EMMA MAXIM'S (BOVARISME)

    La frivolitat va durar-me exactament un dia. L'hivern en aquell poblet de província, s'havia desgranat lentament, amb els dies recollits i uniformes, un rere l'altre, sense que cap esdeveniment esberlés aquella volta de cel des angelada i grisa. I ara la primavera s'oferia a la meva finestra, com una invitació, com un perill irrenunciable, com un mal pensament que un vol allunyar del cap, apartant-se els cabells del front una i altra vegada, amb un gest indefinit, famèlic, inútil. Vaig decidir fer un cop de cap amb el més lleuger dels meus amics.

    Em va dur a sopar en un dels restaurants més xics de París. Tot era de color rosa, rosa carn, rosa xiclet, rosa Maxim’s, rosa buguenvíl·lia, fins el pom de clavells, decantat a cada taula, semblava pintat de color artificiós. Un cambrer va col·locar-me un coixí de vellut salmonat a terra perquè pogués descansar-hi els peus. En cosa de segons vaig alliberar-me de les sabates, opressores de tantes coses, i vaig avançar els peus fins enroscar-me a l'arbre de les cames del meu company, que em mirà enrojolat d'emoció, fins que un altre cambrer, amb gest majestuós, va esprémer, davant dels nostres ulls, un llustrós filet de vedella per incorporar-ne l'extracte als consomés. Corgelada vaig recordar-me de les tres quartes parts de la humanitat que pateixen fam, del menjador de pobres dos carrers més enllà, dels rodamons dormint als vestíbuls de bancs...

--Vols dir que no ens hem passat?

--Tranquil·la, demà m’ocuparé d’unes quantes ONG, com faig d’ habitud, però avui deixa’m que et pinti de colors vius els núvols del teu poble.    

Vaig allargar-li la mà, amb agraïment, fins a tocar la seva.

--Aquesta nit, soc teu.

En sortir, se'ns acostà una gitana amb una panera i ell li comprà un pom de violetes, perquè feien la meva olor, segons va dir-me. Un grill de lluna penjava de la closca fosca de la nit.  

         Com si fos la carrossa de la ventafocs, una berlina ens esperava amb les portes obertes.                       

-- Porta'm als  Camps Elisis, Lleó meu. Vull veure la torra Eiffel il·luminada –vaig dir-li transportada a les novel·les del  segle XIX.

--Faci’ns un recorregut ben complet pel centre de París sense aturar-se, després enfili l’avinguda dels  Champs Elysees i passi per davant de la Tour Eiffel. I continuï fins a deixar-nos de nou aquí —ordenà al xofer. I afegí, mirant-me als ulls, és això el que vol, Madame Bovary?

    Vaig arrabassar-li el copalta, els guants i la levita. M'estirà els botins primer amb delicadesa i després amb força. Hi hagué un fru-fru de sedes i farbalans que lliscaven, un xiulet del cordó de la cotilla que es descargolava com una serp, el so metàl·lic de la sivella del seu cinturó en caure a terra, el gemec de la roba amun tegada al seient de qualsevol manera.

--¡Emma, Emma --digué ja del tot identificat amb el seu paper--, si vols que em bati en duel, ara és l’ocasió, només cal que m'ho diguis!

      L'endemà, de tornada al meu terròs aspre i gris, a primera hora del matí, vaig trobar en Carles, el meu home,  al despatx, encara en pijama, adormit sobre un munt de papers i una calculadora. Vora seu, la petita Berta somiquejava al bressol.

— Que complicat que és tot això de la declaració de la renta. Cada any demanen més paperassa i hi he esmerçat ben bé mitja nit! ¿Com es troba la teva tia, encara té aquelles febrades tan altes i li fan mal tots els ossos? El que deu  haver arreplegat  és una grip com una casa. Ja han florit les violetes? Has recordat que son les meves preferides!  Això vol dir que ja ha arribat la primavera! Deixa’m olorar-les.  T'ho has passat bé, estimada?