Després de
veure el musical Les sabatilles roges, la diputada decidí que li calia
posar un toc de vermell a la seva vida. Entrà en unes quantes botigues i de
seguida descartà el vestit o la bossa de mà per massa cridaners. A l’aparador
d’una òptica veié el que buscava i en queda hipnotitzada. Eren d’un vermell encès
amb un parell de brillantets a banda i banda, molt estiloses. Hi entrà decidida
i abans de demanar el preu ja sabia que eren les
més cares de la botiga. No se n’emprovà cap altres i sortí al carrer amb les ulleres posades.
La
sorprengué que abans plovisquejava i ara la tarda de primavera era diàfana i
assolellada. Es creuà amb un noi esprimatxat,
amb pústules i granets, que li adreçà una mirada fugissera, Que potser les
ulleres eren massa discretes? Ella en canvi
li notà els llavis molsuts, la
nou prominent i un embolic de pèls que maldaven per sortir-li amb vigor del
coll de la camisa. Passà per un caixer automàtic a treure sis-cents euros i
n'hi sortiren tres mil, sense que la xifra quedés enregistrada al compte.
Increïble! ¡Des que s'havia posat les
ulleres vermelles, tot li semblava meravellós i el vent de la sort bufava al seu
favor!
Provà de
treure-se-les un moment per observar-les millor i notà que li rodava el cap.
S'assegué en un banc del passeig i ho tornà a intentar. Només acostar-hi els
dits, li vingueren basques i mal de cap.
Veié una òptica a la cantonada i hi entrà sense pensar-s'ho dues
vegades.
--Miri, jove, tinc un problema. Em
pot ajudar a treure'm les ulleres, sis plau?
És que jo sola no puc, dec tenir els dits adormits o enrampats –demanà un xic angoixada.
-- Amb molt de gust, permeti'm, senyora –digué un noi amb bata blanca, que estirà primer amb suavitat, després amb força controlada i a la fi amb violència i de males maneres-- Que potser se les ha enganxades a les orelles amb cola de fuster? Les té tan aferrades als pàmpols que necessitarà un cirurgià. No entenc pas com li ha pogut passar una cosa així!
-- Amb molt de gust, permeti'm, senyora –digué un noi amb bata blanca, que estirà primer amb suavitat, després amb força controlada i a la fi amb violència i de males maneres-- Que potser se les ha enganxades a les orelles amb cola de fuster? Les té tan aferrades als pàmpols que necessitarà un cirurgià. No entenc pas com li ha pogut passar una cosa així!
Ella
tampoc no ho entenia. A la Karen, la protagonista del conte d'Andersen, li
havien d'amputar els peus perquè parés de ballar i ves a saber si ella hauria
de renunciar també a les seves orelles. Cercà
consol en la fe de quan era petita i entrà a l’església. L'estola del capellà penjava del confessionari i s'hi
agenollà.
-- Pare, fa vint anys que no em confesso. He comés prevaricació, tràfic d'influències i suborns. Posi'm una penitència exemplar i que Déu em perdoni.
-- No és tan senzill, filla meva, el mal que has fet és difícil de reparar. Procura pels desvalguts i torna'm a veure'm d'aquí a sis mesos.
-- Pare, fa vint anys que no em confesso. He comés prevaricació, tràfic d'influències i suborns. Posi'm una penitència exemplar i que Déu em perdoni.
-- No és tan senzill, filla meva, el mal que has fet és difícil de reparar. Procura pels desvalguts i torna'm a veure'm d'aquí a sis mesos.
Només li
faltava això, topar-se amb un mossèn de l'oposició, que havia tingut els nassos
de no voler-la absoldre! L’església era una institució d’altres temps i ara s’imposava la tecnologia. Corregué cap a casa i obrí l'ordinador. Entrà al Facebook i publicà un correu lacònic: «Tinc un problema poc comú amb les meves
ulleres. Voldria contactar amb altres persones que també en tinguin»
Li arribà
una pluja de marranades i un sol
missatge interessant: «Des que tinc unes ulleres blaves enganxades al
nas, la meva vida fa pena». Just el que buscava. L'havia de conèixer.
-- Diga'm Nini –li va dir, en encaixar les mans--, perquè des que porto les ulleres, m'he quedat sense feina, sense xicota i sense peles. Tu, en canvi, fas pinta d'estar ben folrada.
-- Escolta'm bé –va anar ella al gra--. Per què no ens intercanviem un vidre de les ulleres respectives i estudiem el que passa
--Per mi rai! És difícil que em pugui anar pitjor.
Procediren amb cura a l'intercanvi i quedaren al mateix lloc al cap d'una setmana, per canviar impressions.
Per la lent de la dreta lluïa el sol i per la de l'esquerra els cúmulus congestus i els nimbostrats lluitaven per provocar tempestes. Utilitzà de nou la seva tarja Black en un caixer automàtic, però aquest cop la màquina l'engolí. En arribar a casa, la policia l’esperava a la porta. Se l'endugueren detinguda com a sospitosa, li prengueren declaració i sortí sota fiança al cap d'uns quants dies. Era evident que el blau anul·lava el poder del vermell. Li calia recuperar el vidre original. Eldia convingut, esperà el rodamón una bona estona, però ja es veia venir que el paio no acudiria a la cita. Senyal que les coses li devien anar bé. I com se li havia pogut acudir la idea del canvi? Un terrabastall enorme la tragué dels seus pensaments. Un objecte rodant no identificat, a tota velocitat, acabava d'envestir una velleta que arrossegava un carret de supermercat ple de cartrons. No cal dir que tot anà per terra, vella, carret i noi eixelebrat que el conduïa.
La diputada corregué a ajudar-los. --Les meves ulleres, les meves ulleres -- somiquejava la vella--, És que no m’hi veig! Estaven gairebé senceres uns metres més enllà, però un dels vidres s’havia esmicolat.
-- Diga'm Nini –li va dir, en encaixar les mans--, perquè des que porto les ulleres, m'he quedat sense feina, sense xicota i sense peles. Tu, en canvi, fas pinta d'estar ben folrada.
-- Escolta'm bé –va anar ella al gra--. Per què no ens intercanviem un vidre de les ulleres respectives i estudiem el que passa
--Per mi rai! És difícil que em pugui anar pitjor.
Procediren amb cura a l'intercanvi i quedaren al mateix lloc al cap d'una setmana, per canviar impressions.
Per la lent de la dreta lluïa el sol i per la de l'esquerra els cúmulus congestus i els nimbostrats lluitaven per provocar tempestes. Utilitzà de nou la seva tarja Black en un caixer automàtic, però aquest cop la màquina l'engolí. En arribar a casa, la policia l’esperava a la porta. Se l'endugueren detinguda com a sospitosa, li prengueren declaració i sortí sota fiança al cap d'uns quants dies. Era evident que el blau anul·lava el poder del vermell. Li calia recuperar el vidre original. Eldia convingut, esperà el rodamón una bona estona, però ja es veia venir que el paio no acudiria a la cita. Senyal que les coses li devien anar bé. I com se li havia pogut acudir la idea del canvi? Un terrabastall enorme la tragué dels seus pensaments. Un objecte rodant no identificat, a tota velocitat, acabava d'envestir una velleta que arrossegava un carret de supermercat ple de cartrons. No cal dir que tot anà per terra, vella, carret i noi eixelebrat que el conduïa.
La diputada corregué a ajudar-los. --Les meves ulleres, les meves ulleres -- somiquejava la vella--, És que no m’hi veig! Estaven gairebé senceres uns metres més enllà, però un dels vidres s’havia esmicolat.
-- Vostè no s'ha fet mal, oi? Doncs
no es preocupi, que jo li arreglo les seves ulleres. Era l'ocasió d'or per desfer-se del
vidre blau i lleganyós i esperar que la sort la visités de nou. Dubtà, a què
esperava? ¿Tindria cor de condemnar una dona gran i pobra a no veure més la llum
del sol i a viure entre nuvolades negres la resta de la seva vida? Quin vidre li posava, el de las vermelles o
el de les blaves?
--Miri, ja les té arreglades.
Posi-se-les, sis plau!
--Oh, quin cel més clar! Són
perfectes. M'anaven una mica balderes i ara m’encaixen perfectament. Gràcies,
noia, déu t'ho pagui.
Somrigué.
Se sentia feliç, tot i saber que ara res ni ningú podrien lliurar-la de la
trena. Es tocà les potes de les ulleres i li semblà que tenien joc, que ja no
li tibaven tant, que potser un dia...Però, què eren aquests crits que li arribaven?
--Ajuda, que algú m'ajudi! ---sentí
la velleta que cridava.--Un colom se m'ha cagat als vidres i no em puc treure
les ulleres!


Me encanta reconocer en esta pequeña historia ese humor malévolo tan propio de la autora. He leído el cuento con una sonrisa en los labios, y a pesar de versionar a Andersen, las soluciones que da la diputada a su problema son creativas y muy propias de una política "de debó".
ResponEliminaMe entran ganas de acercarme a otros relatos de la autora.
Muchas gracias, Dori, por tus elogios. Un abrazo.
Elimina