AFINITATS CÒSMIQUES

AFINITATS CÒSMIQUES

         Tot va ser quedar-me sense xicot i agafar les angines, unes angines sense importància, que s'anaven allargant fins que, a la mare, li va començar a pujar la mosca al nas i em va treure del llit a trompades:

 --Estàs més fresca que una rosa! No tens ni una dècima. Vinga, aixeca't i ves a buscar feina! A què juguem? És per aquest xicot que gairebé et dobla l'edat, oi? A tu te'n passa alguna de grossa i no m'ho vols explicar!

Passava que la Paula m’havia dit que l’havia vist un divendres a la nit, sortint d’una discoteca, acompanyat d'una rossa, molt pintada i amb talons impossibles. Amb mi només sortia  els dissabtes a la tarda i solíem anar al cine, que ens agradava a tots dos.

         Al principi també havia provat de dur-me a veure alguna revista amb vedets estufades de plomes que increpaven el públic i sempre el deixaven en ridícul, i jo no m'atrevia ni a mirar-les, de por que em fessin sortir a l'escenari. Quan els números o els acudits pujaven de to, em dedicava a repassar els espectadors, tasca gairebé impossible amb la fosca que hi regnava. Ell s'enfadava:

--És que tu no tens gens de ciència eròtica i pel que sembla tampoc no en vols aprendre. A més, no saps ni ballar lents! Potser és per aquesta innocència que t'estimo i perquè tu i jo tenim afinitats còsmiques, que és una cosa molt especial i dificilíssima de trobar.

 Vam acabar tornant al cinema els dissabtes a la tarda, el dia més adequat segons les nostres cartes astrals. En sortir passejàvem pels carrers estrets de ciutat vella, plens d'olors centenàries. De bracet, trepitjàvem les gastades llambordes i reconstruíem muralles i palaus. I en arribar a casa, m’estirava al llit fent saltar una sabata amb la punta de l’altra i pensava en ell: res concret, només reproduïa el seu perfil, perquè de tant anar al cinema m’havia acostumat a veure’l sempre de perfil.

Un dia, va dir-me que la presència del planeta Mart triangulant amb Plutó, a les cases u i set de la seva carta, l'obligava a allunyar-se de mi per un temps indefinit. Vaig pensar que potser no el tornaria a veure. Em calgué un notable esforç per oblidar-lo i per tornar a sortir amb les amigues i els companys de  tota la vida.

         Només van ser tres setmanes i, quan ell em va trucar, els vaig deixar tots. A l’estiu ja foren tres mesos, tot un quadrant de l’òrbita solar, que vaig aprofitar per estar bruna, sense marques de tirants a la pell, com les artistes. Vaig néixer a la tardor i sabia que, quan el sol  entrés en el signe de Lliura i ho pintés tot amb aquella paleta tornassolada i melangiosa, la tramuntana que feia caure les primeres castanyes, me'l tornaria, com així va ser. Tot just perquè se l’enduguessin les primeres gelades.

Ara, després del que m’ha dit la Paula, sé que no el veure mai més,  però ja no m'importa. He trobat feina en un diari, a la secció d'astrologia, bé, en realitat només escric els horòscops. Poso els dotze signes en una bossa, i en una altra totes les prediccions, insistint en les amoroses, tal com em van recomanar. La mà innocent de la Paula va traient una papereta de cadascuna i les aparellem a l'atzar. De vegades endevino en els seus ulls una espurna de dubte,

--Ho hem de fer així,  per al bé dels lectors —la tranquil·litzo--. Les afinitats còsmiques només els esgarrarien la vida. L'atzar i l'amor són molt més senzills!