercat li portava la comanda, carxofes d’El prat, tomàquets de Montserrat, pèsols del Maresme, fesols de Santa Pau, tot ben ufanós, colorista i de proximitat, però res que combinés amb un bon cava. Si la gastronomia era l’art de portar el paisatge a la cuina, com deia Josep Pla, en el seu cas el menjar hi passava de llarg, directament del cistell al plat, quanta tristesa! Potser per beure cava seria millor esperar la cuina de sa mare, farcida de colesterol i de calories, que un cop l’any no devien pas fer cap mal. Desenrotllà l’estora, i es lliurà a les assanes de ioga per allunyar els malsons.

L’endemà, tornant de la feina, passà pel davant de la botiga de persianes, guaità l’aparador sense aturar-se, però el dependent ja l'havia clissada, perquè sortí de la botiga com un llampec i abans que se sentís el tro, li havia venut les persianes, la porta blindada i una alarma connectada S’acostumà a abaixar-les cada nit, tot i que les obres havien acabat feia una setmana llarga. La tela viscosa ja no penjava del terrat, però restava tot el baluard metàl·lic que s’enfilava fins a l’àtic. Li semblava que la bastida, aquella llarga escala dei cap a la seva intimitat, li havia encomanat la por, un virus sense vacuna, que potser l’acompanyaria tota la vida. Amb prou feines recordava la dona que fins feia ben poc dormia sota els estels, ventilada i feliç.A la fi, un dissabte fresc i clar de desembre, a quarts de deu del matí, començaren a desarmar-la. Malgrat tot l’enrenou i els brams eixordadors del metall, no es mogué de casa fins a comprovar que carregaven totes les peces al camió. S’entretingué ordenant el pis i preparant la bossa per marxar de cap de setmana. Quan ja no hi quedava ni l‘apuntador, abaixà les persianes, connectà l’alarma, tancà la porta amb doble volta de clau i deixà la ciutat dels malsons.

Més informació »

COVID 19, ELS PRIMERS PASSOS

Soc un virus. Aviat inventaran una vacuna i em deixaran fora de joc. Però mentre els científics de tot el món s’afanen a liquidar-me, miro d’enllestir les meves memòries, no sé si per justificar-me o perquè em perdoneu el llarg confinament a què us he sotmès. Els primers records que conservo son de la gola de l’hoste que m’acollia, ben generós per cert, perquè n’emparava també d’altres. Allà vaig aprendre tot el que cal per sobreviure un llarg hivern en una cova soterrada i humida, envoltada de boscos.

Els ratpenats s’amuntegaven els uns sobre els altres per mantenir l’escalfor, o es quedaven en quietud penjats cap per avall per estalviar energia. El cor els bategava molt a poc a poc i la respiració s’alentia duran l’estat letàrgic. Crec que dormien amb un ull obert, perquè qualsevol perill els desvetllava. A finals de març, en pujar la temperatura el cor s’accelerava. Arribava el moment de sortir a caçar després de la posta de sol. Amb el sonar detectaven la presa i caçaven al vol arnes, mosques i aranyes. No hi havia escapatòria ni per a les joves parelles d’insectes, desprevinguts, que celebraven les núpcies al clar de lluna. Eren temps feliços.

- · Un matí ens despertà un xivarri estrident. Un exèrcit de màquines podadores envaïa el bosc. Sentíem el gemecs i la tremolor dels arbres sacsejats en caure a terra, un rere l’altre, com gegants ferits. Després, les trossejadores amb les urpes els desbrancaven i apilaven per convertir-los en biomassa. A la fi les excavadores enderrocaren el nostre hàbitat per aplanar el terreny i fer-hi urbanitzacions de luxe. Ignoraven que el veritable luxe, per a tots, és el bosc. Desesperats, els ratpenats emprengueren el vol, curt i ras, en un llarg i fatigós exili. Trigaren moltes nits a trobar un nou recer. Erràtics esquivaren zones devastades i ciutats massificades i, exhausts, recalaren en un molí enrunat. No era el mateix.

Em sembla, nano, que ja t'ha arribat l’hora de deixar-nos! Has après tot el que cal per fer una bona feina. La corona que has heretat esdevindrà un trasto inútil si no la uses quan cal i amb eficàcia. El Sars, el Mers, l’Henipa, l’Ebola, i tots els companys de l’hoste m’apressaven. No et pots quedar indiferent veient com malmeten el planeta. Es mereixen una lliçó, cal que aturin el ritme frenètic, les guerres, la contaminació, els mars i rius espletats, el racisme, les desigualtats. Nosaltres som vells i ja hem fet la nostra, ara només lluitaríem contra les vacunes. En canvi tu, amb el factor sorpresa, faràs estralls, son incauts i no t’esperen. Respecta només els nens, que son innocents, i els joves, que les solen passar magra. No volem dir que tos els altres siguin culpables, en absolut, però t’has de multiplicar tant com puguis, que és el que fem els virus, i salvar el planeta.

Des de llavors vaig anar per feina, us ho prometo, però sense poder evitar que a la meva història hi hagi un forat important. El fet que el meu ratpenat no tingués encara una identitat alimentària i mossegués tot el que es ficava davant del seu musell, fossin hàmsters, granotes o pangolins fa que no pugui dir-vos a cavall de quin animal vaig arribar als humans. Em sap greu, de veritat. La resta, us toca escriure-la a vosaltres!