UN CIGRÓ AL DIT

         La mare de tant en tant es queixava que el pare no li hagués regalat l'anell de promesa abans de casar-se, convençuda que aquesta acusació el convertia en un monstre als ulls de les seves filles. De fet el que no ens explicava és que s'havien casat pocs anys després d'acabar la guerra i que al pare, fill de vídua i amb tres germans al darrere, li devia haver costat déu i ajuda reunir els quatre quartos per a les dues aliances i les despeses del casament. No estaven els temps per a gaires alegries. Però es veu que ella, joveneta romàntica de vint-i-dos anys, havia somiat de lluir un cigró al dit i presumir-ne davant de les amigues, dels parents, del seu confessor i de tots els veïns del barri.

Però no va ser així. I tant i tant ens va amargar amb aquella cantilena, que un any, pel seu sant, vam fer un esforç i, amb l'ajuda del pare, li vam comprar un anell deliciós, una aigua marina amb dos brillantets. Es va enrojolar tota, ens va renyar per haver malgastat els diners, però el lluïa amb satisfacció. Jo l'havia sorprès moltes vegades mirant-se'l de cua d'ull, tot estirant els dits amb les ungles llargues i pintades de rosa pàl·lid. 

           La mare no era amiga de regals i, sempre que en rebia un, se les enginyava per fer-ne un petit drama, com quan per sorpresa el pare, un any pel seu sant, la va obsequiar amb un flamant rentavaixelles, que acabava de sortir al mercat. Quan jo vaig arribar, la caixa sense desembalar baixava a trompades per les escales i tornava a la botiga enmig d'una gran cridòria. O l'abric tres quarts de mouton, que havia de substituir el de llana d'un gris pansit, i pel qual vam trencar les nostres guardioles aquell hivern.

--Què és això? -va demanar, estranyada.

 El va treure de la bossa, li donà una llambregada i, sense ni tan sols emprovar-se'l, el rebregà, el llençà a terra amb fúria, mentre, encesa com un dimoni, jurava i perjurava que no necessitava cap abric, que no estàvem per despeses i que, a més,  l'engreixava, la feia semblar un tap de bassa, li carregava les espatlles de tan feixuc com era, i no se'l posaria mai.

       Ens vam quedar consternades, veient com havien sacrificat els nostres porquets en la pira de l'estupidesa, però el pare encara en va sortir més malparat, perquè la mare va estar més d’una setmana de morros, només per haver estat còmplice d'aquell despropòsit.

    I al cap de vint-i-dos anys la història es repetia i jo, la gran, em casava  també sense anell, però, això sí, amb un pis molt ben muntat, de lloguer, però ben muntat.  No hi faltava res de res. Els meus sogres, que havien començat a la postguerra venent agulles de cosir a màquina i cadires de boga en un petit establiment, i que ara tenien dues botigues de regals i souvenirs al centre de Ciutadella, es  delien per farcir-me el pis.

 --Sa coberteria d'acer inoxidable et durarà tota sa vida; si la vols d’argent ja saps que hauràs de fer-la neta, però tu tries. I pes llençols no has pas de passar pena, que en tinc tota una calaixera plena, amb ses lletres brodades i emmidonats per ses monges. Ja fa molts anys que preparo s'aixovar de s'al·lot --aclaria amb orgull la meva sogra.

       Heu provat mai de dormir entre uns llençols que us seguen el coll? Doncs així va ser la meva nit de noces, una nit d’amor entre navalles! 
        Mantes, cobertors, tovalles, tovalloles, perols de cuina, raiadors de tomàtigues, graneres, trencanous, faldrigueres per estotjar es doblers...

            --A veure si també us enviaran l'orinal --feia el meu  pare, mofeta.

I tant que van arribar, i per duplicat, un de blau i un de rosa, però no eren  de criatura, sinó per a culs gegants! 

         A la Sara, la segona, no recordo si li van regalar l'anell de promesa, però no en devia fer massa cas, perquè en aquells moments tenia coses força més importants en què pensar. No es va voler casar de blanc. Duia un vestit jaqueta de vellut verd que li feia joc amb la cara.                           

-- Que no et  trobes bé? -- li demanàvem angoixades.

-- És clar que sí. Que no faig bona cara? –deia sense badar boca.

       Després, quan va tenir un nen set mesó, però que pesava tres quilos vuit-cents, vam saber que el dia del casament havia lluitat coratjosament contra el mareig, les basques i les ganes de gitar. I no cal dir que la mare, indignada, no va anar al bateig d'aquest primer net.

        --Un fill setmesó? Es deu pensar que soc estúpida! I què pensaran els meus consogres, que no he sabut educar les meves filles i que han crescut com els arbres de les Rambles?

         Pel bateig del segon, que ja era fruit del sant matrimoni, la mare no es va fer pregar i se n’anà a fer de padrina i a canviar bolquers més contenta que unes pasqües.

        Pel que fa a l'anell, el meu cunyat va tenir uns quants anys de bonança i li va regalar unes joies esplèndides, moltes vegades fruit de transaccions comercials, ja que els clients li pagaven  els iots i els catamarans que venia, com volien o com podien. Llàstima que després, aprofitant un dels viatges que de tant en tant feia la parella a Barcelona per veure la família, la dona de fer feines, que era de Bulgària, li buidés la caixa forta, o millor dit, l'arranqués amb dinamita de dintre l'armari, destrossant mitja casa i se l'emportés. Suposem que amb l'ajuda de la seva banda de l'Est. La Sara calcula el botí en uns vint milions de pessetes. Ja hi havia euros, llavors, però les grans xifres, continuaven en pessetes, per entendre'ns.

     La tercera, la Núria, no es va casar mai i per tant tampoc no va tenir el cobejat anell. Es clar que ella, cartògrafa de professió, s'estimava més els bitllets d'avió i sobretot l'Albert, un astrofísic que estudiava les supernoves i que havia conegut a l’observatori de La Silla, al desert xilè d’Atacama. El desig de viatjar, i el fet que tots dos eren culs de mal seure, va unir la parella.  No dubtaven a empassar-se totes les vacunes, ni a embarcar-se amb boings, ferrocarrils, jeeps, canoes, rucs i camells, o a fer llargues travesses en xiruques quan no hi havia més remei.

Dormien tan aviat en hotels de cinc estrelles, com en cabanes aïllades, o a cel ras sota els estels. L'últim correu que vam rebre de la parella era de la de l’illa de Laurie, de l’arxipèlag de les Orcades australs. A les fotografies que adjuntaven, se'ls veia pàl·lids i descolorits, embeinats en vestits de neoprè, nedant entre les foques i les colònies de pingüins. 

           La germana petita, la Isabel, una noieta romàntica com la mare, però ben arrelada a la terra, semblava per fi la predestinada a restablir la lloable tradició de l'anell, malmesa a la nostra família. Havia estudiat al Conservatori i es dedicava al disseny de jardins fins que es va enamorar d'un noi que tenia terres a L'Empordà i que ben aviat la va convèncer de canviar els hibiscos i les hortènsies per mongetes i bròquils de cultiu ecològic. Era un negoci que tot just començava i amb el qual es podien fer molts diners.

    Una tarda clara d'estiu, en la pau de l'hort, curull de tomaqueres, en Pau, mentre li prenia la mida del dit amb un bri d'herba, li va preguntar com li agradaven els anells,

 ---L'anell? --va fer ella, espolsant-se la terra de les mans perquè acabava d'arrancar una ceba i un  enciam per a l'amanida. --- I què en faria jo d'un cigró al dit? Algun dia me'l deixaria entre les cols, i encara acabaria a l'olla! Val més que em regalis un piano, per a les llargues tardes d'hivern.

            Va anar doncs d'un pèl, però no hi va haver anell!