LA MAGNOLIA AGRESSIVA

    Primer va ser una remor llunyana, després un so més intens i al final un soroll inquietant a frec del clatell. Segur que em seguien però no gosava girar-me. Potser això era el que estava esperant el perseguidor per engegar-me un tret al front. Vaig fer un gir brusc cap a la dreta per veure què feia l'enemic. El soroll també ho va fer.  De sobte vaig creuar el carrer pel mig, jugant-me la vida entre un xivarri de botzines, de frenades estridents i de mots pujats de to. I llavors, en el vidre d'un aparador, la vaig veure. No podia ser, era una magnòlia!   

         --Hola!--vaig cridar-li sense deixar d'apressar el pas--Què vols de mi?                                                                           

   

    --Et vull a tu.

    --Caram! Podem arreglar-ho, però  no pas ara. M'esperen per sopar.                            -N'he vist de fogoses, però confesso que tu em fas una mica de por.

    --És que estic en plena florescència.

    --Ja ho veig. I per què no et busques una papallona?

    -- No en tindria ni per començar. Et necessito a tu.

    Dit i fet. Em va arraconar contra la primera porta d'escala que va trobar oberta i s'arrambà contra mi, abocant-me pels nassos la seva fragant i vellutada cabellera. 

    --Aquí no, sis, plau—vaig suplicar, resistint-me a aquella olor intensa, gairebé animal—, que la meva dona viu a quatre passes i ens podria veure.

   Però ella ja m'havia arrencat els botons de la camisa, estireganyat el cinturó i anava directe cap al meu punt feble. Per sort un veí sortí de l'ascensor en aquell  moment i vaig poder desfer-me de l'abraçada i fugir. Vaig córrer cap a casa i vaig treure les claus de la butxaca, però amb els nervis no aconseguia ficar-les al forat del pany,  És clar, si eren les del cotxe! I ja tornava a tenir-la a sobre. Em tirà a terra d'una empenta i s'arrapà al damunt, amb tot el luxuriós fullam i aquell perfum salvatge.

    --Pare, que hi fas aquí a terra? –cridà el meu fill, que tornava de l'escola i corregué a ajudar-me.

        Era un nano fort i espavilat i aconseguí arrabassar-me la voluminosa planta que ja m'havia clavat les tiges a l'espinada.

    A la nit, preocupat, vaig consultar la wikipedia. Ni una sola entrada per magnòlies agressives, cap ni una! Potser eren al·lucinacions, o potser em faltava ferro, o vitamines. El millor seria parlar-ne amb un professional.

    A la sala d'espera, il·luminada amb discreció, una vintena de cactus  omplien tots els racons i penjaven de les parets. Ja em començava a neguitejar, quan el psiquiatre  em saludà i em feu passar al seu despatx.

    --Em persegueix una magnòlia sexualment agressiva», vaig amollar-li   abans que fes estirar-me al sofà.

   --Es pot considerar un home afortunat –em digué--. A mi només m'empaiten cactus i em cusen a punxades! Ara els  he  comprat una tele i, com vostè haurà vist, els tinc mig estabornits a la sala d'espera, però no sé quan pot durar això.  Parli amb ella, cregui'm, miri d'entendre-la...

    --I si el que vol és excedir-se amb mi? Vostè ja m'entén –vaig interrompre'l sense contemplacions.

    --Vostè mateix, vostè mateix, jo en aquest terreny ja no hi entro, però li aconsello que es compri un fuet i unes manilles, que els agrada jugar fort!