COVID 19, ELS PRIMERS PASSOS

Soc un virus. Aviat inventaran una vacuna i em deixaran fora de joc. Però mentre els científics de tot el món s’afanen a liquidar-me, miro d’enllestir les meves memòries, no sé si per justificar-me o perquè em perdoneu el llarg confinament a què us he sotmès. Els primers records que conservo son de la gola de l’hoste que m’acollia, ben generós per cert, perquè n’emparava també d’altres. Allà vaig aprendre tot el que cal per sobreviure un llarg hivern en una cova soterrada i humida, envoltada de boscos. 

Els ratpenats s’amuntegaven els uns sobre els altres per mantenir l’escalfor, o es quedaven en quietud penjats cap per avall per estalviar energia. El cor els bategava molt a poc a poc i la respiració s’alentia duran l’estat letàrgic. Crec que dormien amb un ull obert, perquè qualsevol perill els desvetllava. A finals de març, en pujar la temperatura el cor s’accelerava. Arribava el moment de sortir a caçar després de la posta de sol. Amb el sonar detectaven la presa i caçaven al vol arnes, mosques i aranyes. No hi havia escapatòria ni per a les joves parelles d’insectes, desprevinguts, que celebraven les núpcies al clar de lluna. Eren temps feliços.

-                      ·    Un matí ens despertà un xivarri estrident. Un exèrcit de màquines podadores envaïa el bosc. Sentíem el gemecs i la tremolor dels arbres sacsejats en caure a terra, un rere l’altre, com gegants ferits. Després, les trossejadores amb les urpes els desbrancaven i apilaven per convertir-los en biomassa. A la fi les excavadores enderrocaren el nostre hàbitat per aplanar el terreny i fer-hi urbanitzacions de luxe. Ignoraven que el veritable luxe, per a tots, és el bosc. Desesperats, els ratpenats emprengueren el vol, curt i ras, en un llarg i fatigós exili. Trigaren moltes nits a trobar un nou recer. Erràtics esquivaren zones devastades i ciutats massificades i, exhausts, recalaren en un molí enrunat. No era el mateix.

Em sembla, nano, que ja t'ha arribat l’hora de deixar-nos! Has après tot el que cal per fer una bona feina. La corona que has heretat esdevindrà un trasto inútil si no la uses quan cal i amb eficàcia. El Sars, el Mers, l’Henipa, l’Ebola, i tots els companys de l’hoste m’apressaven. No et pots quedar indiferent veient com malmeten el planeta. Es mereixen una lliçó, cal que aturin el ritme frenètic, les guerres, la contaminació, els mars i rius espletats, el racisme, les desigualtats.             Nosaltres som vells i ja hem fet la nostra, ara només lluitaríem contra les vacunes. En canvi tu, amb el factor sorpresa, faràs estralls, son incauts i no t’esperen. Respecta només els nens, que son innocents, i els joves, que les solen passar magra. No volem dir que tos els altres siguin culpables, en absolut, però t’has de multiplicar tant com puguis, que és el que fem els virus, i salvar el planeta.

Des de llavors vaig anar per feina, us ho prometo, però sense poder evitar que a la meva història hi hagi un forat important. El fet que el meu ratpenat no tingués encara una identitat alimentària i mossegués tot el que es ficava davant del seu musell, fossin hàmsters, granotes o pangolins fa que no pugui dir-vos a cavall de quin animal vaig arribar als humans. Em sap greu, de veritat. La resta, us toca escriure-la a vosaltres!