MARIA i J.M. SERRAT

    Menuda, inquieta i d’aparença fràgil, la tieta era una supervivent. Entremig de dues germanes, la gran, estudiosa i llesta, i la petita, delicada de salut i mimada, la Maria es va fer indispensable  per a la majoria de tasques i esdeveniments familiars, sense deixar mai el seu  somriure. Gaudí d’una vida força tranquil·la al seu poble natal, Manlleu, arrapat al marge esquerra del Ter, a la plana d’Osona, fins que la deixà el seu home, malalt d’ Alzheimer i tres anys més jove que ella, just uns dies abans que ella complís els noranta-cinc. 

El nebot i la neboda se n’ocuparen, primer amb cuidadores del mateix poble, que teledirigien des de Barcelona i que tot sovint havien de canviar perquè se’n malfiava i mai no acabaven de fer-li el pes. De l’una deia que li robava el sabó i de l’altra que se’n duia els rotlles de paper higiènic. Cansada de no veure-la mai contenta, la família s’arriscà a una solució més pràctica: ingressar-la en una residència a Barcelona, ben cèntrica i equidistant si fa no fa de la casa de tots dos.

I va ser oli en un llum. La tieta s’hi trobà com el peix a l’aigua. Tenia amb qui xerrar, jugar i fins i tot amb qui barallar-se!  S’apanyava força bé amb les cartes i, al bingo, solia ser la que cantava línia i la primera que omplia el cartró. Això despertava enveges i suspicàcies que si no podia resoldre amb paraules, solucionava a cops de bastó. Li requisaren un temps l’arma, però li era indispensable per caminar. Els nebots anaven a veure-la de tant en tant, li duien revistes d’actualitat i, tots els dissabtes, que ella esperava amb il·lusió, la recollien pera anar a dinar fora, al restaurant, amb la família.

Fins que el 2020 arribà la pandèmia i el govern declarà l’Estat d’alarma. Amb prou feines es podia sortir de casa, havies de tenir un gos o fer veure que anaves al supermercat.  Les residències foren tancades amb pany i clau durant dos llargs mesos. Sense mascaretes ni vacunes sovintejaven les complicacions respiratòries i, ben aviat, el virus xinès usurpà la feina a l’incansable barquer Caront i, sense pensar-s’ho gaire, passava els vells a l’altra riba. Als asils només podia que fer-hi estralls. La tieta, que per alguna raó es deia Salut de cognom, l’esquivà el primer hivern, com qui  guanya una partida de cartes, però no pas el segon. Per sort ja havien arribat les vacunes!

I al tercer, va fer cent anys. Festa grossa, Bufà les espelmes del pastís a la residència  i rebé la medalla que li atorgà la Generalitat com a premi a les seves ganes de viure. Però aquest fet no es el més important ni el que més recordarà la tieta, sinó un altre que no oblidarà mai.

Un dissabte, fent l’aperitiu al bar, la neboda es fixà que, recolzats a la barra, hi havia dos personatges ben coneguts xerrant animadament. Al cap d’una estona, un d’ell, en Miquel Iceta, llavors ministre de cultura, marxà. La neboda  de seguida s’apressà a avisar les altres dues: “esteu atentes que ara sortirà en Joan Manuel Serrat!” Ben aviat el cantant passà per davant de la taula on les tres l’esperaven amb un somriure, tant d’orella a orella, que en Serrat no pogué fer altra cosa que aturar-se a saludar-les. “La meva tieta, va indicar la neboda, que acaba de fer cent anys i que se sap de cor totes les seves cançons”.  Llavors en Serrat, molt galant, s’acostà a la Maria i li cantà a cau d’ orella la tornada  de “Paraules d’amor, senzilles i tendres...”.

 “Aquest record és només per a mi i no l’explicaré mai a ningú” afirmà emocionada i amb orgull la Maria Salut. Però així que arribà  a la residència i abans que la família franquegés la porta de sortida, ja se sentia la seva veu, més entonada que mai, escampant la nova als quatre vents.