ENTRE DOS NÚVOLS

Discutim per no res, però anem apujant el to i acabes amb amenaces. Dius que em deixaràs i que te n'aniràs per sempre. Després, al llit, ho vull arreglar, però m'apartes la mà, rabiosa, només per poder retreure'm, demà al matí, que no has dormit en tota la nit i que fas ulleres per culpa meva. Ja em sé aquesta cançó, de tant sentir-la, i no m'impressiona gens. Faig mitja volta i la son em reclama. Ni el murmuri dels teus sanglots ofegats, ni les llàgrimes que em mullen l'espinada aconsegueixen aturar el meu somni, que avui té cara de noia rossa i complaent. Li treno la llarga cabellera i fixo les trenes als barrots del llit, ara és tota meva. Després de besar-la a poc a poc, li tanco la boca amb cinta d'embalar.      Es remou com una fera, però es deleix i patirem tots dos fins al final.

       Un cop de porta sec, la teva especialitat, i els passos que s'allunyen.  provoques perquè et vagi al darrere com un gos famolenc, com el perdiguer que espera una puntada de peu de la mestressa. No aniràs gaire lluny, et conec fins en somnis. M'acotxo entre els llençols per recuperar els meus, però la rossa ja s'ha deslligat i ha fotut el camp. Ara només hi ets tu i m'enfonso en la teva cabellera fosca. Tota la terra que estimo és en aquest quadrat de coixí, al costat del meu, compartint els meus somnis. Sento plorar un nadó, però miro vora el llit i el bressol és buit. Una vella endolada i magra s'endinsa entre la boira amb un farcell al braç. L'encalço però s'esquitlla entre dos núvols. Plores amb desconsol i les teves llàgrimes omplen una vall sencera. Bracejo per no ofegar-me, nedo, els llots m’estiren cap al fons. De sobte, el clapoteig d'un rem i una mà estesa que em puja a la barca. La dama del llac és rossa i du trenes, no em parla de penes, només vol jugar.

Clareja, brins de llum i ratxes d'aire fresc s'escolen pels llistons de la persiana. Encara endormiscat m'arrapo al teu cos calent, has tornat perquè m'estimes, cediré, t'ho prometo, no discutirem més, faré callar les pors que em tenallen i tindrem aquest fill que tant desitges. En la penombra de l'alba, la meva mà és una ploma que ressegueix el teu perfil de deessa, una nau que va solcant els racons del teu cos. De cop i volta, la porta del pàrquing cau com una guillotina, un cotxe derrapa, xerric de frens, el clàxon que es dispara. Tinc els dits plens de sang i la teva pell és llefiscosa i freda. I abans de despertar-me, veig el cotxe encastat contra l'arbre, l'ambulància que fa tard, i tu, i el nen que portes dintre, embolicats amb una manta tèrmica, estesos al marge, entre dos núvols.