EL FIL D'ARIADNA

    Tot es va perdre per un fil, per una maleïda troca de llana, per un  jersei que, un dia qualsevol d'hivern, va decidir de fer-me, mentre sentíem gremolejar la pluja des del sofà. I tots els vespres me la trobava asseguda, ferint-me el cor amb les seves agulles amoroses, embolcallant-me amb la seva troca de llana. I vaig començar a preocupar-me per la nostra relació, a capficar-m'hi. No hauria volgut mai que les coses arribessin tan lluny, ni acabessin tan malament, ni haver de deixar-la tot i que me l'estimava.

Quan la vaig conèixer, ella era l'amiga o l'amant d'aquell  poca-solta d'en Bernat, un company de la Facultat amb qui no em feia gaire. Quina sort que tenia el paio!  Jo me la  mirava cada vespre, quan s'allunyaven cap al cotxe havent plegat, amb la cabellera bruna, estesa fins a mitja esquena, el moviment hipnotitzant dels malucs, i aquell punt d'excitació que desperten les coses que no són al nostre abast.

    Però aquell final de curs vaig observar que ja no seien de costat, que amb prou feines si es parlaven, que evitaven les mirades. Vaig atansar-m'hi  amb dues  copes de cava  a la mà, com aquell qui no vol res,

-- No m'agrada beure sol, que puc seure al teu costat ?

-- Sí, és clar –digué somrient.

Encara que no havíem parlat mai. Devia conèixer-me d'haver-me vist pel bar de la Facultat o fent passadissos. Vaig continuar xerrant del temps, com els anglesos, de l'estiu que cada any s'avançava, de la calor asfixiant i dels plans que havia fet d'anar a recórrer els llacs finesos i de les moltes hores que havia esmerçat preparant el viatge.

 --Si m'hi vols acompanyar, ja ho saps. Serien les vacances perfectes, no ho dubtis!

     Li devia fer gràcia el meu atreviment, perquè no em va enviar a pastar fang, com era d'esperar.

 --I per què no?-- va dir només, desviant i endurint la mirada com si apartés un mal record-- Ja en parlarem. 

     I sense saber ben bé com, ens vam trobar embarcats en una mateixa ruta i en una mateixa tenda. Era com l'aire fresc de la matinada i no es feu l'esquerpa. La vaig estimar amb petons blaus sota el cel de la canadenca, i amb petons de gespa vora els canyars, sota l'ombra dels pollancres. I quan vam tornar, com un lladregot, me la vaig endur a casa. Havia quedat lliure l'habitació del meu company  de pis i, qui millor que ella!

     I, sortosament, res no va canviar de bon principi. Les amanides i els bistecs dels nostres dinars continuaven tan eixuts com les flors un migdia d'agost i, sobre els mobles, regnava la mateixa capa de pols afable i tranquil·litzadora. Però, a poc a poc, sobrevingueren canvis, ara diria que inquietants.

     Mai no he estat un gourmet ni un maniàtic de l'ordre i la neteja, per això no en feia gaire cas si des del replà de baix ja sentia l'aroma de la bona cuina casolana, de si els vidres es tornaven transparents i els llums lluïen amb el sol de biaix o de si, a la terrassa, hi havia un gerani nou cada setmana. Jo la deixava fer i ella es deixava fer, discreta i insinuant, dòcil i esmunyedissa. Cada nit  la meva mà s'aturava al pom de la seva porta i ella posava el punt entre les pàgines i tancava el llibre somrient. Fins i tot els dies que vaig sortir amb la Marta, la meva ex, va estar-se de sotmetre'm a cap interrogatori, cosa que vaig agrair-li moltíssim. Per Nadal  aprofità els dies de vacances per anar al  poble, a veure la família  i  jo vaig  treure de l'altell les botes i els esquis per perdre'm a la pista llarga d'Andorra. 

    I va ser en tornar que se li va acudir la idea de fer-me un jersei per anar a esquiar, amb tot d'avets al davant, i d'estrelles de neu al darrere i  què sé jo, una feinada!

    -- Que et dic que no, que no en necessito cap i que no me'l penso posar mai! --vaig defensar-me amb energia--. Que no veus que soc una bèstia massa grossa i que no l'acabaries mai? A més, ja he comprat la llana –va dir sense immutar-se, assenyalant un cistell ple de troques de coloraines--, i a l'hivern ve de gust fer mitja.

I tots els vespres me la trobava asseguda al sofà, treballant sense repòs. I em feien mal els seus dits que es movien amb un gest lleu i breu que pidolava tendresa. I em

 feien patir aquelles agulles llargues, que es canviaven de braç a cada passada, i les troques de llana que rodolaven i rodolaven, minvant sempre, atraient-me cap a l'abisme com el cabdell d'Ariadna, embolcallant-me amb els seus colors estridents, emmanillant-me, xuclant-me dins aquell laberint de punts, atrapant-me, per a la resta de la història, com un peix dins el filat.