DARD ENVERINAT

Vine aquí, Tigre, gat de bruixa, que et posaré una mica de guisqui al plat i dormirem la mona plegats. A la meva terra, a Menorca, tu series un moix i jo un gat, un borratxo. No som pas tan diferents.  

A la Laura no li agrada el guisqui, s'estima més la xocolata que li deixa uns bigotis com els teus. Au, anem al llit, que el terra és fred. Aquest matí al cementiri ha començat a caure una pluja fina de tardor, que ha escampat el seguici. A ella li agrada ben forta, amb llamps, trons i una llevantada que aixequi les onades del mar i les faldilles. Té les cames maques, oi que si? A mi se m'han enclotat les sabates al fang i no podia marxar i deixar-la allà, tota sola, però no ho estava no, de sola, que un altre m'havia pres el lloc davant de la làpida i hi ha deixat caure una rosa vermella, el pocavergonya. Fins morta i tot me la volen robar! O ja me l'havien fotut abans, Tigre, tu que creus?  Potser sí que porto banyes, tants homes hi ha que no ho saben! Malparit! Li havia d'haver obert la closca allà mateix, amb el paraigües o amb una pedra cantelluda. Mira que embrutar-me el record! La Laura i jo, des de ben jovenets, que ens hem estimat, ja ho saps. No, no et fiquis dintre, que a la mestressa no li agraden els pèls. Als llençols hi ha la seva olor, la flaires? Les dones tenen una mena de tel finíssim per tot el cos, que se'ls queda enganxat a la roba, no ho has notat? Tot ha d'estar endreçat, simètric, els porticons entornats, les butaques paral·lels encara que t'hagis de trencar el coll per parlar amb el del costat, les flors i la fruita de temporada.  Ara ha posat azalees i ciclàmens per tot arreu, a les finestres, al rebedor, a les raconeres, i no trobaràs cap rosa d'hivernacle, cap ni una!  D'on ha sortir el mala bèstia que ha posat la grapa al meu record? Les seves amigues prou que ho devien saber, per això avui al cementiri m'abraçaven i em petonejaven tant, les llenguallargues, que s'ho han callat xerrant amb mi, mentre que als seus marits se'ls escapava el riure per sota el nas. I tot el poble en deu anar ple. Vol dir que em vas coronar perquè en fos la riota? No ho crec pas, tenies coses massa serioses al cap. Jo vaig provar d'ajudar-te.

Encara que et sembli estrany, volia ensenyar-te a beure, a ofegar les penes amb alcohol, mil vegades millor que les pastilles! Quan el metge em va dir que tenies un mal que no es podia operar, vaig fer-me un tip de plorar i no vaig voler que ho sabessis, encara no. Però ets massa llesta. Tu sí que ens has enganyat a tots! I ara vas i em deixes aquesta trista nota, escrita al mirall, que no sé quins pactes tèrbols deveu tenir les dones amb els miralls: «M'estalvio la vellesa i que algun dia em posis banyes, la teva obsessió. Porta-les amb dignitat, que són de mentida». I aquí si que m'has clavat un dard enverinat, xavala, perquè tot això és molt fàcil de dir i ja suposo que no són de veritat i que amb aquestes coses no s'hi juga, però, i si de cas ho fossin?     

ENTRE DOS NÚVOLS

Discutim per no res, però anem apujant el to i acabes amb amenaces. Dius que em deixaràs i que te n'aniràs per sempre. Després, al llit, ho vull arreglar, però m'apartes la mà, rabiosa, només per poder retreure'm, demà al matí, que no has dormit en tota la nit i que fas ulleres per culpa meva. Ja em sé aquesta cançó, de tant sentir-la, i no m'impressiona gens. Faig mitja volta i la son em reclama. Ni el murmuri dels teus sanglots ofegats, ni les llàgrimes que em mullen l'espinada aconsegueixen aturar el meu somni, que avui té cara de noia rossa i complaent. Li treno la llarga cabellera i fixo les trenes als barrots del llit, ara és tota meva. Després de besar-la a poc a poc, li tanco la boca amb cinta d'embalar.      Es remou com una fera, però es deleix i patirem tots dos fins al final.

       Un cop de porta sec, la teva especialitat, i els passos que s'allunyen.  provoques perquè et vagi al darrere com un gos famolenc, com el perdiguer que espera una puntada de peu de la mestressa. No aniràs gaire lluny, et conec fins en somnis. M'acotxo entre els llençols per recuperar els meus, però la rossa ja s'ha deslligat i ha fotut el camp. Ara només hi ets tu i m'enfonso en la teva cabellera fosca. Tota la terra que estimo és en aquest quadrat de coixí, al costat del meu, compartint els meus somnis. Sento plorar un nadó, però miro vora el llit i el bressol és buit. Una vella endolada i magra s'endinsa entre la boira amb un farcell al braç. L'encalço però s'esquitlla entre dos núvols. Plores amb desconsol i les teves llàgrimes omplen una vall sencera. Bracejo per no ofegar-me, nedo, els llots m’estiren cap al fons. De sobte, el clapoteig d'un rem i una mà estesa que em puja a la barca. La dama del llac és rossa i du trenes, no em parla de penes, només vol jugar.

Clareja, brins de llum i ratxes d'aire fresc s'escolen pels llistons de la persiana. Encara endormiscat m'arrapo al teu cos calent, has tornat perquè m'estimes, cediré, t'ho prometo, no discutirem més, faré callar les pors que em tenallen i tindrem aquest fill que tant desitges. En la penombra de l'alba, la meva mà és una ploma que ressegueix el teu perfil de deessa, una nau que va solcant els racons del teu cos. De cop i volta, la porta del pàrquing cau com una guillotina, un cotxe derrapa, xerric de frens, el clàxon que es dispara. Tinc els dits plens de sang i la teva pell és llefiscosa i freda. I abans de despertar-me, veig el cotxe encastat contra l'arbre, l'ambulància que fa tard, i tu, i el nen que portes dintre, embolicats amb una manta tèrmica, estesos al marge, entre dos núvols.

EMMA MAXIM'S (BOVARISME)

    La frivolitat va durar-me exactament un dia. L'hivern en aquell poblet de província, s'havia desgranat lentament, amb els dies recollits i uniformes, un rere l'altre, sense que cap esdeveniment esberlés aquella volta de cel des angelada i grisa. I ara la primavera s'oferia a la meva finestra, com una invitació, com un perill irrenunciable, com un mal pensament que un vol allunyar del cap, apartant-se els cabells del front una i altra vegada, amb un gest indefinit, famèlic, inútil. Vaig decidir fer un cop de cap amb el més lleuger dels meus amics.

    Em va dur a sopar en un dels restaurants més xics de París. Tot era de color rosa, rosa carn, rosa xiclet, rosa Maxim’s, rosa buguenvíl·lia, fins el pom de clavells, decantat a cada taula, semblava pintat de color artificiós. Un cambrer va col·locar-me un coixí de vellut salmonat a terra perquè pogués descansar-hi els peus. En cosa de segons vaig alliberar-me de les sabates, opressores de tantes coses, i vaig avançar els peus fins enroscar-me a l'arbre de les cames del meu company, que em mirà enrojolat d'emoció, fins que un altre cambrer, amb gest majestuós, va esprémer, davant dels nostres ulls, un llustrós filet de vedella per incorporar-ne l'extracte als consomés. Corgelada vaig recordar-me de les tres quartes parts de la humanitat que pateixen fam, del menjador de pobres dos carrers més enllà, dels rodamons dormint als vestíbuls de bancs...

--Vols dir que no ens hem passat?

--Tranquil·la, demà m’ocuparé d’unes quantes ONG, com faig d’ habitud, però avui deixa’m que et pinti de colors vius els núvols del teu poble.    

Vaig allargar-li la mà, amb agraïment, fins a tocar la seva.

--Aquesta nit, soc teu.

En sortir, se'ns acostà una gitana amb una panera i ell li comprà un pom de violetes, perquè feien la meva olor, segons va dir-me. Un grill de lluna penjava de la closca fosca de la nit.  

         Com si fos la carrossa de la ventafocs, una berlina ens esperava amb les portes obertes.                       

-- Porta'm als  Camps Elisis, Lleó meu. Vull veure la torra Eiffel il·luminada –vaig dir-li transportada a les novel·les del  segle XIX.

--Faci’ns un recorregut ben complet pel centre de París sense aturar-se, després enfili l’avinguda dels  Champs Elysees i passi per davant de la Tour Eiffel. I continuï fins a deixar-nos de nou aquí —ordenà al xofer. I afegí, mirant-me als ulls, és això el que vol, Madame Bovary?

    Vaig arrabassar-li el copalta, els guants i la levita. M'estirà els botins primer amb delicadesa i després amb força. Hi hagué un fru-fru de sedes i farbalans que lliscaven, un xiulet del cordó de la cotilla que es descargolava com una serp, el so metàl·lic de la sivella del seu cinturó en caure a terra, el gemec de la roba amun tegada al seient de qualsevol manera.

--¡Emma, Emma --digué ja del tot identificat amb el seu paper--, si vols que em bati en duel, ara és l’ocasió, només cal que m'ho diguis!

      L'endemà, de tornada al meu terròs aspre i gris, a primera hora del matí, vaig trobar en Carles, el meu home,  al despatx, encara en pijama, adormit sobre un munt de papers i una calculadora. Vora seu, la petita Berta somiquejava al bressol.

— Que complicat que és tot això de la declaració de la renta. Cada any demanen més paperassa i hi he esmerçat ben bé mitja nit! ¿Com es troba la teva tia, encara té aquelles febrades tan altes i li fan mal tots els ossos? El que deu  haver arreplegat  és una grip com una casa. Ja han florit les violetes? Has recordat que son les meves preferides!  Això vol dir que ja ha arribat la primavera! Deixa’m olorar-les.  T'ho has passat bé, estimada?

                                                                                               

LES PÍNDOLES BLAVES

LES PÍNDOLES BLAVES

        Pel seu aniversari, el fill gran, entre els somriures i la complicitat de tots els altres, li va donar el seu regal: un paquet  petitó, embolicat  amb  paper lluent.

--Vaja, sembla que aquest any no és una bufanda del Barça ni una botella de whisky  —va dir  el pare palpant el regal que li cabia en una mà.                   

--Aquest any ni te l' imagines, pare, obre’l, obre’l.

     Enmig d’un silenci expectant, va esquinçar l’embolcall. Era una  capseta de cartró amb un blister de  píndoles  d’un color blau intens.

--Ja veuràs, pare, quines nits que passaràs!  –li va tustar l’esquena el fill mitjà-- I són directament d’Andorra, veus? I de la farmàcia, no d’aquestes falsificades que venen per internet.  

--Voleu dir que no són perilloses i que no tenen un munt de contraindicacions? 

-- Si no pateixes del cor, cap problema. Llegeix les instruccions i llestos, te les pots prendre tranquil·lament.

--No sé si a la Míriam li faran gaire gràcia,  Cada dia passa més de tot això i  fins i tot de mi.

-- A la Míriam, quan es trobi un tigre al llit, se li il·luminaran els ulls com si estigués al setè cel, ja m'ho sabràs dir –afegí el petit.

 Potser si que aquesta nit tocaria el cel!. No n’estava gens convençut però per provar no hi perdria res, o sí, però tant li feia, estava decidit a tastar les maleïdes píndoles que ja feia dies que li cremaven a la butxaca. No li diria res a la Míriam, perquè si l’invent fallava, se sentiria una mica ridícul, Ho prepararia tot amb molta cura, això sí,  perquè sortís bé. Agafà l’agenda i el telèfon per reservar taula en un restaurant que tenia una bona relació qualitat preu i un menú de nit. S’hi repensà. Que caram! Aquesta nit la duria al Casino, un lloc luxós, però sobretot amb bon  aparcament. Tenia  una carta acurada i segur que la Míriam hi trobaria també els plats exòtics i vegetarians que sempre triava, encara que després es quedés amb gana. Reservà una taula per aquella mateixa nit. Feu un cop d’ull al dormitori   --la noia havia canviat els llençols aquell matí--, encengué la calefacció, es posà la capseta de píndoles a la butxaca, agafà les claus del cotxe i sortí.

Així que veié la Míriam,  pensà que feia cara de cansada.

--Estic esgotada. Els  divendres a la nit soc dona morta.—digué ella fent-li un petó.

--Tan malament s'han portat els alumnes aquesta setmana? Pobrissona, tu el que necessites és un bon canvi i oblidar-te de  les  classes. 

--Guillem, vols dir que no seria millor que ho deixéssim  per demà o per algun altre dia?  Em sap greu no poder estar a la teva alçada.

--Farem una cosa, t'acompanyo a casa, et relaxes a la banyera, et poses preciosa i et torno a recollir al cap de dues hores, entesos? Jo aprofitaré per resoldre un parell de  qüestions.  

--Vols dir que has acceptat alguna vegada un no per resposta?

--Mai de la vida!  És que t’he enyorat molt aquesta setmana, preciosa, i et duré a sopar en un lloc que t'encantarà i que és una sorpresa. Faré que et sentis com una reina, t'ho prometo.

         Aparcà el cotxe a la vora d'un parc, i es tragué la capseta de la butxaca. Volia rellegir el prospecte una altra vegada a veure si se li esvaïen els dubtes que encara tenia. Funcionaven sempre les pastilles?  Quanta estona li duraria l'efecte? I si es quedava empalmat tota la nit? Quan se les havia de prendre, mitja hora abans? Aquí deia que millor una hora abans, o sigui que això l'obligava a prendre-se-les en el Casino, just abans de sortir, a la barra, amb una aigua mineral. Si, arribats a casa, la feia esperar una hora, llavors si que se li quedaria adormida sense remei. I com fer-ho sense que ella se n'adonés? El millor seria dur-les soltes. Això simplificaria  les coses. Agafà les píndoles, i se les posà a la butxaca de l'esquerra, que sempre duia buida. Ell, fora de casa, no es treia mai l’americana.

         La Míriam, després d'una llarga dutxa, d'una mascareta de cogombre que feia miracles i de deu minuts de meditació quedà completament renovada per dins i per fora i en disposició de viure el present amb plenitud. On la duria a sopar en Guillem? ¿En un restaurant vora mar i passejarien després per la platja a la llum de la lluna o per sota la glorieta d'un jardí  romàntic, amb  remor d'aigua i nenúfars, i ballarien  al final ben abraçats,  o més aviat li faria tastar les últimes delícies de la nouvelle cuisine i el bar de copes més psicodèlic? Feu lliscar la cremallera del vestit cap amunt, s'enfilà en els stilettos que li havia regalat ell i que eren una veritable tortura. Aquella nit volia fer-lo content.

--Ja sabia jo que no havies estat mai a cap casino. L'ambient és luxós i s'hi menja molt bé.

En entrar els feren una foto. Control per si  feien trampes, potser?  Un cambrer els atansà la cadira. La carta era més aviat convencional. Després de pensar-s'hi molt, optà per una amanida d'api amb menta fresca i se sorprengué quan van portar-li un plat verd i indigest amb un toc de color: una pastanaga crua. Mirà amb recel l'amanida plena de calories d'en Guillem, amb  gambes, ceps, formatge de cabra, mel, nous, panses pinyons i quatre fulles mig ofegades d'espinacs. Per sort li havia deixat triar els segons  plats!

         Després de sopar passejaren per la sala de jocs. En Guillem s'aturà davant d'una taula de ruleta,  No hi has jugat mai? --Sí, quan era petita, els diumenges a la tarda, amb els meus cosins. --No és el mateix. Es tragué un bitllet, demanà color i els deixaren davant un munt de fitxes blaves. La Míriam apostà dues fitxes al roig. El crupier cantà negre.  Ell li suggerí que  posés tres fitxes al número 26.  La ruleta girà i girà i s'aturà al número 24. En Guillem, un home de principis, continuà apostant al número 26, però la ruleta, capriciosa, s’atura al 7, al 29 i al 13. El meu número de la sort que avui passa de llarg, pensà ella mentre contemplava desolada les poques fitxes que els quedaven. Ella rai que no jugava a la loteria ni per Nadal, però  l'autoestima d’ell podia ressentir-se’n. Les sabates començaven a molestar-la i se les tragué. Ningú no es fixaria en els seus peus. Observà la gent, que  es deixava alegrement els diners en aquella taula sense perdre el somriure. Veié una rossa espaterrant, amb un vestit negre molt cenyit i un escot fins al llombrígol, que avançava cap a la seva taula i acabà asseient-se al costat. En Guillem li  somrigué, mentre col·locava més i més fitxes al maleït número 26. La rossa s'animà i apostà al mateix nombre. I la ruleta es plantà al 26.  El crupier els atansà una morterada de fitxes amb la seva vareta.  La rossa empenyé de nou  una columna roja cap al número 26, al costat de les blaves que ja formaven dues torres de vigilància orgulloses i  desafiants. Per fer la maniobra, com gairebé no hi arribava, desplaça primer un braç, després un pit i finalment tot el cos sobre en Guillem que s'apressà a ajudar-la a amuntegar les fitxes roges. ¡Quina fresca, s'havia  arrambant al seu home i ara estava intercalant les columnes blaves amb les roges com si fossin la samarreta del Barça! Què s'havia cregut, coquetejava amb premeditació i traïdoria, tocant la fibra més sensible del seu Guillem, valent-se dels colors reconsagrats!  I ella havia de mirar-s'ho sense fer res? Però en aquell moment la banca cantava per segona vegada  26 negre i la rossa i en Guillem s'abraçaven enmig de bromeres blaugranes. I ella se sentia exclosa d'aquell moment de felicitat. Vine, Míriam, que ho celebrarem, sentia  dir al Guillem amb veu llunyana,  Però  la rossa  ja se li havia penjat del braç. “L’última i prou, l’última i prou!” –cridaven tots dos picant de peus a terra com a nens enjogassats,  arrossegant  més i més fitxes cap al maleït número. Que no surti el vint-i-sis, resà ella amb les mans juntes, prement-les amb concentració. Ja en tenia prou de ruletes i de rosses! I, oh miracle, la ruleta s’aturà al 13, el seu número de la sort per sempre més!

Arreplegaren les fitxes que quedaven en un espès silenci de funeral. Ell les hi posà a la bossa de mà, tot dient-li que les canviés a les caixes i es comprés el que volgués. Ella, ofesa, les hi fica a la butxaca esquerra, afirmant que no les volia de cap manera, que se les havien guanyat ell i la rossa. I què hi tenia a veure la rossa? protestava en Guillem i afegia més suau, acaronant-li els cabells, que tot ho havia fet per a ella, que la nit era llarga i que encara faltava el més important... La Míriam se’l mirà incrèdula, ho havia entès bé? Que potser pensava arruïnar-se amb les màquines escura-butxaques? En aquell moment només volia sortir d’aquell antre sobre decorat i respirar aire fresc.

-- Dóna’m les fitxes, digué autoritària, mentre les hi agafava de la butxaca i s’encaminava d’una revolada cap a les caixes. Pel camí, notà que alguna cosa se li escorria entre les mans plenes de fitxes.  Eren unes formes petitones, el·líptiques i blaves. Veié com en Guillem s’afanava a recollir-les, just en el moment que una sabata d’home, implacable i ben llustrada, les trepitjava amb un cruixit d’ales i potes, com qui esclafa un escarabat.

CINEMA D'ACCIÓ

    S'atura davant del cinema. La tarda plujosa convida a entrar-hi. Li plau aparcar una estona la feina que, pels volts de les festes nadalenques, resulta aclaparadora. Compra l'entrada i s'asseu en una butaca que dona al passadís. S'hi escarxofà i s'acalà les ulleres.

La pel·lícula tot just acaba de començar.  El protagonista, un nazi ros i sense escrúpols, li resulta vagament familiar, li recorda algú del barri. De seguida s'identifica amb la noieta morena, amb l'estrella de David al braç, que malda per escapar del seu perseguidor i fuig de nit a través d'un atapeït bosc de bedolls. Se sent corrent al seu costat, esquivant obstacles i aturant-se el temps just per recobrar l'alè. La càmera enfoca les sabates menudes, que es mouen amb un ritme frenètic, i les botes altes de sivelles platejades que escurcen distàncies i gairebé l'encalcen. A l'últim revolt, l'oficial, d'una estrebada, l'engrapa pels cabells. 

    Ella, a la butaca, deixà anar un crit. Algú, a la fila del darrere, els hi acabava d'estirar!

-- Perdoni  –es disculpa l'espectador reressagat que l'ha despentinada amb la gavardina, en obrir-se camí entre les butaques cap al seu seient

    Una pedra oportuna, llançada amb traça, impacta al cap del nazi, que trontolla i cau a terra. Sempre hi ha bona gent! La noia, amb renovada energia corre fins que arriba al llindar del bosc i albira els llums d'una vila. Continuà pel marge de la carretera. Els bars i fondes deuen ser plens de soldats. Veu un edifici en construcció.  Aconsegueix desplaçar un pam la feixuga tanca i s'hi cola. S'enfilà en una bastida des d'on pot observar sense ser vista. Primer sent les petjades i, en passar sota el llum desmaiat d'un fanal, veu l'ombra del perseguidor. No ha renunciat a la presa, que ensuma com un perdiguer. Cal deixar l'amagatall abans no es faci de dia.

    Fa calor al cinema. Es treu la jaqueta i la deixa a la butaca del costat. Destapà l'ampolla d'aigua que sempre du a la bossa. A la pantalla, la protagonista beu d'una cantimplora i es desfà de l'abric delator. Després desplega una navalla de butxaca i pela unes arrels collides al bosc, tot el seu sopar. Consultà l'hora al mòbil, la pel·lícula s'allargava més del previst i la fa patir massa. Potser ja en te prou. S'aixecà i camina cap a la sortida. La jaqueta! Se l'ha deixada. Reculà, però ja no hi és. A les palpentes, plegà el seient, s'ajup a mirar per terra, a dreta i a esquerra. Els espectadors continuen abstrets per la història.

     La protagonista, també s'ho repensa i refà el camí. No pot abandonar una peça que permeti, als gossos, seguir-li el rastre! Però l'abric no és a la bastida. El cercà amb desesper, però no el troba.    

    -- Vinga, fuig!  Fes com jo, oblida't de la jaqueta i ves-te'n!

     Espera fins comprovar que l'altra li fa cas, i s'adreçà a la sortida. La noia  arribava a la  tanca, sense saber que unes botes altes relluen a l'altra banda. 

                           

En creuar la porta sent passes, notà la punta de la navalla a l'espinada i algú que li arrabassa la bossa de mà. Xisclà. El so de la pel·lícula engoleix tots els altres. Abans de rebre el cop al cap i perdre el coneixement, te el temps just de llambregar les sivelles platejades del seu atacant i veure com la noia enfonsa la fulla del pelador al pit de l'oficial de les SS que, incrèdul, observa la taca roja que s'escampa per tota la pantalla fins a fondre's a negre.

                                                                                                                

LLUNA ROJA

    De la vila, no en sabien ni el nom, perquè tots hi anaven pel mateix, a contemplar-se a les aigües fosques del seu estany, que no reflectien mai la seva imatge. El mirall encalmat de l'aigua els tornava sempre la imatge d'un penjat.

La lluna plena de juliol regalimava sang i tacava de roig les capçades dels arbres del bosc de roures i àlbers que s'estenia davant  la petita masia dels Llopis. El fill gran, en Jesús, aquella nit feia divuit anys i, lluny d'estar content, maleïa la coincidència de l'aniversari amb el pleniluni, que no es recordava a la seva família des de ves a saber quantes generacions. Això li esgarrava tots els plans d'abraçar la Cecília, la seva xicota, de dir-li que l'estimava i de celebrar-lo amb ella. Feia dies que es notava estrany i tenia un obscur pressentiment, alimentat per una antiquíssima llegenda familiar, que havia sentit d'esquitllentes contar als vells de la comarca. Per si de cas, aquella nit havia pres precaucions,  es colgaria aviat i es lligaria als barrots del llit amb cordes ben gruixudes. Abans tancaria amb balda els vells porticons de fusta i es prendria la potent infusió per dormir tota la nit, que li havia preparat el seu amic apotecari. Li sabia greu per la noia, però no volia córrer cap risc. L'endemà ja s'empescaria alguna història convincent.

   Quan ja devia fer unes dues hores que havia agafat el son, sentí la fiblada. Un bri de lluna es filtrava per una escletxa de les malmeses fustes. S'alça d'un bot, arrancant-se les cordes d'una estrebada, obrí els batents de la finestra, agafà  embranzida i saltà  al camp  com un animal en zel. Mentre corria cap a la clapa del bosc, sentí una mena de  saba calenta i llefiscosa que li pujava cames amunt  i començava a enterbolir-li la mirada i el cervell. Quan arribà al clar de lluna, es deixà caure a terra recargolat de dolor. Els ossos se li començaven a desencaixar, la pell s'esquinçava amb l'agullot de milers de pèls grisosos que cos, mentre els peus i les mans se li contreien amb violència i es torçaven en unglots; tenia els ulls injectats de sang.  Un cop completada la metamorfosi, l'animal esplèndid es rabejà en la voluptuositat de la nit i de la gola li brollà un udol llarguíssim de reconeixement a la lluna, gràcies per perpetuar aquell ritual  heretat dels seus ancestres, gràcies per fer d'ell un ésser lliure i poderós.

         Creuà al bosc d'esma i es troba fent el camí que millor coneixia, el que cada vespre seguia per anar a veure la Cecília, que vivia a l'altra banda del bosc, a prop de l'estany amb la seva família que regentava una fonda.  La noia els ajudava i, a les nits, així que havia desparat les taules i fregat els plats i els perols de la cuina, corria a asseure's sota les voltes del porxo, on l'esperava el seu xicot, encara que als de casa només els deia que anava a seure una estona a la fresca i que això la relaxava. En  Jesús es retardava aquella nit, l'esperaria una estona més, encara que ja començava a badallar i a agafar fred. La sobtà una mena de xivarri, el lladruc dels gossos, l'escataineig de les gallines. Agafà un garrot i anà al corral a veure què passava. Abans d'entrar-hi trobà la gallina rossa degollada, enmig d'un bassal de sang. Decidida aixecà el garrot i cridà furiosa: 

-- Fora, fora mala bèstia, fot el camp d'aquí!

         El llop reculà i ella, garrot enlaire, l'empaità fins a fer-lo sortir del corral. La bèstia fugí cap al bosc amb la cua entre les cames, però els seus ullals encara no estaven sadollats de sang. En Jan, en Jan és al llac, ha anat a pescar aprofitant la lluna plena! --es digué la noia-- L'agafarà desprevingut!

         No tenia temps de cercar ajuda. Despenjà l'escopeta de caça de son pare i arrencà a córrer cap al llac. Abans d'arribar-hi sentí  udols, crits i brogit de branques arrancades i abatudes. De seguida veié el germà, enfilat dalt de l'arbre i el llop que s'allunyava. Un raig de lluna il·luminava la bèstia i, sense pensar-s'ho, l'apunta al llom i disparà. L'animal caigué, però es tornà a aixecar. Només l'havia ferit. Però ara calia ocupar-se del germà.

  --- Jan, ja pots baixar, el llop ha fugit ! --cridà la Cecília-- Jan, que estàs ferit?  Espera i no et moguis, que ara pujo a ajudar-te.

         Llavors, en apropar-se a la riba, veié reflectida a l'aigua la imatge del penjat. El llop l'havia queixalat a prop del coll i, en pujar rabent a l'arbre, malferit i a les fosques, el noi havia relliscat i quedà clavat d’una branca esqueixada del desmai.

         La Cecília portà el dol pel germà dins el cor tola la vida però, als vespres, continuà asseient-se al porxo a relaxar-se fent ganxet i a esperar en Jesús, aquell xicot que, en arribar a la majoria d'edat, havia desaparegut del poble, però que un dia, ric o pobre, tornaria a buscar-la.

  I la vila cada estiu s'omplia de forasters que pelegrinaven cap a l'estany per emmirallar-se a les endolades aigües que, la nit de la lluna de sang, la del pleniluni de juliol, reflectien només una imatge punyent que esborrava totes les altres. Diuen que, si paraven l'orella, se sentien també els udols d'un llop.