Es va marejar a la carretera de les Costes de Garraf i ja no li quedà cap dubte: estava embarassada. ”Tant va el càntir a la font, que hi deixa l’aigua”, hauria comentat la seva àvia. El dispositiu intrauterí no li havia servit de res. S’hauria desplaçat amb les embranzides del plaer, i encara que se’l fes treure, no solucionaria el problema o això era el que solia passar, segons deien. El fetus s’arraparia a la vida amb totes les seves forces. Els bebès estaven preparats per a lluitar contra les adversitats i sobreviure, però ho estaven els seus pares? No vivien junts, ni tant sols a la mateixa ciutat, ell treballava a València i ella a Barcelona. Només era un amor de caps de setmana, calia reconèixer-ho, però els havia agafat fort. Es desitjaven, esperaven amb anhel els caps de setmana. Només tocar el timbre de la porta, a ell ja li tremolaven les cames i a ella se li posava la pell de gallina. De vegades no arribaven ni al llit. S’estimaven al rebedor, sobre l’estora o de peu, contra les fredes rajoles de la cuina. Fins i tot ella havia arribat a pensar que tanta felicitat no podia durar gaire, que els déus, envejosos, castigaven els humans i que totes les precaucions eren poques.
Començà per afegir un òvul a cada una de les relacions, una pastilleta ovalada que s’amagava a la vagina, amb discreció, en els moments adequats.
- I això què és? D’on surt aquesta escuma
blanca ? Vols dir que cal? Que no estàvem bé així? Es com una anestèsia. Si
continua sortint aquesta cosa enganxifosa no sé si arribaré al final.
No era el moment de discutir. Potser més endavant aconseguiria convèncer-lo, però no va ser així. I ara, ja sense cap mena de dubte, li hauria de donar la notícia i millor durant el viatge, abans d’arribar a Sitges.
--Sap-- Saps una cosa? Estic embarassada.
--Ho dius de
veritat? N’estàs segura?
--De dos mesos i mig,
què fem?
--El que tu vulguis
--Només em dius
això? Res més?
--El que tu vulguis
Va sentir una
esgarrifança de fred i es va tocar la panxa. Ella i aquella coseta que duia
dins havien esperat una altra mena de resposta, no per tirar coets i destapar el cava, és clar, però
sí una mica més dolça, potser amb una carícia, o amb la promesa de parlar-ho
després i decidir-ho junts, o fins hi tot amb un pèl d’humor per treure-hi
ferro. La resposta havia estat descafeïnada, però, pensant-ho bé, quan
havien parlat ells a fons sobre qualsevol tema important? Les paraules amb prou feines servien per a la seducció. Es comunicaven millor amb el llenguatge del cos, les
mirades, les mans que inventaven nous camins i descobrien racons secrets. Només
es deien el que calia. No recordava converses íntimes amb ell. Per a les confidències, per esplaiar-se a gust,
per plorar juntes, per riure’s d’un mateix, per tot això hi havia les amigues,
sempre disposades a donar-te una ma, a escoltar, a comprendre i a consolar.
"El que tu
vulguis" era la resposta d’un home que no volia implicar-s’hi, que no se’n sentia
responsable, que s’ho mirava amb distància com si allò no anés amb ell, no
formés part dels seus plans. El que ell volia, era viatjar, veure món, i mai no
s’havia plantejat, amb cap ni una dona, la idea de ser pare. El problema era
d’ella, que s’havia quedat prenyada. I era ella qui havia de decidir si volia
parir-lo, donar-li el pit, tenir-ne cura, educar-lo i mantenir-lo, durant tota
la seva vida i en solitari. Fins i tot suposant que ell l’ajudes econòmicament,
no es quedaria gaire temps al seu costat per veure créixer la criatura, i només
li veuríem el pèl de tant en tant. No es podria comptar amb ell per resoldre
els problemes. El nen seria orfe de pare i ella una mare soltera, una dona,
lleugera, per no dir una altra cosa, menystinguda fins i tot per la seva
família, que li havia donat, exemple, estudis i educat per a molt més, que
havia confiat en ella i que ara se sentiria traïda, avergonyida, rebaixada.
El viatge va
continuar serpentejant en silenci per la carretera, cadascú amb els seus pensaments.
Encara no eren ni les cinc de la tarda i
el sol d’hivern, una bola encesa a l’horitzó, jugava a fet i amagar, traient el
cap i ocultant-se rere cascuna de les corbes, ja a punt d’acotxar-se als braços estesos
del mar. Estaven arribant a Sitges. Aparcaren els problemes i el cotxe davant
de la platja. Es deixaren envoltar per la brisa salada i el brogit de l’aigua. Amb
els peus nus, trepitjaren la sorra i corregueren per la riba i, al final del
passeig, tots dos sabien que tot era encara possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada