COR SALVATGE

         Havia arribat el moment. L'havien trucat de l'hospital per avisar-lo que ja tenien un cor compatible. La mare li havia preparat una bossa amb la bata, les sabatilles i el necesser. De moment no li calia res més. El taxi els esperava davant la porta. El pare s'assegué al seient de davant i ell i la mare al darrera, amb les mans agafades. Ningú no parlava. Només esqueixava el silenci la ràdio del taxista a mitja veu. 

La llitera enfilava l'ascensor i recorria els llargs passadissos cap al quiròfan.  Les plaques i els llums del sostre corrien tan de pressa com els seus pensaments. Tenia por de no sortir-se'n, però també sentia recança de deixar aquell cor fatigat i feble ja de naixement, que tant el limitava, però que era el seu i coneixia bé. Temia haver de canviar-lo per un altre de ves a saber qui, potser d'un lladregot, d'un assassí de nens, o en el millor dels casos, d'un jove poc afortunat, mort d’accident. Potser tenia sort i li trasplantaven un cor valent i salvatge amb el qual podria viure la vida intensa dels herois dels seus còmics.

Devien arribar perquè ja sentia el fred del quiròfan i es veien les bates i els peücs verd pàl·lids, les mascaretes blanques que anaven i venien. Ara el  passaven de la llitera a la taula d’operacions.

--Estàs preparat, noi? Ja veuràs com tot anirà bé  --l'animà, prement-li el braç, el metge que havia conegut unes setmanes abans, i que dirigiria l'operació.

 --Compta al revés a partir de deu, --digué una infermera, també de color verd poma, mentre li punxava el braç sense fer-li mal.
 --Nou, vuit, set, sis...

Li arribaren l’olor i el brogit del  mar, la sal i el vent a la cara. El surfista caminava per la sorra, portant la taula, al costat d'una noia rossa. Hi havia mar de fons i les onades superaven els tres metres. Els banyistes s'havien enfilat a les roques per veure millor l'espectacle del mar encrespat i els joves que gosaven desafiar-lo. Es posà el vestit de neoprè, pujà a la planxa i s'endinsà al mar.  Surfejà la primera onada victoriós.

El vertigen era embriagador. L'ona l'embolcallava, l'alçava fins a dalt de tot de la cresta i l'ondulava fins al seu ventre fosc. Ell resistia l'envestida i cavalcava com un genet a galop de l'escuma blanca, crinera al vent, pell colrada, ulls irisats amb tots els colors de l'aigua. A penes un moment de glòria, que el portava a la vorera, i una altra onada més agressiva, més intimidant que l'anterior, l'aixecava fins al cel i l'abatia sobre el jaç de l'aigua en una descàrrega trepidant d'adrenalina. 

La fortor del mar es barrejava ara amb l'olor de desinfectants. Li arribaven veus llunyanes.

-- Està molt neguitós. Són els efectes de l'anestèsia. Encara és aviat perquè  es desperti.

Sonà una alarma. Sentí corredisses i notà que el remenaven, entreobrí els ulls. L'envoltaven tot de pomes verdes. Per l'expressió de les seves cares sabé que alguna cosa no rutllava. L'acabaven d'endollar a un respirador automàtic. Del seu cos sortien una munió de tubs de plàstic que penjaven  sobre el llit, i el connectaven a pantalles amb gràfiques, a ampolles d'aigua, a flascons més petits d'antibiòtics, de sèrum,  La cambra era esquifida i la seva família no hi cabria. Els seus pares devien estar molt angoixats.

Una escomesa furiosa l'arrabassà del llit i el tornà a la platja del surfista. El mar havia embogit.  En el cim de l'ona ell i la taula volaren pels aires i en el descens en caiguda lliure sabé que la planxa se li precipitava al damunt. Sentí el crit de la noia i un cop sec al cap.

 El despertà un xiulet que venia de la pantalla de gràfiques, però estava massa feble per obrir els ulls. Tornaven les ombres verdes. El punxaven. El connectaven a més aparells. Volia dir adéu als seus pares, però no li quedaven forces per demanar-ho. Sabia que se n'anava com el seu surfista. Ara l'estaven traient de l'aigua i l'estiraven a la sorra. Un voluntari de la Creu Roja li feia el boca-boca. La noia rossa plorava. A la fi estossegà.

     Escopia un líquid grogós. Una infermera li aguantava el cap i li acostava una palangana. Després arribà el cirurgià.

 -- Com et trobes, nano? Ja tens el cor valent i salvatge que volies!

 -- Sí, ja ho sé. És el d'un surfista.

 -- Ja saps que això no t ho podem dir... d'on ho has tret?

 -- He somiat amb ell tota l'estona. L'he vist enmig del mar, Al final ha tingut un accident però s'ha salvat a l'últim moment –dubtà-- Llavors...és del tot impossible que jo tingui el seu cor, oi?

  -- Potser és que has tingut la sort de despertar-te abans.

 -- Vull saber què li ha passat. I si dormo una mica més?

 -- Tu intenta-ho, per si de cas. Si fas una bona dormida segur que et trobaràs millor.

L'onada no havia pogut amb ell. Estès a la sorra, sota el sol excessiu del migdia, envoltat de curiosos, entre arcades de son invencible, sentí els copets i els pessics dels socorristes que s'entestaven a mantenir-lo despert, la sirena de l'ambulància que ja no li caldria. Veié la noia rossa que li somreia des de la taula de surf, en la cresta de l'ona, i el nen que esperava el seu cor salvatge des d'un llit d'hospital. Llavors relaxà tots els muscles i es lliurà a un son profund i plaent.