ODIAVA ELS PETONS

         Odiava els petons ja des del bressol. No suportava les visites que l'alçaven del cabàs sense miraments a qualsevol hora, l'agafaven a coll com si fos un farcell i amb afectades cantarelles li omplien la cara de babes.       

Ja de ben petit s'hagué de defensar de la dèria petonejadora de les dones de casa, de les germanes, que el llepaven per fer-lo enrabiar, i de la mare, que cada nit l'acotxava amb uns besos temibles, de cabra encabritada, de llengua de vaca –els més mullats i fastigosos--, de balena. I tot per mirar de fer-li perdre les pors i manies absurdes que el turmentaven.

         L'aversió als microbis n'era una. No bevia mai del got d'un altre. Fugia dels esternuts, dels que tossien i dels que es mocaven, com del diable. A l'autobús feia equilibris per no agafar-se mai a la barana  enganxifosa. Si la família feia una escapadeta a Santiago a veure la plaça de l'Obradoiro i la basílica de l'apòstol, ell no els deixava sucar els dits a la pica contaminada de l'aigua beneita, ni pujar al camerino a besar el peu del sant, un tros de marbre que acumulava milions de bacteris de tots els pelegrins, més aficionats a la pols dels camins que a l'aigua clara.

                     De jove, ben aviat es deixà fascinar pel cinema, tot i que les escenes finals de les pel·lícules el destrempaven, conscient que en una besada de cargol, de deu segons de durada, s’intercanviaven fins a vuitanta milions de bacteris.

--Si continues així,  Eugeni, et quedaràs  conco, o single com en diuen ara, per a la resta de la vida --l'advertien els seus--, i això deu ser molt avorrit.  Per què no et fas d'un club i coneixes alguna noia espavilada? 

         Va fer-los cas i s'apuntà als cursets més asèptics  que  va trobar, la majoria relacionats amb el clor i el iode: natació, surf, vela lleuger

      Començà per anar a la piscina. Observà, en arribar-hi, que tots els carrils eren ocupats. En els cinc primers li sembla veure balenes. A l'últim una sirena fràgil.

    Esperà que la noia completés el llarg de la piscina i es cabussà per l'altra punta. Quan es creuaren fent crol, les onades se'ls barrejaren i notà que la temperatura de l'aigua havia pujat un parell de graus. En nedar braça, anà d'un pèl que els seus dits entressin en contacte, un contacte que ell gairebé desitjava i que la noia evità a l'últim segon. Ara tocava fer espatlla. La deessa s'armà amb unes raquetes a les mans, i el mirà com dient «si t'acostes, tu mateix». I avançà  vigorosa. Ell, que llavors ja se sentia més lluç que tauró, pensà «si la vols, ara és la teva» I no s'apartà del seu camí. El cop va ser fulminant, perdé el ritme, sentí que l'aire li faltava i es marejà. Atena furiosa li havia trencat el dit, l'índex de la mà dreta.

     Ella reculà per auxiliar-lo, desfent-se en disculpes. L'acompanyà a buscar gel a la infermeria, conduí la moto d'ell fins al seu pis. Hi entrà per donar-li un got d'aigua i un calmant. Volia fer-se perdonar. El veié tan fotut que, abans de marxar, s'inclinà per fer-li un petó. Tenia gust de clor i desinfectant. Fantàstic! Ell la retingué i li tornà el bes fent-se el desmenjat, mentre notava que una mena de saba dolça com un verí li branquejava, omplint-li els racons més amagats.

       --Em sap molt de greu --repetia la noia per enèsima vegada i semblava penedida de veritat.

        --No és culpa teva —acabà confessant-li ell--. M'has agradat i et volia conèixer. De fet podia haver evitat el cop i no ho he fet. Em perdones?

         Amb l'altra mà i amb els reflexos que encara li quedaven, parà la cleca, que hauria estat sonora. Si s'enfadava, pitjor per a ella. Estava content. Havia descobert que les dones eren perilloses i que li agradaven els petons amb gust de clor.