CARTES EXTRAVIADES

        

    Em trec la  jaqueta grisa, mentre m'acabo a corre-cuita el cafè amb llet i llenço el got a la paperera. Em cordo l'altra jaqueta, la de l’uniforme. Em pinto els llavis a poc a poc. El meu company de feina em mira, a través de la porta del vestuari, que he deixat oberta amb aquest únic propòsit, i mou el cap amb reprovació.

 --Tu t'ho perds, tros de suro! –li aboco, en sortir al carrer, trepitjant fort.

    Es limita a arquejar les celles sense dir un mot. Apa, que avui estic fina! Em sembla que començaré a refilar i a estarrufar les plomes, d'un moment a l'altre. El color rovell d'ou de l’uniforme de cartera em treu de polleguera. Deu ser perquè els cotxes em vegin d'una hora lluny i em driblin i m'esquivin, amb carret i tot, o perquè els veïns em franquegin la porta de les seves escales. Però sospito que hi ha una raó de més pes: he de fer joc amb les bústies de correus.

    Bé, ja hi soc, el meu districte, empinat i costerut perquè arriba fins a dalt de tot del Putxet, un dels set turons de Barcelona. Sort que avui, la brisa i el sol mig tapat fan semblar els carrers planers. De cares, en conec ben poques, en canvi em sé el nom de gairebé tots els veïns. La Beneta està fregant a la primera escala i m'hi colo. A la bústia de devolucions trobo dues cartes, manuscrites, l'una, escrita a corre cuita i amb lletres ajaçades, sembla d'un metge. L'altra, amb tot de dibuixets, probablement sigui d'una criatura. Les cartes extraviades són com els nens orfes, em fan molta llàstima. A qui deu escriure el menut, a la iaia? I per què no els ha arribat la carta? O bé s'han mort, o deuen haver canviat de pis? Les tornaran al remitent, si és que n'hi ha, o les entaforaran, per un temps, a l'arxiu de les cartes extraviades, abans d'acabar capolades com a fideus a la màquina trinxa papers. Estampo en els sobres la paraula «desconegut» i els deso a la saca. Quan acabi, me n'ocuparé, d'això jo en dic «fer recerca». Amb una feina tan galdosa, si no m'espavilo, em puc morir d'avorriment.                                .

     En acabar Filosofia, jo apuntava més amunt, i em vaig inscriure a totes les oposicions que es convocaven, la majoria de cent places per a cinquanta mil aspirants. I les primeres que vaig treure van ser les de Correus, i em vaig plantar. No volia fer com la Glòria, la meva cosina, que s'havia passat mitja vida perseguint una notaria i, quan la va aconseguir, ja tenia els primers cabells blancs, el xicot se li havia casat amb la seva millor amiga, sí, d’ella, i ja tenien dues criatures i la tercera en camí. Sort que, entre la dotzena i la tretzena convocatòria, es va fer congelar els òvuls, per si de cas després s'animava. Jo soc una mica més impulsiva i, si conec un paio que em fa perdre el seny, l'estrenyo amb tots els meus tentacles i l'engoleixo com un pop, perquè no se m'escapi.

                                   -- Què són aquestes cartes que hi ha sobre la taula, no te les deus haver quedat pas, oi? –em demana la mare, després d'examinar del dret i del revés els dos sobres tancats--. Ja saps que violar la correspondència és una falta greu i que  podrien acomiadar-te per això, reina?

         -- Soc prou espavilada per tenir-ho tot controlat: una no porta remitent i l'altra no té adreça, així que no es poden retornar.  Tu no deus tenir curiositat per saber de qui són, oi? --la tempto, coneixedora de la seva flaca.

         -- Jo diria que volen conservar l'anonimat. La del nen o nena, amb aquests dibuixos tan tendres, deu ser una felicitació, –comentà ja del tot engrescada--, i l'altra, adreçada a una tal Laura, segur que és una carta d'amor, potser d’algun poeta.

         -- És clar, i la hi ha enviada el mateix Petrarca, des de l’infern o des del purgatori, després de dinyar-la!  Massa tòpic, no trobes?

         Arribades a aquest punt dolç, era del tot impossible fer-se enrere. Només ens faltava una cosa, que havíem de resoldre totes dues al nostre laboratori, és a dir, a la cuina. Amb el vapor d'aigua d'una cassola, els sobres s'obriren com els musclos a la paella.

         La mare s'aclarí la gola i llegí la carta del nen: «Estimada iaia, sé que estàs al cel. Et volia trucar, però el papa m'ha dit que, així que poses els peus al cel, et requisen el mòbil, com a l'escola. Vull que sàpigues que ja sé escriure i dibuixar i que a la nit surto al balcó i et veig somriure entre els estels. T'estimo. Pere.»                                                                                    

      En acabar la lectura, vaig veure que s'afanava a buscar un bolígraf i un full de paper blanc i es disposava a contestar-la. Ara sí que la podíem espifiar!

      -- Ni se t’acudeixi –vaig dir-li amenaçadora—. Que tu facis d’àvia no està previst!

       -- Doncs, mira, ja que tu no estàs pel que hauries d’estar –va dir-me una mica impertinent--, potser que aprofiti aquesta ocasió per fer-ne un tastet, i posat que al cel no gasten mòbils, el millor que puc fer, per no avorrir-me, és escriure quatre ratlles al meu net postís, potser l'únic que tindré!

         Al cap d'una estona em lliurà un sobre tancat on deia «Per en Pere» i «De la teva iaia». Segur que la Beneta coneixia el net de la senyora que havia mort feia poc, i m'ajudaria.

         A l'altre sobre no hi havia cap carta, només mitja postal, amb una data, una hora i el nom d'un conegut cafè escrits al darrere. Semblava una cita a cegues i ja anava a llençar-la a la paperera, quan la curiositat o la tafaneria, com sempre, em venceren. I si m'hi presentava?

         La coneguda cafeteria situada al sud de la plaça de Catalunya, cantonada Pelai, tenia una amplíssima terrassa que en aquella hora de la tarda era plena de guiris que aprofitaven per fregir-se al sol, tot contemplant les Rambles. Només un s’hi havia assegut de cul, mirant cap a muntanya, o millor dit concentrat en el diari que llegia. Duia una gavardina i un barret de pluja enfonsat fins a la barbeta, malgrat el sol espaterrant de finals de maig. A un costat de la taula, ben visible, havia deixat la mitja postal.

La imatge del paio em tragué de polleguera, per què tant de camuflatge? Els homes estaven ben sonats! I a punt vaig estar d'arrancar a córrer, sinó fos per aquesta mania  genètica de ficar el nas a tot arreu. Vaig fer una volta a l'illa de cases, per enxampar-lo de cara. M’hi vaig acostar i ell, en veure’m s’alçà, es tragué la gavardina, el barret, les ulleres de sol. No m'ho podia creure! Però si era el tros de suro, amb un somriure descarat  d’orella a orella i un pom de flors a la mà.

         --Poca vergonya, mal parit! --vaig començar a cridar i a pegar-lo amb el ram i a cops de puny, encesa de ràbia— Et penses que pots prendre’m el pèl així com així?  Cinc anys treballant junts i encara no  m’has de dit ni bon dia! Malànima, curt de gambals, cregut, estúpid, tros de suro!

         Ell esquivava els cops amb els braços i les mans amb força traça. No sé com s'ho va fer però, enmig del brogit de la batalla, m'estampà als llavis un bes com un tampó. I aleshores vaig notar que em creixien tiges i tentacles i que no tenia prou mans per abraçar-lo.