LES PÍNDOLES BLAVES

LES PÍNDOLES BLAVES

        Pel seu aniversari, el fill gran, entre els somriures i la complicitat de tots els altres, li va donar el seu regal: un paquet  petitó, embolicat  amb  paper lluent.

--Vaja, sembla que aquest any no és una bufanda del Barça ni una botella de whisky  —va dir  el pare palpant el regal que li cabia en una mà.                   

--Aquest any ni te l' imagines, pare, obre’l, obre’l.

     Enmig d’un silenci expectant, va esquinçar l’embolcall. Era una  capseta de cartró amb un blister de  píndoles  d’un color blau intens.

--Ja veuràs, pare, quines nits que passaràs!  –li va tustar l’esquena el fill mitjà-- I són directament d’Andorra, veus? I de la farmàcia, no d’aquestes falsificades que venen per internet.  

--Voleu dir que no són perilloses i que no tenen un munt de contraindicacions? 

-- Si no pateixes del cor, cap problema. Llegeix les instruccions i llestos, te les pots prendre tranquil·lament.

--No sé si a la Míriam li faran gaire gràcia,  Cada dia passa més de tot això i  fins i tot de mi.

-- A la Míriam, quan es trobi un tigre al llit, se li il·luminaran els ulls com si estigués al setè cel, ja m'ho sabràs dir –afegí el petit.

 Potser si que aquesta nit tocaria el cel!. No n’estava gens convençut però per provar no hi perdria res, o sí, però tant li feia, estava decidit a tastar les maleïdes píndoles que ja feia dies que li cremaven a la butxaca. No li diria res a la Míriam, perquè si l’invent fallava, se sentiria una mica ridícul, Ho prepararia tot amb molta cura, això sí,  perquè sortís bé. Agafà l’agenda i el telèfon per reservar taula en un restaurant que tenia una bona relació qualitat preu i un menú de nit. S’hi repensà. Que caram! Aquesta nit la duria al Casino, un lloc luxós, però sobretot amb bon  aparcament. Tenia  una carta acurada i segur que la Míriam hi trobaria també els plats exòtics i vegetarians que sempre triava, encara que després es quedés amb gana. Reservà una taula per aquella mateixa nit. Feu un cop d’ull al dormitori   --la noia havia canviat els llençols aquell matí--, encengué la calefacció, es posà la capseta de píndoles a la butxaca, agafà les claus del cotxe i sortí.

Així que veié la Míriam,  pensà que feia cara de cansada.

--Estic esgotada. Els  divendres a la nit soc dona morta.—digué ella fent-li un petó.

--Tan malament s'han portat els alumnes aquesta setmana? Pobrissona, tu el que necessites és un bon canvi i oblidar-te de  les  classes. 

--Guillem, vols dir que no seria millor que ho deixéssim  per demà o per algun altre dia?  Em sap greu no poder estar a la teva alçada.

--Farem una cosa, t'acompanyo a casa, et relaxes a la banyera, et poses preciosa i et torno a recollir al cap de dues hores, entesos? Jo aprofitaré per resoldre un parell de  qüestions.  

--Vols dir que has acceptat alguna vegada un no per resposta?

--Mai de la vida!  És que t’he enyorat molt aquesta setmana, preciosa, i et duré a sopar en un lloc que t'encantarà i que és una sorpresa. Faré que et sentis com una reina, t'ho prometo.

         Aparcà el cotxe a la vora d'un parc, i es tragué la capseta de la butxaca. Volia rellegir el prospecte una altra vegada a veure si se li esvaïen els dubtes que encara tenia. Funcionaven sempre les pastilles?  Quanta estona li duraria l'efecte? I si es quedava empalmat tota la nit? Quan se les havia de prendre, mitja hora abans? Aquí deia que millor una hora abans, o sigui que això l'obligava a prendre-se-les en el Casino, just abans de sortir, a la barra, amb una aigua mineral. Si, arribats a casa, la feia esperar una hora, llavors si que se li quedaria adormida sense remei. I com fer-ho sense que ella se n'adonés? El millor seria dur-les soltes. Això simplificaria  les coses. Agafà les píndoles, i se les posà a la butxaca de l'esquerra, que sempre duia buida. Ell, fora de casa, no es treia mai l’americana.

         La Míriam, després d'una llarga dutxa, d'una mascareta de cogombre que feia miracles i de deu minuts de meditació quedà completament renovada per dins i per fora i en disposició de viure el present amb plenitud. On la duria a sopar en Guillem? ¿En un restaurant vora mar i passejarien després per la platja a la llum de la lluna o per sota la glorieta d'un jardí  romàntic, amb  remor d'aigua i nenúfars, i ballarien  al final ben abraçats,  o més aviat li faria tastar les últimes delícies de la nouvelle cuisine i el bar de copes més psicodèlic? Feu lliscar la cremallera del vestit cap amunt, s'enfilà en els stilettos que li havia regalat ell i que eren una veritable tortura. Aquella nit volia fer-lo content.

--Ja sabia jo que no havies estat mai a cap casino. L'ambient és luxós i s'hi menja molt bé.

En entrar els feren una foto. Control per si  feien trampes, potser?  Un cambrer els atansà la cadira. La carta era més aviat convencional. Després de pensar-s'hi molt, optà per una amanida d'api amb menta fresca i se sorprengué quan van portar-li un plat verd i indigest amb un toc de color: una pastanaga crua. Mirà amb recel l'amanida plena de calories d'en Guillem, amb  gambes, ceps, formatge de cabra, mel, nous, panses pinyons i quatre fulles mig ofegades d'espinacs. Per sort li havia deixat triar els segons  plats!

         Després de sopar passejaren per la sala de jocs. En Guillem s'aturà davant d'una taula de ruleta,  No hi has jugat mai? --Sí, quan era petita, els diumenges a la tarda, amb els meus cosins. --No és el mateix. Es tragué un bitllet, demanà color i els deixaren davant un munt de fitxes blaves. La Míriam apostà dues fitxes al roig. El crupier cantà negre.  Ell li suggerí que  posés tres fitxes al número 26.  La ruleta girà i girà i s'aturà al número 24. En Guillem, un home de principis, continuà apostant al número 26, però la ruleta, capriciosa, s’atura al 7, al 29 i al 13. El meu número de la sort que avui passa de llarg, pensà ella mentre contemplava desolada les poques fitxes que els quedaven. Ella rai que no jugava a la loteria ni per Nadal, però  l'autoestima d’ell podia ressentir-se’n. Les sabates començaven a molestar-la i se les tragué. Ningú no es fixaria en els seus peus. Observà la gent, que  es deixava alegrement els diners en aquella taula sense perdre el somriure. Veié una rossa espaterrant, amb un vestit negre molt cenyit i un escot fins al llombrígol, que avançava cap a la seva taula i acabà asseient-se al costat. En Guillem li  somrigué, mentre col·locava més i més fitxes al maleït número 26. La rossa s'animà i apostà al mateix nombre. I la ruleta es plantà al 26.  El crupier els atansà una morterada de fitxes amb la seva vareta.  La rossa empenyé de nou  una columna roja cap al número 26, al costat de les blaves que ja formaven dues torres de vigilància orgulloses i  desafiants. Per fer la maniobra, com gairebé no hi arribava, desplaça primer un braç, després un pit i finalment tot el cos sobre en Guillem que s'apressà a ajudar-la a amuntegar les fitxes roges. ¡Quina fresca, s'havia  arrambant al seu home i ara estava intercalant les columnes blaves amb les roges com si fossin la samarreta del Barça! Què s'havia cregut, coquetejava amb premeditació i traïdoria, tocant la fibra més sensible del seu Guillem, valent-se dels colors reconsagrats!  I ella havia de mirar-s'ho sense fer res? Però en aquell moment la banca cantava per segona vegada  26 negre i la rossa i en Guillem s'abraçaven enmig de bromeres blaugranes. I ella se sentia exclosa d'aquell moment de felicitat. Vine, Míriam, que ho celebrarem, sentia  dir al Guillem amb veu llunyana,  Però  la rossa  ja se li havia penjat del braç. “L’última i prou, l’última i prou!” –cridaven tots dos picant de peus a terra com a nens enjogassats,  arrossegant  més i més fitxes cap al maleït número. Que no surti el vint-i-sis, resà ella amb les mans juntes, prement-les amb concentració. Ja en tenia prou de ruletes i de rosses! I, oh miracle, la ruleta s’aturà al 13, el seu número de la sort per sempre més!

Arreplegaren les fitxes que quedaven en un espès silenci de funeral. Ell les hi posà a la bossa de mà, tot dient-li que les canviés a les caixes i es comprés el que volgués. Ella, ofesa, les hi fica a la butxaca esquerra, afirmant que no les volia de cap manera, que se les havien guanyat ell i la rossa. I què hi tenia a veure la rossa? protestava en Guillem i afegia més suau, acaronant-li els cabells, que tot ho havia fet per a ella, que la nit era llarga i que encara faltava el més important... La Míriam se’l mirà incrèdula, ho havia entès bé? Que potser pensava arruïnar-se amb les màquines escura-butxaques? En aquell moment només volia sortir d’aquell antre sobre decorat i respirar aire fresc.

-- Dóna’m les fitxes, digué autoritària, mentre les hi agafava de la butxaca i s’encaminava d’una revolada cap a les caixes. Pel camí, notà que alguna cosa se li escorria entre les mans plenes de fitxes.  Eren unes formes petitones, el·líptiques i blaves. Veié com en Guillem s’afanava a recollir-les, just en el moment que una sabata d’home, implacable i ben llustrada, les trepitjava amb un cruixit d’ales i potes, com qui esclafa un escarabat.