ESCALA DEI

 

Era naturista, vegana, i al·lèrgica a les persianes. No en tenia a cap habitació. Les plantes d’interior li estaven agraïdes i el sol li regulava els ritmes circadiaris millor que cap despertador,

Un dia, en arribar a casa, observà amb neguit tot de barres i planxes metàl·liques amuntegades sobre la vorera. L’endemà un grup d’operaris, en un tres i no res, aixecava una bastida i  cobria l’edifici amb una tela verda i llefiscosa. Unes hores després, el cartell enorme de l’empresa de rehabilitacions li queia com una guillotina sobre el  balcó i li tallava la llum i la respiració.

 Li costà adormir-se. Entresuada a mitja nit sentí sorolls. Havia deixat el balcó entornat? Devia ser el tarat  de l’àtic del davant, a qui més d’un cop havia sorprès espiant-la amb els Un desconegut la contemplava somrient mentre es menjava un entrepà. Les molles se li escapaven de la boca vermella de pallasso, rodolaven sobre la pell nua d’ella i se li enfonsaven al melic, que se les anava empassant com la boca d’un peix. La despertà el soroll de piques a la façana. Quina hora devia ser? Arribaria tard a la feina per més que s’afanyés. L’andròmina invasora amenaçava d’esgarrar-li la vida.

Traslladà el llit a l’habitació dels mals endreços que donava al celobert i quedà tan esllomada amb la mudança que s’adormí al sofà. La despertà el telèfon. La mare, que acabava de tornar d’un dels seus viatges deia que algú li havia remenat el pis i canviat els objectes de lloc. Que t’han robat res? Només quatre fotografies de quan era jove. Res més? Doncs no pateixis, dona, que no és pas cap lladre. Fes memòria, deu ser algun antic amant que no pot oblidar-te, encara fas prou goig! No diguis bestieses, nena, que tinc més arrugues que una faldilla de lli. Que vols que avisi la policia? No, no ho facis pas, que jo tinc el meu mètode, un que no falla mai, escampo farina pel terra de l’entrada i espero el lladre o qui sigui rere la porta amb un garrot. Però què dius,  no siguis beneita! I si no torna? El nas em diu que tornarà. Tu prepara-li un sopar romàntic, i treu de l’armari les botelles de vi que reserves per a les grans ocasions i que et beus quan estàs deprimida. Nena, si mengessis com cal, potser lligaries més. Els homes, si poden triar, no mengen espinacs, mengen  pits, cuixes i entrecots!

I si fes cas a sa mare? Tragué de la nevera la botella de cava que guardava per no se sap mai quan. Que no era especial el fet de viure a les fosques i envoltada de violadors nocturns?  La resseguí amb els dits, era tan cara! Preparà una copa i inicià el ritual de llevar-li el tap. Sonà el timbre de la porta.  El repartidor del mercat li portava la comanda, carxofes d’El prat, tomàquets de Montserrat, pèsols del Maresme, fesols de Santa Pau, tot ben ufanós, colorista i de proximitat, però res que combinés amb un bon cava. Si la gastronomia era l’art de portar el paisatge a la cuina, com deia Josep Pla, en el seu cas el menjar hi passava de llarg, directament del cistell al plat, quanta tristesa! Potser per beure cava seria millor esperar la cuina de sa mare, farcida de colesterol i de calories, que un cop l’any no devien pas fer cap mal. Desenrotllà l’estora, i es lliurà a les assanes de ioga per allunyar els malsons.

L’endemà, tornant de la feina, passà pel davant de la botiga de persianes, guaità l’aparador sense aturar-se, però el dependent ja l'havia clissada, perquè sortí de la botiga com un llampec i abans que  se sentís el tro,  li havia venut les persianes, la porta blindada i una alarma connectada S’acostumà a abaixar-les cada nit, tot i que les obres havien acabat feia una setmana llarga. La tela viscosa ja no penjava del terrat, però restava tot el baluard metàl·lic que s’enfilava fins a l’àtic. Li semblava que la bastida, aquella llarga escala dei cap a la seva intimitat, li havia encomanat la por, un virus sense vacuna, que potser l’acompanyaria tota la vida. Amb prou feines recordava la dona que fins feia ben poc dormia sota els estels, ventilada i feliç.A la fi, un dissabte fresc i clar de desembre, a quarts de deu del matí, començaren a desarmar-la. Malgrat tot l’enrenou i els brams eixordadors del metall, no es mogué de casa fins a comprovar que carregaven totes les peces al camió. S’entretingué ordenant el pis i preparant la bossa per marxar de cap de setmana. Quan ja no hi quedava ni l‘apuntador, abaixà les persianes, connectà l’alarma, tancà la porta amb doble volta de clau i deixà la ciutat dels malsons. 

 El dilluns la despertà la trucada de la veïna del replà. Ella també se n’havia anat fora i, en tornar, trobà la porta oberta del pis del davant, el d’ella, i la policia que regirava les coses. Sembla que uns lladres li havien entrat  i arrambat amb tot el que els feia peça i no pesava gaire.  El veí del davant, el que vivia enganxat als prismàtics, havia alertat la poli en veure dos homes amb un sac a l’esquena corrent pel terrat.

S’estintolà a la paret. No s’ho podia creure! Com havien pogut entrar els lladregots si tot estava tancat i barrat!  ¿De veritat que s’hauria de passar la resta de la vida pagant terminis per una porta que no la blindava del lladres i per unes persianes elèctriques i caríssimes que potser havien esbotzat amb un cop de puny? I l’alarma, per què no havia sonat l’alarma? Com s’ho havien fet per esquitllar-se a casa seva? La bòfia  encara no s’ho tenia clar perquè gairebé no havien deixat  empremtes, una botella de cava buida a la xemeneia i quatre molles de pa escampades per terra. 

 En el camí de tornada a casa, entre boires, s’acomiadà del portàtil, de l’ipad, de la càmera fotogràfica, de les quatre joies que li havia regalat la família. Potser no tindria coberts per menjar, ni cafetera, ni torradora per esmorzar, però això ja no tenia remei. El que més la neguitejava era la pregunta sense resposta que li martellejava el cervell sense pietat, com s’ho havien fet els pispes per colar-se dins del seu àtic?  S’adonà que premia l’accelerador amb massa ràbia i aturà el cotxe a la vorera. Encara sort que conservava el mòbil dins la bossa de mà. Cercà a internet “mètodes que utilitzen els lladres per entrar als pisos”. El repertori era llarguíssim: marcadors a les portes, radiografia, escalament, bec de lloro, rossinyol, bumping, impressioning, butró... La policia ja ho esbrinaria, era la seva feina, però, el cas era que els lladregots se n’havien sortit. La culpa era seva i només seva per haver-se deixat ensarronar per un venedor que la sabia llarga. Abans, quan només tenia cortines, devia ser considerada lladrefrendly  i la respectaven. En canvi ara, tot aquest luxe inútil els atreia com un imant, com a mosques atrapades en la subtil i  elaboradíssima teranyina  de l'aranya.Engegà de nou el cotxe. La nuvolada s’esvaïa i ella tornava a la vida de sempre, natural, senzilla, sense malsons i sense persianes, per més escales dei que li plantessin davant de casa i per més espanyaportes que s'hi enfilessin.