AFINITATS CÒSMIQUES

AFINITATS CÒSMIQUES

         Tot va ser quedar-me sense xicot i agafar les angines, unes angines sense importància, que s'anaven allargant fins que, a la mare, li va començar a pujar la mosca al nas i em va treure del llit a trompades:

 --Estàs més fresca que una rosa! No tens ni una dècima. Vinga, aixeca't i ves a buscar feina! A què juguem? És per aquest xicot que gairebé et dobla l'edat, oi? A tu te'n passa alguna de grossa i no m'ho vols explicar!

Passava que la Paula m’havia dit que l’havia vist un divendres a la nit, sortint d’una discoteca, acompanyat d'una rossa, molt pintada i amb talons impossibles. Amb mi només sortia  els dissabtes a la tarda i solíem anar al cine, que ens agradava a tots dos.

         Al principi també havia provat de dur-me a veure alguna revista amb vedets estufades de plomes que increpaven el públic i sempre el deixaven en ridícul, i jo no m'atrevia ni a mirar-les, de por que em fessin sortir a l'escenari. Quan els números o els acudits pujaven de to, em dedicava a repassar els espectadors, tasca gairebé impossible amb la fosca que hi regnava. Ell s'enfadava:

--És que tu no tens gens de ciència eròtica i pel que sembla tampoc no en vols aprendre. A més, no saps ni ballar lents! Potser és per aquesta innocència que t'estimo i perquè tu i jo tenim afinitats còsmiques, que és una cosa molt especial i dificilíssima de trobar.

 Vam acabar tornant al cinema els dissabtes a la tarda, el dia més adequat segons les nostres cartes astrals. En sortir passejàvem pels carrers estrets de ciutat vella, plens d'olors centenàries. De bracet, trepitjàvem les gastades llambordes i reconstruíem muralles i palaus. I en arribar a casa, m’estirava al llit fent saltar una sabata amb la punta de l’altra i pensava en ell: res concret, només reproduïa el seu perfil, perquè de tant anar al cinema m’havia acostumat a veure’l sempre de perfil.

Un dia, va dir-me que la presència del planeta Mart triangulant amb Plutó, a les cases u i set de la seva carta, l'obligava a allunyar-se de mi per un temps indefinit. Vaig pensar que potser no el tornaria a veure. Em calgué un notable esforç per oblidar-lo i per tornar a sortir amb les amigues i els companys de  tota la vida.

         Només van ser tres setmanes i, quan ell em va trucar, els vaig deixar tots. A l’estiu ja foren tres mesos, tot un quadrant de l’òrbita solar, que vaig aprofitar per estar bruna, sense marques de tirants a la pell, com les artistes. Vaig néixer a la tardor i sabia que, quan el sol  entrés en el signe de Lliura i ho pintés tot amb aquella paleta tornassolada i melangiosa, la tramuntana que feia caure les primeres castanyes, me'l tornaria, com així va ser. Tot just perquè se l’enduguessin les primeres gelades.

Ara, després del que m’ha dit la Paula, sé que no el veure mai més,  però ja no m'importa. He trobat feina en un diari, a la secció d'astrologia, bé, en realitat només escric els horòscops. Poso els dotze signes en una bossa, i en una altra totes les prediccions, insistint en les amoroses, tal com em van recomanar. La mà innocent de la Paula va traient una papereta de cadascuna i les aparellem a l'atzar. De vegades endevino en els seus ulls una espurna de dubte,

--Ho hem de fer així,  per al bé dels lectors —la tranquil·litzo--. Les afinitats còsmiques només els esgarrarien la vida. L'atzar i l'amor són molt més senzills!

ODIAVA ELS PETONS

         Odiava els petons ja des del bressol. No suportava les visites que l'alçaven del cabàs sense miraments a qualsevol hora, l'agafaven a coll com si fos un farcell i amb afectades cantarelles li omplien la cara de babes.       

Ja de ben petit s'hagué de defensar de la dèria petonejadora de les dones de casa, de les germanes, que el llepaven per fer-lo enrabiar, i de la mare, que cada nit l'acotxava amb uns besos temibles, de cabra encabritada, de llengua de vaca –els més mullats i fastigosos--, de balena. I tot per mirar de fer-li perdre les pors i manies absurdes que el turmentaven.

         L'aversió als microbis n'era una. No bevia mai del got d'un altre. Fugia dels esternuts, dels que tossien i dels que es mocaven, com del diable. A l'autobús feia equilibris per no agafar-se mai a la barana  enganxifosa. Si la família feia una escapadeta a Santiago a veure la plaça de l'Obradoiro i la basílica de l'apòstol, ell no els deixava sucar els dits a la pica contaminada de l'aigua beneita, ni pujar al camerino a besar el peu del sant, un tros de marbre que acumulava milions de bacteris de tots els pelegrins, més aficionats a la pols dels camins que a l'aigua clara.

                     De jove, ben aviat es deixà fascinar pel cinema, tot i que les escenes finals de les pel·lícules el destrempaven, conscient que en una besada de cargol, de deu segons de durada, s’intercanviaven fins a vuitanta milions de bacteris.

--Si continues així,  Eugeni, et quedaràs  conco, o single com en diuen ara, per a la resta de la vida --l'advertien els seus--, i això deu ser molt avorrit.  Per què no et fas d'un club i coneixes alguna noia espavilada? 

         Va fer-los cas i s'apuntà als cursets més asèptics  que  va trobar, la majoria relacionats amb el clor i el iode: natació, surf, vela lleuger

      Començà per anar a la piscina. Observà, en arribar-hi, que tots els carrils eren ocupats. En els cinc primers li sembla veure balenes. A l'últim una sirena fràgil.

    Esperà que la noia completés el llarg de la piscina i es cabussà per l'altra punta. Quan es creuaren fent crol, les onades se'ls barrejaren i notà que la temperatura de l'aigua havia pujat un parell de graus. En nedar braça, anà d'un pèl que els seus dits entressin en contacte, un contacte que ell gairebé desitjava i que la noia evità a l'últim segon. Ara tocava fer espatlla. La deessa s'armà amb unes raquetes a les mans, i el mirà com dient «si t'acostes, tu mateix». I avançà  vigorosa. Ell, que llavors ja se sentia més lluç que tauró, pensà «si la vols, ara és la teva» I no s'apartà del seu camí. El cop va ser fulminant, perdé el ritme, sentí que l'aire li faltava i es marejà. Atena furiosa li havia trencat el dit, l'índex de la mà dreta.

     Ella reculà per auxiliar-lo, desfent-se en disculpes. L'acompanyà a buscar gel a la infermeria, conduí la moto d'ell fins al seu pis. Hi entrà per donar-li un got d'aigua i un calmant. Volia fer-se perdonar. El veié tan fotut que, abans de marxar, s'inclinà per fer-li un petó. Tenia gust de clor i desinfectant. Fantàstic! Ell la retingué i li tornà el bes fent-se el desmenjat, mentre notava que una mena de saba dolça com un verí li branquejava, omplint-li els racons més amagats.

       --Em sap molt de greu --repetia la noia per enèsima vegada i semblava penedida de veritat.

        --No és culpa teva —acabà confessant-li ell--. M'has agradat i et volia conèixer. De fet podia haver evitat el cop i no ho he fet. Em perdones?

         Amb l'altra mà i amb els reflexos que encara li quedaven, parà la cleca, que hauria estat sonora. Si s'enfadava, pitjor per a ella. Estava content. Havia descobert que les dones eren perilloses i que li agradaven els petons amb gust de clor.

EL FIL D'ARIADNA

    Tot es va perdre per un fil, per una maleïda troca de llana, per un  jersei que, un dia qualsevol d'hivern, va decidir de fer-me, mentre sentíem gremolejar la pluja des del sofà. I tots els vespres me la trobava asseguda, ferint-me el cor amb les seves agulles amoroses, embolcallant-me amb la seva troca de llana. I vaig començar a preocupar-me per la nostra relació, a capficar-m'hi. No hauria volgut mai que les coses arribessin tan lluny, ni acabessin tan malament, ni haver de deixar-la tot i que me l'estimava.

Quan la vaig conèixer, ella era l'amiga o l'amant d'aquell  poca-solta d'en Bernat, un company de la Facultat amb qui no em feia gaire. Quina sort que tenia el paio!  Jo me la  mirava cada vespre, quan s'allunyaven cap al cotxe havent plegat, amb la cabellera bruna, estesa fins a mitja esquena, el moviment hipnotitzant dels malucs, i aquell punt d'excitació que desperten les coses que no són al nostre abast.

    Però aquell final de curs vaig observar que ja no seien de costat, que amb prou feines si es parlaven, que evitaven les mirades. Vaig atansar-m'hi  amb dues  copes de cava  a la mà, com aquell qui no vol res,

-- No m'agrada beure sol, que puc seure al teu costat ?

-- Sí, és clar –digué somrient.

Encara que no havíem parlat mai. Devia conèixer-me d'haver-me vist pel bar de la Facultat o fent passadissos. Vaig continuar xerrant del temps, com els anglesos, de l'estiu que cada any s'avançava, de la calor asfixiant i dels plans que havia fet d'anar a recórrer els llacs finesos i de les moltes hores que havia esmerçat preparant el viatge.

 --Si m'hi vols acompanyar, ja ho saps. Serien les vacances perfectes, no ho dubtis!

     Li devia fer gràcia el meu atreviment, perquè no em va enviar a pastar fang, com era d'esperar.

 --I per què no?-- va dir només, desviant i endurint la mirada com si apartés un mal record-- Ja en parlarem. 

     I sense saber ben bé com, ens vam trobar embarcats en una mateixa ruta i en una mateixa tenda. Era com l'aire fresc de la matinada i no es feu l'esquerpa. La vaig estimar amb petons blaus sota el cel de la canadenca, i amb petons de gespa vora els canyars, sota l'ombra dels pollancres. I quan vam tornar, com un lladregot, me la vaig endur a casa. Havia quedat lliure l'habitació del meu company  de pis i, qui millor que ella!

     I, sortosament, res no va canviar de bon principi. Les amanides i els bistecs dels nostres dinars continuaven tan eixuts com les flors un migdia d'agost i, sobre els mobles, regnava la mateixa capa de pols afable i tranquil·litzadora. Però, a poc a poc, sobrevingueren canvis, ara diria que inquietants.

     Mai no he estat un gourmet ni un maniàtic de l'ordre i la neteja, per això no en feia gaire cas si des del replà de baix ja sentia l'aroma de la bona cuina casolana, de si els vidres es tornaven transparents i els llums lluïen amb el sol de biaix o de si, a la terrassa, hi havia un gerani nou cada setmana. Jo la deixava fer i ella es deixava fer, discreta i insinuant, dòcil i esmunyedissa. Cada nit  la meva mà s'aturava al pom de la seva porta i ella posava el punt entre les pàgines i tancava el llibre somrient. Fins i tot els dies que vaig sortir amb la Marta, la meva ex, va estar-se de sotmetre'm a cap interrogatori, cosa que vaig agrair-li moltíssim. Per Nadal  aprofità els dies de vacances per anar al  poble, a veure la família  i  jo vaig  treure de l'altell les botes i els esquis per perdre'm a la pista llarga d'Andorra. 

    I va ser en tornar que se li va acudir la idea de fer-me un jersei per anar a esquiar, amb tot d'avets al davant, i d'estrelles de neu al darrere i  què sé jo, una feinada!

    -- Que et dic que no, que no en necessito cap i que no me'l penso posar mai! --vaig defensar-me amb energia--. Que no veus que soc una bèstia massa grossa i que no l'acabaries mai? A més, ja he comprat la llana –va dir sense immutar-se, assenyalant un cistell ple de troques de coloraines--, i a l'hivern ve de gust fer mitja.

I tots els vespres me la trobava asseguda al sofà, treballant sense repòs. I em feien mal els seus dits que es movien amb un gest lleu i breu que pidolava tendresa. I em

 feien patir aquelles agulles llargues, que es canviaven de braç a cada passada, i les troques de llana que rodolaven i rodolaven, minvant sempre, atraient-me cap a l'abisme com el cabdell d'Ariadna, embolcallant-me amb els seus colors estridents, emmanillant-me, xuclant-me dins aquell laberint de punts, atrapant-me, per a la resta de la història, com un peix dins el filat.

 

CARTES EXTRAVIADES

        

    Em trec la  jaqueta grisa, mentre m'acabo a corre-cuita el cafè amb llet i llenço el got a la paperera. Em cordo l'altra jaqueta, la de l’uniforme. Em pinto els llavis a poc a poc. El meu company de feina em mira, a través de la porta del vestuari, que he deixat oberta amb aquest únic propòsit, i mou el cap amb reprovació.

 --Tu t'ho perds, tros de suro! –li aboco, en sortir al carrer, trepitjant fort.

    Es limita a arquejar les celles sense dir un mot. Apa, que avui estic fina! Em sembla que començaré a refilar i a estarrufar les plomes, d'un moment a l'altre. El color rovell d'ou de l’uniforme de cartera em treu de polleguera. Deu ser perquè els cotxes em vegin d'una hora lluny i em driblin i m'esquivin, amb carret i tot, o perquè els veïns em franquegin la porta de les seves escales. Però sospito que hi ha una raó de més pes: he de fer joc amb les bústies de correus.

    Bé, ja hi soc, el meu districte, empinat i costerut perquè arriba fins a dalt de tot del Putxet, un dels set turons de Barcelona. Sort que avui, la brisa i el sol mig tapat fan semblar els carrers planers. De cares, en conec ben poques, en canvi em sé el nom de gairebé tots els veïns. La Beneta està fregant a la primera escala i m'hi colo. A la bústia de devolucions trobo dues cartes, manuscrites, l'una, escrita a corre cuita i amb lletres ajaçades, sembla d'un metge. L'altra, amb tot de dibuixets, probablement sigui d'una criatura. Les cartes extraviades són com els nens orfes, em fan molta llàstima. A qui deu escriure el menut, a la iaia? I per què no els ha arribat la carta? O bé s'han mort, o deuen haver canviat de pis? Les tornaran al remitent, si és que n'hi ha, o les entaforaran, per un temps, a l'arxiu de les cartes extraviades, abans d'acabar capolades com a fideus a la màquina trinxa papers. Estampo en els sobres la paraula «desconegut» i els deso a la saca. Quan acabi, me n'ocuparé, d'això jo en dic «fer recerca». Amb una feina tan galdosa, si no m'espavilo, em puc morir d'avorriment.                                .

     En acabar Filosofia, jo apuntava més amunt, i em vaig inscriure a totes les oposicions que es convocaven, la majoria de cent places per a cinquanta mil aspirants. I les primeres que vaig treure van ser les de Correus, i em vaig plantar. No volia fer com la Glòria, la meva cosina, que s'havia passat mitja vida perseguint una notaria i, quan la va aconseguir, ja tenia els primers cabells blancs, el xicot se li havia casat amb la seva millor amiga, sí, d’ella, i ja tenien dues criatures i la tercera en camí. Sort que, entre la dotzena i la tretzena convocatòria, es va fer congelar els òvuls, per si de cas després s'animava. Jo soc una mica més impulsiva i, si conec un paio que em fa perdre el seny, l'estrenyo amb tots els meus tentacles i l'engoleixo com un pop, perquè no se m'escapi.

                                   -- Què són aquestes cartes que hi ha sobre la taula, no te les deus haver quedat pas, oi? –em demana la mare, després d'examinar del dret i del revés els dos sobres tancats--. Ja saps que violar la correspondència és una falta greu i que  podrien acomiadar-te per això, reina?

         -- Soc prou espavilada per tenir-ho tot controlat: una no porta remitent i l'altra no té adreça, així que no es poden retornar.  Tu no deus tenir curiositat per saber de qui són, oi? --la tempto, coneixedora de la seva flaca.

         -- Jo diria que volen conservar l'anonimat. La del nen o nena, amb aquests dibuixos tan tendres, deu ser una felicitació, –comentà ja del tot engrescada--, i l'altra, adreçada a una tal Laura, segur que és una carta d'amor, potser d’algun poeta.

         -- És clar, i la hi ha enviada el mateix Petrarca, des de l’infern o des del purgatori, després de dinyar-la!  Massa tòpic, no trobes?

         Arribades a aquest punt dolç, era del tot impossible fer-se enrere. Només ens faltava una cosa, que havíem de resoldre totes dues al nostre laboratori, és a dir, a la cuina. Amb el vapor d'aigua d'una cassola, els sobres s'obriren com els musclos a la paella.

         La mare s'aclarí la gola i llegí la carta del nen: «Estimada iaia, sé que estàs al cel. Et volia trucar, però el papa m'ha dit que, així que poses els peus al cel, et requisen el mòbil, com a l'escola. Vull que sàpigues que ja sé escriure i dibuixar i que a la nit surto al balcó i et veig somriure entre els estels. T'estimo. Pere.»                                                                                    

      En acabar la lectura, vaig veure que s'afanava a buscar un bolígraf i un full de paper blanc i es disposava a contestar-la. Ara sí que la podíem espifiar!

      -- Ni se t’acudeixi –vaig dir-li amenaçadora—. Que tu facis d’àvia no està previst!

       -- Doncs, mira, ja que tu no estàs pel que hauries d’estar –va dir-me una mica impertinent--, potser que aprofiti aquesta ocasió per fer-ne un tastet, i posat que al cel no gasten mòbils, el millor que puc fer, per no avorrir-me, és escriure quatre ratlles al meu net postís, potser l'únic que tindré!

         Al cap d'una estona em lliurà un sobre tancat on deia «Per en Pere» i «De la teva iaia». Segur que la Beneta coneixia el net de la senyora que havia mort feia poc, i m'ajudaria.

         A l'altre sobre no hi havia cap carta, només mitja postal, amb una data, una hora i el nom d'un conegut cafè escrits al darrere. Semblava una cita a cegues i ja anava a llençar-la a la paperera, quan la curiositat o la tafaneria, com sempre, em venceren. I si m'hi presentava?

         La coneguda cafeteria situada al sud de la plaça de Catalunya, cantonada Pelai, tenia una amplíssima terrassa que en aquella hora de la tarda era plena de guiris que aprofitaven per fregir-se al sol, tot contemplant les Rambles. Només un s’hi havia assegut de cul, mirant cap a muntanya, o millor dit concentrat en el diari que llegia. Duia una gavardina i un barret de pluja enfonsat fins a la barbeta, malgrat el sol espaterrant de finals de maig. A un costat de la taula, ben visible, havia deixat la mitja postal.

La imatge del paio em tragué de polleguera, per què tant de camuflatge? Els homes estaven ben sonats! I a punt vaig estar d'arrancar a córrer, sinó fos per aquesta mania  genètica de ficar el nas a tot arreu. Vaig fer una volta a l'illa de cases, per enxampar-lo de cara. M’hi vaig acostar i ell, en veure’m s’alçà, es tragué la gavardina, el barret, les ulleres de sol. No m'ho podia creure! Però si era el tros de suro, amb un somriure descarat  d’orella a orella i un pom de flors a la mà.

         --Poca vergonya, mal parit! --vaig començar a cridar i a pegar-lo amb el ram i a cops de puny, encesa de ràbia— Et penses que pots prendre’m el pèl així com així?  Cinc anys treballant junts i encara no  m’has de dit ni bon dia! Malànima, curt de gambals, cregut, estúpid, tros de suro!

         Ell esquivava els cops amb els braços i les mans amb força traça. No sé com s'ho va fer però, enmig del brogit de la batalla, m'estampà als llavis un bes com un tampó. I aleshores vaig notar que em creixien tiges i tentacles i que no tenia prou mans per abraçar-lo.

TELÊFON DE L'ESPERANÇA, DIGUEU?

    --Telèfon de l'esperança, digueu? Que et vols suïcidar i que et llançaràs al riu des d'aquest pont tan bonic que tens al darrere. Em pots dir el teu nom sis-plau i des d'on truques? Esteve i ets en un Pont antic, sobre un riu, per la zona de Martorell...¿I ja has pensat, Esteve, que l'aigua està molt contaminada i  freda en aquesta època de l'any?

Sí, ja sé que no t'importa i que l'únic que vols és acabar amb una vida miserable i enganxada a les drogues. Has provat algun centre de desintoxicació? No pengis sis-plau, continuem connectats, però és que tinc una trucada en espera. Telèfon de l'esperança, digueu? Que ets la Sònia i que ha arribat l'hora de posar fi a una vida buida i trista, que fa hores que camines sense rumb, i que has arribat a un pont que sembla antic, potser romà, sobre un riu que tampoc saps com es diu? Vaja, però que us ensenyen a l'escola! Que no necessites noms pel que vas a fer. 

Doncs, mira, maca, una miqueta de cultura sempre va bé: el riu es diu Llobregat i et trobes al Pont del Diable, però t'hauràs d'esperar perquè hi ha cua. Que què vull dir? Que no ets l'única que ha tingut la bona pensada de llançar-se a l'aigua glaçada i bruta aquesta nit. Ah, si, que ja el veus, que hi ha un paio a l'altra extrem del pont,  però que tu ets una dona i tens preferència. Això us ho heu de parlar, perquè ell diu que hi ha arribat primer i que se li'n fum que siguis una dona, que no et vol deixar colar. Mireu de posar-vos d'acord. La nit és llarga i no cal córrer. ¿Que m'estàs dient, Esteve, que no vols que trobin el teu cadàver barrejat amb el d'una meuca qualsevol, i tu, Sònia, que el deixes passar amb molt de gust, que els mascles i les rates on estan millor és al fons del riu? Bravo! Crec que tots dos teniu raó i que és el destí qui us ha unit aquesta nit perquè acabeu ofegats en la merdosa aigua del Llobregat. Sobretot no us oblideu de tancar la boca i de serrar les dents. Els vostres cadàvers no seran precisament exquisits amb tota la merda que baixa pel riu. Faran una ferum que déu n'hi do. Que per què soc tan desagradable? Que potser us ha agafat por i us feu enrere? No patiu, és més senzill del que sembla: enfileu-vos a la barana com aquell que puja al trampolí, traieu pit i fora, salteu pels aires! L'endemà sortireu a tots els diaris i emissores locals, tota una glòria a darrere hora. Llàstima que ja no la podreu assaborir. Vinga, acabeu d'una vegada, que es fa tard i tinc son. Que pari ja el rotllo, que quin és el meu problema? Doncs que soc ecologista i només he trobat aquesta merda de feina, i que n'estic tipa de paios com vosaltres, que es creuen molt valents i que després es caguen a les calces. Que si em dic esperança, voleu saber? No, el meu nom és Dolors.  Que tinc raó, que l'aigua no està en condicions i que aneu a prendre-us un cubata? Doncs, me n'alegro, que us vagi bé, nois! Que no heu acabat encara? Que on soc? Que ara veniu a lligar-me una pedra al coll i a llençar-me al riu? Que seré trending topic a totes les televisions? Que no feu broma? Que truqui al telèfon de l'Esperança?

MENTIDES I SECRETS

         L'avia, quan era jove, treballava en una casa de barrets, encara que  a la mare se li posen els pèls de punta cada vegada que em sent:

         --No ho pots dir així, Berta, ja t'ho he explicat: l'àvia feia capells i barrets per als clients, que  és una cosa ben diferent!

Bé, doncs, a la casa de barrets, va conèixer l'avi, un jove voluntariós, que des de llavors va anar a esperar-la cada dia a la botiga, com un rellotge, a l'hora de plegar, fins que va aconseguir dur-la a l'altar al cap d'un any. Eren tots dos molt joves, ella en tenia dinou i ell només vint. Jo no em casaré fins als quaranta, perquè ells, en arribar a la trentena, ja havien fet quatre criatures i començaven a estar tips de bolquers, farinetes i xarampions. 

D'aquest avi no en sé res més, ja havia mort quan jo vaig néixer o això és el que van dir-me. De l'altre, en conservo només un flash, de quan tenia dos anys. Estava en un llit blanc a l'hospital i jo havia anat a veure'l amb la mare, vestida de fosc.  Va morir d'una senzilla operació d'apendicitis. Se li va infectar la ferida i quan li van donar la penicil·lina, que llavors començava a arribar amb compta-gotes en aquest país, ja era massa tard.

         La Sara era la neta preferida de l'àvia Dolors, que anava cada dia a missa de set, tenia la casa plena de santcristos i marededéus i ens feia resar el rosari a les tardes, en  arribar de l’escola. Jo en canvi era la nineta dels ulls de l'àvia Mercè, que no es deia pas així. El que més m'agradava eren les capses de barrets, rodones i enormes que tenia entaforades a dalt dels armaris, l’únic lloc on cabien. A mi m'ho deixava regirar tot. Em tenia el cor robat una pamela negra amb plomes de color maduixa que feia joc amb un vestit de can-can.

--Aquest barret el vaig estrenar un any, pel carnestoltes, per anar dalt d' una carrossa a la rua del passeig de Gràcia, que llavors era el rovell de l'ou i on s'aplegava una gentada, entre participants i badocs.  

         Però d’aquest passeig també en guardo records ben tristos. Va ser a la cruïlla amb la Gran via, un any abans d’acabar-se la guerra, el disset de març del trenta-vuit, no ho oblidaré mai, quan un bombardeig  dels avions feixistes italians, llançat en ple migdia, va arrancar el braç dret del teu besavi, que ja no va fer res més de bo, pobret, i les bombes continuaren caient al cor de la ciutat dos dies més i segaren la vida de més de vuit-centes persones i, més trist encara, de més de cent criatures. El teu besavi no es va morir només per la ferida, sinó per la pena i per l’angoixa de tenir  dos nets al front.

         --Àvia, no ploris i no et posis trista, que se m’encomana, la consolava jo, mentre m'emprovava barrets davant del mirall de paret. Oi que quan sigui gran podré ser artista?

         -- Artista? I d'on et deu venir aquesta dèria? --es preguntava l'àvia, amb un somriure enigmàtic i amb aire de saber-ne, només ella, la resposta--  Si et sentís la teva besàvia, nena, que contenta  la faries!

         -- Jo tenia una besàvia que feia teatre? I per què no me n'has parlat mai?

         -- Perquè això no ho saben ni ton pare ni ta mare, i s'enfadarien molt si t'ho explicava.

         -- Vinga, àvia, que ja soc gran!  

Però l'àvia alçava els ulls blavíssims per damunt de les ulleres i em mirava seriosa. Era un secret i els secrets s'havien de guardar.

Però jo no en tenia cap ni un, de secret, per fer-me la interessant davant de les amigues, q que en tenien força. I vaig estar un temps emmurriada fins que em vaig proposar fer de detectiu i destapar totes les mentides i embolics de la família. El cor em deia que n’hi devia haver un niu.

          Un dia va arribar una carta a nom d’un tal Pràxedes i ja anava a tornar-la al carter perquè no coneixia ningú amb un nom tan estrany, quan la mare me la va caçar al vol.

         --No ho saps? --em va dir--, és l'autèntic nom de l’avia Mercè. Un padrí amb poca imaginació li va posar el nom del sant del dia en què va néixer, santa Pràxedes de Roma, que se celebra el 21 de juliol. Però ella sempre ha utilitzat el segon nom, ja ho saps. Es veu que, en fer dinou anys, la van cridar per fer la mili. Hi havia un polític famós, en Práxedes Mateo Sagasta, que segurament també havia nascut un 21 de juliol, i tothom es  pensava que era un nom masculí. Ton àvia va haver de presentar-se al quarter, morta de vergonya, amb la fe de baptisme i la partida de naixement per aclarir que era una dona, t'imagines? Però tu d’això no en saps res, i ni un mot a l’àvia, que d’aquesta història no en vol ni sentir parlar, entesos, Berta?  

         Ja tenia el primer secret  a la butxaca. Per descobrir el segon em va caldre espiar una conversa dels pares, a la nit, sobre el coixí. L'endemà, molt mudat, el pare va dir que anava a un enterrament.  En tornar, el vaig mirar de fit a fit i li vaig preguntar qui era el mort.

--El meu pare –va dir amb senzillesa. Aquell avi que no havia arribat a conèixer, s'acabava de morir. Havia començat escapant-se al bar tots els diumenges a la tarda, a fer la partideta amb els amics, per fugir de la mainada i havia acabat de jugador professional, i sembla que no s'hi posava per poc. Llavors vaig entendre per què el  pare, els diumenges a la tarda, es negava sempre a jugar amb nosaltres a la mona, a la brisca, al pòquer, o a qualsevol joc d’atzar.

          Si no m'espavilava, l'àvia s'enduria a la tomba el secret més ben guardat i el que més m'importava. Em va caldre rebentar uns quants panys de calaixos, remenar molta paperassa i llegir un munt de cartes esgrogueïdes fins a esbrinar que la besàvia Carme, que quan era jove es feia mirar, tenia un marit que se n'havia anat a les Índies i un amant que vivia a Barcelona. Aleshores l'àvia accedí a completar-me la història, després de fer-me prometre que no la revelaria mai a ningú, perquè podria haver-hi un daltabaix. Resulta que l'amant era un empresari i director d'una companyia de teatre, molt conegut a Barcelona que, com ella, estava casat i tenia família. De manera que quan tingueren dos fills, els batejaren amb el nom del marit absent, que qui sap si mai no tornaria de les Índies. Pel que sembla era una pràctica força més estesa del que semblava, en aquella època d'emigració creixent cap a l'Amèrica hispànica.

         Després, donant-li voltes, vaig lligar caps: no era una simple qüestió de banyes! El meu cognom era fals i també ho eren el del pare, el de l'oncle, els dels meus tres germans i el de tots els cosins! Vaig córrer de seguida a demanar el nom del meu autèntic besavi a l'àvia, que es resistí però que acabà per confessar-me'l, després de fer-me jurar que no ho diria mai a ningú. Havia descobert un secret dels grossos, que la resta de la família ignorava, que em pesava com una llosa i que més valia no revelar mai.