LES ULLERES VERMELLES


Després de veure el musical Les sabatilles roges, la diputada decidí que li calia posar un toc de vermell a la seva vida. Entrà en unes quantes botigues i de seguida descartà el vestit o la bossa de mà per massa cridaners. A l’aparador d’una òptica veié el que buscava i en queda hipnotitzada. Eren d’un vermell encès amb un parell de brillantets a banda i banda, molt estiloses. Hi entrà decidida i abans de demanar el preu ja sabia que eren les més cares de la botiga. No se n’emprovà cap altres i sortí  al carrer amb les ulleres posades.
La sorprengué que abans plovisquejava i ara la tarda de primavera era diàfana i assolellada. Es creuà amb un noi esprimatxat, amb pústules i granets, que li adreçà una mirada fugissera, Que potser les ulleres eren massa discretes? Ella en canvi  li  notà els llavis molsuts, la nou prominent i un embolic de pèls que maldaven per sortir-li amb vigor del coll de la camisa. Passà per un caixer automàtic a treure sis-cents euros i n'hi sortiren tres mil, sense que la xifra quedés enregistrada al compte. Increïble!  ¡Des que s'havia posat les ulleres vermelles, tot li semblava meravellós i el vent de la sort bufava al seu favor!
Provà de treure-se-les un moment per observar-les millor i notà que li rodava el cap. S'assegué en un banc del passeig i ho tornà a intentar. Només acostar-hi els dits, li vingueren basques i  mal de cap. Veié una òptica a la cantonada i hi entrà sense pensar-s'ho dues vegades.

  --Miri, jove, tinc un problema. Em pot ajudar a treure'm les ulleres, sis plau?  És que jo sola no puc, dec tenir els dits adormits o enrampats  –demanà un xic angoixada.  
-- Amb molt de gust, permeti'm, senyora –digué un noi amb bata blanca, que estirà primer amb suavitat, després amb força controlada i a la fi amb violència i de males maneres-- Que potser se les ha enganxades a les orelles amb cola de fuster?  Les té tan aferrades als pàmpols que necessitarà un cirurgià. No entenc pas com li ha pogut passar una cosa així!

Ella tampoc no ho entenia. A la Karen, la protagonista del conte d'Andersen, li havien d'amputar els peus perquè parés de ballar i ves a saber si ella hauria de renunciar també a les seves orelles. Cercà consol  en la fe de quan era petita i entrà a l’església. L'estola del capellà penjava del confessionari i s'hi agenollà.
-- Pare, fa vint anys que no em confesso. He comés prevaricació, tràfic d'influències i suborns. Posi'm una penitència exemplar i que Déu em perdoni. 
-- No és tan senzill, filla meva, el mal que has fet és difícil de reparar. Procura pels desvalguts i torna'm a veure'm d'aquí a sis mesos.

Només li faltava això, topar-se amb un mossèn de l'oposició, que havia tingut els nassos de no voler-la absoldre! L’església era una institució d’altres temps i ara s’imposava la tecnologia. Corregué cap a casa i obrí l'ordinador. Entrà al Facebook i publicà un correu lacònic: «Tinc un problema poc comú amb les meves ulleres. Voldria contactar amb altres persones que també en tinguin»

Li arribà una pluja de marranades i un sol  missatge interessant: «Des que tinc unes ulleres blaves enganxades al nas, la meva vida fa pena». Just el que buscava. L'havia de conèixer. 
-- Diga'm Nini –li va dir, en encaixar les mans--, perquè des que porto les ulleres, m'he quedat sense feina, sense xicota i sense peles. Tu, en canvi, fas pinta d'estar ben folrada. 
-- Escolta'm bé –va anar ella al gra--. Per què no ens intercanviem un vidre de les ulleres respectives i estudiem el que  passa
--Per mi rai! És difícil que em pugui anar pitjor.
 Procediren amb cura a l'intercanvi i quedaren al mateix lloc al cap d'una setmana, per canviar impressions.
Per la lent de la dreta lluïa el sol i per la de l'esquerra els cúmulus congestus i els nimbostrats lluitaven per provocar tempestes. Utilitzà de nou la seva tarja Black en un caixer automàtic, però aquest cop la màquina l'engolí. En arribar a casa, la policia l’esperava a la porta. Se l'endugueren detinguda com a sospitosa, li prengueren declaració i sortí sota fiança al cap d'uns quants dies. Era evident que el blau anul·lava el poder del vermell. Li calia recuperar el vidre original.  Eldia convingut, esperà el rodamón una bona estona, però ja es veia venir que el paio no acudiria a la cita. Senyal que les coses li devien anar bé. I com se li havia pogut acudir la idea del canvi? Un terrabastall enorme la tragué dels seus pensaments.  Un objecte rodant no identificat, a tota velocitat, acabava d'envestir una velleta que arrossegava un carret de supermercat ple de cartrons. No cal dir que tot anà per terra, vella, carret i noi eixelebrat que el conduïa.

La diputada corregué a ajudar-los. --Les meves ulleres, les meves ulleres -- somiquejava la vella--, És que no m’hi veig! Estaven gairebé senceres uns metres més enllà, però un dels vidres s’havia esmicolat.
 -- Vostè no s'ha fet mal, oi? Doncs no es preocupi, que jo li arreglo les seves ulleres. Era l'ocasió d'or per desfer-se del vidre blau i lleganyós i esperar que la sort la visités de nou. Dubtà, a què esperava? ¿Tindria cor de condemnar una dona gran i pobra a no veure més la llum del sol i a viure entre nuvolades negres la resta de la seva vida?  Quin vidre li posava, el de las vermelles o el de les blaves?
 --Miri, ja les té arreglades. Posi-se-les, sis plau!
 --Oh, quin cel més clar! Són perfectes. M'anaven una mica balderes i ara m’encaixen perfectament. Gràcies, noia, déu t'ho pagui.

Somrigué. Se sentia feliç, tot i saber que ara res ni ningú podrien lliurar-la de la trena. Es tocà les potes de les ulleres i li semblà que tenien joc, que ja no li tibaven tant, que potser un dia...Però, què eren aquests crits que li arribaven?
--Ajuda, que algú m'ajudi! ---sentí la velleta que cridava.--Un colom se m'ha cagat als vidres i no em puc treure les ulleres!

2 comentaris:

  1. Me encanta reconocer en esta pequeña historia ese humor malévolo tan propio de la autora. He leído el cuento con una sonrisa en los labios, y a pesar de versionar a Andersen, las soluciones que da la diputada a su problema son creativas y muy propias de una política "de debó".
    Me entran ganas de acercarme a otros relatos de la autora.

    ResponElimina