De la
vila, no en sabien ni el nom, perquè tots hi anaven pel mateix, a contemplar-se
a les aigües fosques del seu estany, que no reflectien mai la seva imatge. El
mirall encalmat de l'aigua els tornava sempre la imatge d'un penjat.
La lluna
plena de juliol regalimava sang i tacava de roig les capçades dels arbres del
bosc de roures i àlbers que s'estenia davant
la petita masia dels Llopis. El fill gran, en Jesús, aquella nit feia
divuit anys i, lluny d'estar content, maleïa la coincidència de l'aniversari
amb el pleniluni, que no es recordava a la seva família des de ves a saber
quantes generacions. Això li esgarrava tots els plans d'abraçar la Cecília, la
seva xicota, de dir-li que l'estimava i de celebrar-lo amb ella. Feia dies que
es notava estrany i tenia un obscur pressentiment, alimentat per una
antiquíssima llegenda familiar, que havia sentit d'esquitllentes contar als
vells de la comarca. Per si de cas, aquella nit havia pres precaucions, es colgaria aviat i es lligaria als barrots
del llit amb cordes ben gruixudes. Abans tancaria amb balda els vells
porticons de fusta i es prendria la
potent infusió per dormir tota la nit, que li havia preparat el seu amic
apotecari. Li sabia greu per la noia, però no volia córrer cap risc. L'endemà ja s'empescaria alguna història convincent.
Quan
ja devia fer unes dues hores que havia agafat el son, sentí la fiblada. Un bri
de lluna es filtrava per una escletxa de les malmeses fustes. S'alça d'un bot,
arrancant-se les cordes d'una estrebada, obrí els batents de la finestra, agafà embranzida i saltà al camp
com un animal en zel. Mentre corria cap a la clapa del bosc, sentí una
mena de saba calenta i llefiscosa que li
pujava cames amunt i començava a
enterbolir-li la mirada i el cervell. Quan arribà al clar de lluna, es deixà caure
a terra recargolat de dolor. Els ossos se li començaven a
desencaixar, la pell s'esquinçava amb l'agullot de milers de pèls grisosos que
cos, mentre els peus i les mans se li contreien amb violència i es torçaven en
unglots; tenia els ulls injectats de sang.
Un cop completada la metamorfosi, l'animal esplèndid es rabejà en la
voluptuositat de la nit i de la gola li brollà un udol llarguíssim de
reconeixement a la lluna, gràcies per perpetuar aquell ritual heretat dels seus ancestres, gràcies per fer
d'ell un ésser lliure i poderós.
Creuà al bosc d'esma i es troba fent el
camí que millor coneixia, el que cada vespre seguia per anar a veure la
Cecília, que vivia a l'altra banda del bosc, a prop de l'estany amb la seva
família que regentava una fonda. La noia
els ajudava i, a les nits, així que havia desparat les taules i fregat els
plats i els perols de la cuina, corria a asseure's sota les voltes del porxo,
on l'esperava el seu xicot, encara que als de casa només els deia que anava a
seure una estona a la fresca i que això la relaxava. En Jesús es retardava aquella nit, l'esperaria
una estona més, encara que ja començava a badallar i a agafar fred. La sobtà una mena de xivarri, el lladruc dels gossos, l'escataineig de les gallines. Agafà un garrot i anà al corral a veure què passava. Abans d'entrar-hi trobà la gallina rossa degollada,
enmig d'un bassal de sang. Decidida aixecà el garrot i cridà furiosa: 
El
llop reculà i ella, garrot enlaire, l'empaità fins a fer-lo sortir del corral.
La bèstia fugí cap al bosc amb la cua entre les cames, però els seus ullals
encara no estaven sadollats de sang. En Jan, en Jan és al llac, ha anat a
pescar aprofitant la lluna plena! --es digué la noia-- L'agafarà desprevingut!
No tenia temps de cercar ajuda.
Despenjà l'escopeta de caça de son pare i arrencà a córrer cap al llac. Abans
d'arribar-hi sentí udols, crits i brogit
de branques arrancades i abatudes. De seguida veié el germà, enfilat dalt de
l'arbre i el llop que s'allunyava. Un raig de lluna il·luminava la bèstia i,
sense pensar-s'ho, l'apunta al llom i disparà. L'animal caigué, però es tornà a
aixecar. Només l'havia ferit. Però ara calia ocupar-se del germà.
--- Jan, ja pots baixar, el llop ha
fugit ! --cridà la Cecília-- Jan, que estàs ferit? Espera i no et moguis, que ara pujo a
ajudar-te.
Llavors, en apropar-se a la riba, veié
reflectida a l'aigua la imatge del penjat. El llop l'havia queixalat a prop del
coll i, en pujar rabent a l'arbre, malferit i a les fosques, el noi havia relliscat
i quedà clavat d’una branca esqueixada del desmai.
La Cecília portà el dol pel germà dins
el cor tola la vida però, als vespres, continuà asseient-se al porxo a relaxar-se
fent ganxet i a esperar en Jesús, aquell xicot que, en arribar a la majoria
d'edat, havia desaparegut del poble, però que un dia, ric o pobre, tornaria a
buscar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada