Si ets una violinista excel·lent que has tocat a les sales de concert més prestigioses d'Europa i n'estàs molt de la teva professió, només una raó de molt pes pot fer-te abandonar la carrera musical per la qual has lluitat tant.
I aquí és on entro jo a esgarrar la vida de la meva mare. Primer en forma d'embaràs difícil, de risc, que l'obliga a allitar-se gairebé sis mesos. Després com una bebè prematura, que ella va a veure i a acaronar una estona cada dia, a la incubadora de l'hospital. A la fi soc una bebè com les altres, alegre i força tossuda. De nom, em diuen "Dolça". Inspirat potser en la Dolça de Provença, muller de Ramón Berenguer III, i per tant comtessa de Barcelona, que visqué a principis del segle 
XII. Això ho esbrino quatre anys després, en néixer el meu germà i heretar el nom de Berenguer. Els pares ja tenien la parelleta i somreien satisfets. En Berenguer era un nano espavilat que xutava tot el que se li posava al davant. Mon pare deia amb orgull que, ja es veia d'una hora lluny, que anava per a futbolista, una bona professió --I de la Dolça, què en farem d'aquesta noieta? Que jo sàpiga no té cap afició ni cap habilitat o traça especial, no és cert? La mare el feu callar només amb una llambregada. --Com pots dir això, Josep? Que poc coneixes la teva filla! A la Dolça li encanta la música i serà una violinista con jo!
Jo callava sense atrevir-me a protestar. Al vespre, quan la mare vingué a acotxar-me, em digué molt seriosa: --I ara, no em facis quedar malament. Et dedicaràs a la música i jo t'hi ajudaré.
Al solfeig i al piano, encara hi podia arribar, però n'hi parlar-ne, del violí. Em vaig acostar al de la mare, arraconat a la sala d'estar, com l'Arpa de Becquer "Del salón en el àngulo oscuro" o "L'Auca d'una resposta del senyor Gaudí", de Joseo Carner: "El saló tot és d'estil/ Sense fer cap greuge a l'art/ on posem aquest Erard?/ I va fer el senyor Gaudí:/ --Miri, toqui el violi.
La disciplina que m'imposà la mare va ser fèrria. Havia de tocar el violí quatre hores al dia. Els marrameus que jo arrancava a l'instrument devien fer-se insuportables per als veïns. Per això assajava al mati, de nou a una, quan tothom era a treballar. En canvi la mare semblava tenir ales als dits. Un lleu toc a les cordes i n'extreia un so diví.
--Mare, la meva música no es pot comparar amb la teva, per què no t'hi tornes a dedicar?--Ja ho faig, que no ho veus? T'ensenyo a fer música a tu, perquè t'hi puguis guanyar la vida. I no se'n pali més!
I, passant els anys, un bon dia va dir-me que ja estava preparada i que m'anés a inscriure al conservatori per passar la prova definitiva. I arribà el temut dia de l'examen. Hi havia una llarguíssima cua d'aspirants per només tres places. Jo en devia tenir unes trenta al davant i ens anaven cridant pel micròfon abans de cada actuació.
Em sentia els batecs del cor a mil per hora.
--No ho puc fer, mare. Em suen les mans. Em roda el cap. Tremolo com una fulla. Tinc calfreds i em vénen basques. Estic a punt de desmaiar-me, que no te n'adones?
--Això és el pànic escènic. Tu tranquil·la, filla, que et passarà així que pugis a l'escenari. Jo també en tenia. Ja falta poc. Som les següents.
I llavors vam sentir que, pel micròfon, cridaven el nom de la mare, en comptes del meu. Em guaità sorpresa. Li vaig somriure..--"Tu ets la concertista, mare; no jo, i no ho seré mai."--"Ja en parlarem!".
M'arrabassà el violí d'una estrebada i, amb pas ferm, segura d'ella mateixa, com si ho vingués fent des de sempre i cada dia, entrà a la sala de concerts.
Cap comentari:
No es permeten comentaris nous.