L'ESMOLET

 

 

        Assegura que es va enamorar d'una monja i que per això roda i pena pels carrers.

      Si sentiu sonar un flabiol de set forats, veureu darrere un home, cofat amb un barret de palla i amb pantalons amples plens de butxaques, que empeny un carretó de fusta amb una mola acoblada, carrer amunt. És l'esmolet.

       Fa unes desenes d'anys que les veïnes se'l disputaven, treien el cap per la finestra, amb els rul·los posats i cridaven que els esperés. Li duien els ganivets de cuina, les tisores de cosir o les alicates de manicura. Ara s'ha quedat sense parròquia. Al comerç es poden trobar  eines noves per menys diners del que costa afilar-les i, tant els diaris com els supermercats ja fa un temps que es dediquen, potser amb frivolitat excessiva, a armar fins a les dents els lectors i clients, amb tota mena d'estris tallants i sofisticats, d'utilitat discutible, però de màxima especialització. Gairebé es pot dir que no entra res a la nevera, que no tingui el seu coltell, navalla o bisturí. N'hi ha per al formatge francès i per al manchego, per al pernil, per a l'enciam i l'escarola, per a les patates, per a la carn, per al peix, per a la mantega. I amb tanta competència deslleial no és estrany que el de l'esmolet sigui un ofici destinat a desaparèixer com tants d’altres. Però és el seu i no en sap cap més.

       Va començar amb el seu pare quan tenia dotze anys. Va venir de Lugo o d'Ourense, la pàtria dels emigrants de mar i de terra, i ha recorregut amb la seva mola els camins polsegosos de mitja Península i del Sud de França, afilant les eines del camp, i les dels carnissers i  cuiners. Però la seva passió són els convents i les monges, sobretot les de clausura.

      A Mataró, pel torn, li passaven una saqueta misteriosa amb centenars de menudes tisores i cap ganivet. Fins que un dia la curiositat el vencé i parlà a la monja invisible de l'altra banda:

            -- M'agradaria saber, si no és indiscreció, per què redimoni feu servir tantes tisores i ni un sol ganivet.

            -- Fem i brodem els vestits dels toreros—respongué una veu, amb senzillesa.

            L'esmolet quedà sorprès per aquesta revelació, però ho trobà lògic. Entengué que tractant-se d'un convent de clausura, no devien pas fer venir els toreros a emprovar-se els trajes  de luces i que per això a tots els quedaven tan estrets!

            Però hi havia també les altres monges, les noies que arribaven en un monestir, potser per fugir de la fam i la pobresa dels seus països d'origen. Primer eren andaluses i gallegues i, des de fa uns anys, només d'Amèrica llatina. Moltes acabaven trobant feina de minyones. Eren alegres i els encantava ballar a les festes majors. L'esmolador guarda records ensucrats d'aquestes improvisades monges, que ha tret a ballar de vegades, i que no arribaran mai a novícies. Una colombiana d'ulls brillants i cabells negres li va robar hores de son. Al cap d'un mes, quan va tornar al convent, com acostumava a fer, però amb els cor accelerat perquè potser tornaria a veure la seva Lucia, que no aconseguia apartar dels seus pensaments, l'edifici estava tancat i barrat.  Ja no hi havia ni monges, ni noies, ni convent. Les havien traslladades totes cap al Sud.

         L’esmolet s’empassa la tristor i, resseguint camins polsegosos, arriba a Barcelona. Al convent de Bellesguard, a la part alta de la ciutat, en un entorn privilegiat, envoltades de natura, els diumenges al matí, les monges canten i les veus angelicals  s’enfilen i s’amplifiquen pels vitralls de la capella modernista de Gaudi. Les Jerònimes Franciscanes son molt actives i tenen un casal de repòs i una petita impremta de publicacions religioses, locals i culturals.

      --De monja, a Bellesguard, ja no n'hi queda ni una --es lamenta l'afilador--. Ara la torre de Gaudí ha passat a formar part de la ruta modernista de Barcelona, i s'hi fan  visites guiades i vetllades musicals.

      Però quan Déu tanca un convent, obre un restaurant al costat.  Si el monacat s'acaba, la restauració floreix esponerosa a casa nostra i necessita afiladors. L'esmolet tot sol no pot assumir les ofertes que li arriben.  Ja fa temps que la salut se li ressent de tantes caminades. La mola, obliga a fer molta força i castiga les empenes de les cames.  Es planteja agafar un ajudant. Els aprenents són joves i descarats i només es mouen per diners. Quan van al bar a dinar, es fan cobrar un preu més alt, que carreguen a l’esmolet, per repartir-se després el que sobra amb el cambrer. La dona d'un policia el denuncia. El seu aprenent li ha cobrat un preu excessiu.  
Li sap greu. Ell sempre ha exercit l'ofici amb dignitat. Ja no agafarà ningú més, no se'n pot refiar, i refusarà moltes de les ofertes que li arriben.

 Són ja cinquanta anys d'ofici, s’ha fet vell. Ara guarda el carretó en un magatzem del barri i es limita a moure's pels carrers costeruts de la part alta. Empeny el carretó, fa sonar el bufacanyes i s'atura per esperar els clients. Per un moment sent una fiblada al cor i veu la Lucía, en la noia morena, de pell clara, que s'acosta amb un somriure i un drap de cuina on ha embolicat unes tisoretes per a les ungles i un parell de ganivets. S’hi assembla tant que potser és la seva germana. L’esmolet no es rendeix mai!