MENTIDES I SECRETS

         L'avia, quan era jove, treballava en una casa de barrets, encara que  a la mare se li posen els pèls de punta cada vegada que em sent:

         --No ho pots dir així, Berta, ja t'ho he explicat: l'àvia feia capells i barrets per als clients, que  és una cosa ben diferent!

Bé, doncs, a la casa de barrets, va conèixer l'avi, un jove voluntariós, que des de llavors va anar a esperar-la cada dia a la botiga, com un rellotge, a l'hora de plegar, fins que va aconseguir dur-la a l'altar al cap d'un any. Eren tots dos molt joves, ella en tenia dinou i ell només vint. Jo no em casaré fins als quaranta, perquè ells, en arribar a la trentena, ja havien fet quatre criatures i començaven a estar tips de bolquers, farinetes i xarampions. 

D'aquest avi no en sé res més, ja havia mort quan jo vaig néixer o això és el que van dir-me. De l'altre, en conservo només un flash, de quan tenia dos anys. Estava en un llit blanc a l'hospital i jo havia anat a veure'l amb la mare, vestida de fosc.  Va morir d'una senzilla operació d'apendicitis. Se li va infectar la ferida i quan li van donar la penicil·lina, que llavors començava a arribar amb compta-gotes en aquest país, ja era massa tard.

         La Sara era la neta preferida de l'àvia Dolors, que anava cada dia a missa de set, tenia la casa plena de santcristos i marededéus i ens feia resar el rosari a les tardes, en  arribar de l’escola. Jo en canvi era la nineta dels ulls de l'àvia Mercè, que no es deia pas així. El que més m'agradava eren les capses de barrets, rodones i enormes que tenia entaforades a dalt dels armaris, l’únic lloc on cabien. A mi m'ho deixava regirar tot. Em tenia el cor robat una pamela negra amb plomes de color maduixa que feia joc amb un vestit de can-can.

--Aquest barret el vaig estrenar un any, pel carnestoltes, per anar dalt d' una carrossa a la rua del passeig de Gràcia, que llavors era el rovell de l'ou i on s'aplegava una gentada, entre participants i badocs.  

         Però d’aquest passeig també en guardo records ben tristos. Va ser a la cruïlla amb la Gran via, un any abans d’acabar-se la guerra, el disset de març del trenta-vuit, no ho oblidaré mai, quan un bombardeig  dels avions feixistes italians, llançat en ple migdia, va arrancar el braç dret del teu besavi, que ja no va fer res més de bo, pobret, i les bombes continuaren caient al cor de la ciutat dos dies més i segaren la vida de més de vuit-centes persones i, més trist encara, de més de cent criatures. El teu besavi no es va morir només per la ferida, sinó per la pena i per l’angoixa de tenir  dos nets al front.

         --Àvia, no ploris i no et posis trista, que se m’encomana, la consolava jo, mentre m'emprovava barrets davant del mirall de paret. Oi que quan sigui gran podré ser artista?

         -- Artista? I d'on et deu venir aquesta dèria? --es preguntava l'àvia, amb un somriure enigmàtic i amb aire de saber-ne, només ella, la resposta--  Si et sentís la teva besàvia, nena, que contenta  la faries!

         -- Jo tenia una besàvia que feia teatre? I per què no me n'has parlat mai?

         -- Perquè això no ho saben ni ton pare ni ta mare, i s'enfadarien molt si t'ho explicava.

         -- Vinga, àvia, que ja soc gran!  

Però l'àvia alçava els ulls blavíssims per damunt de les ulleres i em mirava seriosa. Era un secret i els secrets s'havien de guardar.

Però jo no en tenia cap ni un, de secret, per fer-me la interessant davant de les amigues, q que en tenien força. I vaig estar un temps emmurriada fins que em vaig proposar fer de detectiu i destapar totes les mentides i embolics de la família. El cor em deia que n’hi devia haver un niu.

          Un dia va arribar una carta a nom d’un tal Pràxedes i ja anava a tornar-la al carter perquè no coneixia ningú amb un nom tan estrany, quan la mare me la va caçar al vol.

         --No ho saps? --em va dir--, és l'autèntic nom de l’avia Mercè. Un padrí amb poca imaginació li va posar el nom del sant del dia en què va néixer, santa Pràxedes de Roma, que se celebra el 21 de juliol. Però ella sempre ha utilitzat el segon nom, ja ho saps. Es veu que, en fer dinou anys, la van cridar per fer la mili. Hi havia un polític famós, en Práxedes Mateo Sagasta, que segurament també havia nascut un 21 de juliol, i tothom es  pensava que era un nom masculí. Ton àvia va haver de presentar-se al quarter, morta de vergonya, amb la fe de baptisme i la partida de naixement per aclarir que era una dona, t'imagines? Però tu d’això no en saps res, i ni un mot a l’àvia, que d’aquesta història no en vol ni sentir parlar, entesos, Berta?  

         Ja tenia el primer secret  a la butxaca. Per descobrir el segon em va caldre espiar una conversa dels pares, a la nit, sobre el coixí. L'endemà, molt mudat, el pare va dir que anava a un enterrament.  En tornar, el vaig mirar de fit a fit i li vaig preguntar qui era el mort.

--El meu pare –va dir amb senzillesa. Aquell avi que no havia arribat a conèixer, s'acabava de morir. Havia començat escapant-se al bar tots els diumenges a la tarda, a fer la partideta amb els amics, per fugir de la mainada i havia acabat de jugador professional, i sembla que no s'hi posava per poc. Llavors vaig entendre per què el  pare, els diumenges a la tarda, es negava sempre a jugar amb nosaltres a la mona, a la brisca, al pòquer, o a qualsevol joc d’atzar.

          Si no m'espavilava, l'àvia s'enduria a la tomba el secret més ben guardat i el que més m'importava. Em va caldre rebentar uns quants panys de calaixos, remenar molta paperassa i llegir un munt de cartes esgrogueïdes fins a esbrinar que la besàvia Carme, que quan era jove es feia mirar, tenia un marit que se n'havia anat a les Índies i un amant que vivia a Barcelona. Aleshores l'àvia accedí a completar-me la història, després de fer-me prometre que no la revelaria mai a ningú, perquè podria haver-hi un daltabaix. Resulta que l'amant era un empresari i director d'una companyia de teatre, molt conegut a Barcelona que, com ella, estava casat i tenia família. De manera que quan tingueren dos fills, els batejaren amb el nom del marit absent, que qui sap si mai no tornaria de les Índies. Pel que sembla era una pràctica força més estesa del que semblava, en aquella època d'emigració creixent cap a l'Amèrica hispànica.

         Després, donant-li voltes, vaig lligar caps: no era una simple qüestió de banyes! El meu cognom era fals i també ho eren el del pare, el de l'oncle, els dels meus tres germans i el de tots els cosins! Vaig córrer de seguida a demanar el nom del meu autèntic besavi a l'àvia, que es resistí però que acabà per confessar-me'l, després de fer-me jurar que no ho diria mai a ningú. Havia descobert un secret dels grossos, que la resta de la família ignorava, que em pesava com una llosa i que més valia no revelar mai.