HISTÒRIES DELCONFINAMENT

El confinament durava massa i desesperava tothom.  El net de l’Helga, la veïna de l’àtic, cada vespre, a les vuit en punt, feia girar el tocadiscos des del terrat. Els altaveus  retronaven per tot el carrer i tothom, fins i tot les monges i les infermeres de la residència, s’abocava a les finestres o sortia al balcó.  Els uns amb sabatilles, els altres, en shorts i samarretes de marca. No teniu fred amb tan poca roba? Hem endreçat armaris, tret la pols, netejat vidres. No queda ni un pam de casa per netejar!  Ens morim de ganes d’anar a la platja i de fer footing. L’Aleix encara surt a comprar, però jo tinc tanta por que no he tret ni el nas al carrer. 

L’Aleix es dedicava a la venda al major de material esportiu i durant la temporada d’esquí feia calaix per tot l’any. Sovint ella li guardava els paquets que arribaven quan no hi era  i signava els albarans.  L’Helena teletreballava des de casa.  en una agència de viatges. Tenien una nena de deu anys,  contentíssima de no haver d’anar a escola. 

     Oi que tens màquina de cosir? Que ens podries fer un parell de mascaretes?,  li demanà l’Helena un vespre, mentre li passava pel balcó una bossa de plàstic amb tres retalls de tefló, una roba sense teixir. La blanca es per a mi, la negra per a l’Aleix i la blava pera la nena. La Paula, no en tenia ni idea, però la xarxa anava plena de patrons i d’instruccions. Encara no hi havia mascaretes a les farmàcies. Imprimí, retallà, cosí, recosí, passà les gomes, els feu un nus per penjar-les a les orelles i  l’endemà les hi lliura pel balcó, mentre sonaven els acords d’  Strangers in the night del gran Frank Sinatra. El net de l’Helga s’havia cansat de rock and rolls. 

“Se m’enganxa al nas i m’ofego!”, crida la menuda després d’emprovar-se-la. No arribaren ni a estrenar-les. La roba sense porus  barrava pas del virus

 i  també el de l'aire.

     Un dia arriba un paquet tan gros que amb prou feines cabia al rebedor. En recollir-lo, al vespre, L’Aleix la sorprengué amb un altre de petit: “Té, aquest és per a tu, crec que t’he encertat la          talla”. Era un sobre  amb un llaç de cues llargues. Dins hi havia una samarreta elegant,  blanca amb lletres platejades al davant. Tant bon punt tancà  la porta, corregué a emprovar-se-la davant del mirall  Se li emmotllava perfectament al cos. Ella no se l’hauria comprada tan ajustada però, que  caram, l’estrenaria quan arribés el bon temps. 

      L’Aleix solia dur la veu cantant a les reunions de veïns que es feien al vestíbul de l’escala,. Era un hàbil negociador  que sempre aconseguia rebaixar els pressupostos i les factures i, per aquesta raó, la Paula li feia costat. Hi havia, però,  veïns que li tenien mania,  perquè ocupava els espais comuns amb el material d’esquí, que  penjava  a les parets del celobert, o amb la moto, que aparcava al costat de la porta d’entrada, just sota el cartell de prohibit aparcar. L’Helena, que de fet era la propietària, el deixava fer i no anava a cap reunió, potser per evitar conflictes amb els veïns. Sovint trucava a la porta de la Paula: Que ens podries deixar un parell de  cadires?” No deus tenir pas una cassola de terrissa?  Per casualitat no tindràs un trepant i una escala? Que et sobra algun tomàquet? La nena necessita un diari qualsevol per fer els deures...

       Un vespre la música de pel·lícules s’allargà més del normal. L’endemà, mentre aplaudien als sanitaris, van entendre que el net de l’Helga, amb La guerra de les galàxies i amb Torna-la a tocar, Sam, els havia dit adéu. El confinament es relaxava i el xaval aprofitava per fer esport.

     Tothom necessitava desfogar-se. Els veïns tragueren de l’aparcament les tres flamants bicicletes, amuntegades darrere del cotxe, que treia el morro més d’un pam fora de la ratlla groga i enfilaren  cap a la Carretera de les Aigües, al peu del Tibidabo, el pulmó de Barcelona. No s’hi cabia: ciclistes, gossos, vianants,  patinets, motoristes i criatures amb cotxet o sense.  

       Que podria usar el teu wifi?, li demanà una tarda l’Helena. Que es pot deixar el WIfi ? I és clar que sí!  Només m’has de dir la contrasenya. La propera setmana ja tindré el nou. És que l’Aleix m’ha deixat sense!  Ens separem, també t’ho volia dir. Les coses ja feia temps que no rutllaven i el confinament ha estat la cirereta. Quin greu que em sap, fèieu tan bona parella!  És un immadur i hi ha coses que no pot deixar passar una dona, per dignitat. T agafo les claus que em guardes i te’n donaré unes de noves. Canviaré el pany, quan ell hagi recollit les seves coses.

    L’endemà la porta dels veïns era oberta i el replà ple de maletes, bosses, caixes i paquets. L’Aleix capcot mirava d’encabir a l’ascensor les restes d’una vida en comú. La Paula sortí de casa per anar a comprar i es creuà amb ell. Em sap molt greu, Aleix, eres un bon veí i et trobaré a faltar, digué alentint el pas, però sense aturar-se. Gràcies, contestà ell sense mirar-la.  I continuà baixant les escales, amb la samarreta platejada, que s’havia decidit a estrenar i que conservava la memòria de l’Aleix i de totes les històries del confinament.