LA PROMESA

         A la galeria d'art on treballa, mentre espera  que ell vingui a buscar-la, juga amb el braçalet que du al canell i que li va comprar l'altre dia en una subhasta. Només és un petit detall però, des que té un amant, el món li sembla molt més acollidor.

S’ofereix per acompanyar-la a tot arreu, fins i tot al dentista. Se n'adona si ella estrena unes sabates o porta un pentinat diferent i li diu que farà d'ella una gran artista, si és aquest el seu somni. La setmana passada la va dur a Cabrera de Mar per ensenyar-li la casa que s'hi havia fet, és arquitecte, amb la coberta de teules velles, difícils de trobar, però que tenen més ànima que no pas les modernes. Vol que el conegui.

-- Quan tingui les meves tres filles a la universitat –li diu--, deixaré la meva dona i viuré amb tu.

-- I quants anys dius que té la gran? Sis, set? --li fa un petó, divertida--- Tu, de moment,  procura que no repeteixin gaires cursos!

         Ella deixaria el seu marit d'immediat, si ell li demanés. Ara és de viatge, però tant li fa perquè, quan hi és, s'apunta els diumenges a fer guàrdies a l'hospital. I ella sap  que, als diaris o als hospitals, les guàrdies de diumenge no les fan els solters, sinó els casats, que fugen de les criatures que marranegen i de la dona de sempre. Sort en té de la seva curiositat i de l'afició a l'art, que li ocupa tantes estones buides!

         Sobre el mostrador hi ha el pom de flors que li envia cada setmana. A mig matí rep una trucada de l'escola del seu fill. El nen està febrós. Hauria de passar a buscar-lo de seguida  i avisar el metge.

         Mentre condueix, mira de tranquil·litzar-se i pensa que deu tenir angines o un refredat. Els nens agafen febre de seguida. Així que el veu, s'espanta. Li posa la mà al front i crema. Ja no arriben a casa. Se'n van de dret a urgències. És ple de gom a gom. Els fan esperar una bona estona. Han posat el nen en una llitera i l'han tapat amb una manta. Ella es desespera dreta al seu costat i demana a les infermeres que facin alguna cosa per abaixar-li la febre. L'únic que li poden donar, fins que el metge el visiti, és aigua. Quan arriba el seu torn, el metge d'urgències l'examina, fa algunes comprovacions i ja té el diagnòstic: és una meningitis bacteriana i ha de quedar ingressat a l'hospital.

--Doctor, se'n sortirà? Li poden quedar seqüeles?---demana angoixada.

         Les preguntes han quedat a l'aire. Els metges no es comprometen, no li poden assegurar res. No depèn d'ells només, sinó i sobretot de la criatura. A l'hospital és com una ànima en pena. No se separa del capçal del llit. Es canviaria per l'infant ara mateix, per evitar-li qualsevol patiment. Gustosa donaria la vida a canvi de la salut del fill. El nen és tot el que té.

         Les primeres vint-i-quatre hores són crítiques. L'infant sembla  consumir-se a poc a poc. La mare resa, per més que es consideri agnòstica, recupera la religió de quan era petita. Prega a Déu que no se l'emporti, que no castigui un ésser innocent. S'ofereix a canvi del seu fill. Promet que tornarà a l'església, que anirà a missa els diumenges i els dies de festa, però de seguida es penedeix del seu oferiment i sap que ha estat mesquina, que el que acaba de prometre resulta insignificant als ulls del Déu d'Abraham, el Déu sever i implacable que li demana un sacrifici molt més important, immens, que potser ella no està disposada a fer. Es revolta, s'hi nega, intenta negociar, perquè ara ja té una sospita del que espera d'ella, del que li exigeix i li sembla impossible de complir. Cada vegada ho veu més clar, no hi ha alternativa ni escapatòria possible.

L'endemà, quan l'amant la va a veure, el nen dorm més tranquil i la febre va cedint a poc a poc. Ha superat la crisi.

--Com que només tinc nenes –, diu ell, emocionat, acaronant el front de la criatura --, m'estimo aquest nano com si fos el meu fill.           

--A ella se li omplen els ulls de llàgrimes i no gosa parlar-li de la promesa que, desesperada, ha fet la nit anterior i que afectarà la seva relació per sempre més.

 El fill ja és de nou a l’escola i ella ja fa tres mesos que ha deixat de veure l’amant. Ha despenjat el telèfon moltes vegades  per trucar-li, però s'ha fet enrere i ha tornat a penjar-lo. També ell ha anat a esperar-la sovint, a la galeria, a l'hora de plegar, i ella ha sortit sempre acompanyada i li ha donat a entendre que no volia res més amb ell.

         No pot oblidar la cara de sorpresa i d'incredulitat que va posar, en explicar-li la promesa que havia fet a l'hospital, ni el seu to irònic i ple d’amargor.

-- ¿I per què no havia promès de pujar a Montserrat a peu, com feia tothom, i amb les xiruques plenes de cigrons crus, si és que et semblava poca cosa? Per què dimonis la penitència havia de ser també per a  mi? ¿Com és que no et va passar pel cap, abans de sacrificar-me com un xai,  la idea de deixar et teu marit inútil i despreocupat?

         El que ell no sap és que, durant aquests mesos, ha pensat en ell cada segon de la seva vida i l'ha trobat a faltar tant i tant, que la convivència amb el marit se li ha fet impossible, opressiva, insuportable.  El que ell no sabrà tampoc mai és que «la promesa de deixar l'amant», arrancada de la seva ànima en una nit de desesperació, incloïa també, sense que ella mateixa ho sabés, la de deixar el marit.                       

CINQUANTA CLARORS D'EN GAI

         El dia que en Gaietà arribà a casa afamat com de costum, i trobà la seva dona llegint amb tanta concentració que no l'havia ni sentit arribar, la taula sense parar i el més calent a l'aigüera, les orelles se li enravenaren en estat d'alerta.

         --Et trobes bé? Que ha passat res?

         --Oh! Ja ets aquí! Pensava que era més d'hora. Ara m'hi poso i d'aquí cinc minuts tinc el dinar enllestit  --digué l'Anna, posant un punt a la pàgina del llibre que estava llegint i aixecant-se d'una revolada.

En Gai arrufà el nas. Segur que obriria un pot de mongetes i punxaria una botifarra per fregir la, o li faria els dos ous ferrats i la patata al microones de sempre. Una tornada als dinars de solter en tota regla, però no calia alarmar-se. Mentre obria una botella de vi per conservar la moral, feu una ullada al títol del llibre, Cinquanta ombres de Grey, i recordà que acabaven d'estrenar-ne la pel·lícula.  

      

        Divendres la duria a sopar en un restaurant dels afores, que li havien recomanat. Així li donaria l'oportunitat d'arreglar-se i de sentir-se bonica, una cosa que sempre funcionava de meravella. Arribà a casa una mica abans i observà com les Ombres havien procreat i ara ja eren quatre exemplars diferents els que es disputaven la tauleta de centre. Admeté que tanta foscor començava a neguitejar-lo. S'acalà les ulleres i examinà els feixucs volums. En tots ells les ombres eren Cinquanta, en el segon es tornaven fosques, en el tercer  més fosques, i en l'últim, alliberades. Obrí els llibres a l'atzar i esbrinà que el protagonista era un paio podrit de diners, manaire i controlador, tan ben plantat com el Hugh Jackman, faldiller de mena i, a més a més, sàdic.  Si aquest enfilall de tòpics havia enlluernat la seva dona, ho tenia cru. Ell només compartia amb el Grey la G del nom o del cognom, però no es podia quedar de braços creuats

La dona es feu esperar, i en sortir de la cambra de bany, encara duia els cabells molls, la brusa descordada i els talons a la mà. Què havia fet en tota la tarda, ara que no tenia feina?

--A l'estiu no cal arreglar-se massa, oi?--digué ella amb un somriure- La naturalitat està de moda, no ho sabies?

         --Tu sempre estàs esplèndida--va fer ell, amb una llambregada rancuniosa a la pila de llibres, a la coberta dels quals es veia només una elegant corbata de seda grisa. «Encara que no tinguis cara, com Mahoma, aquesta me la pagaràs, malparit!» --l'amenaçà movent l’índex, en tancar  la porta d'un cop sec.

         L'endemà al migdia, quan encara eren asseguts a taula, arribà un paquet certificat sense remitent, a nom de l'Anna, que l'obrí encuriosida. Era un joc de roba interior de color vermell sang i unes manilles. L'acompanyava una breu nota «Compartim gustos. Vols que juguem, preciosa?»

         -- Gai, has estat tu? –demanà ella sorpresa.

         --Jo? Com pots pensar-ho? Saps que odio el vermell, un color monàrquic per excel·lència, i que no em calen artificis per empinar-me.

         -- Doncs no sé pas qui pot ser.

         --Algun admirador amb aspiracions, potser –apuntà mentre apujava un pam la persiana  perquè s'hi filtrés un filet de sol esbiaixat.

         Al cap de dos dies, l'Anna va rebre un paquet allargat i prim i dubtà una estona abans de desembolicar-lo. La nota que acompanyava l'elegant fuet de cuir negre deia «Soc molt destre i no et deixaré cap senyal». El somriure se li glaçà als llavis i restà capficada.

         --Potser només es tracti d'un joc. Jo de moment no faria res –li aconsellà el marit, traient importància al fet i entreobrint les cortines de la sala perquè la llum del capvespre temperés la foscor.

         La propera setmana, en sentir la veu del carter, l'Anna es va negar a obrir la porta, assegurant que, de cap manera, volia entrar en aquell joc.

         --I et quedaràs amb el dubte? I tremolaràs com una fulla cada vegada que algú  truqui? --apuntà en Gai, tot animant-la--. Potser et revela el seu nom o et proposa una cita i el podem enxampar.

         Esquinçà l'embolcall de la pesada capsa i deixà anar un crit. Dintre hi havia una moto serra daurada, amb una simple nota, «Leatherface», i un número de telèfon.

         --Què faig, Gai, què faig? Vaig a la policia? --li demanà terroritzada i plorosa.

         --Encara que només sigui per la referència a una pel·lícula de terror, potser si que ha arribat l'hora --insinuà el marit, mentre descorria les cortines  i deixava que la claror enlluernadora del migdia rematés totes les ombres.

         Resultà que el telèfon era el d'un company de feina de l' Anna, un xicot pigallat i pèl-roig que negà i renegà de tenir cap participació en l'afer. L'Anna, però, ja no se'l podria mirar mai més de la mateixa manera. 

         L'endemà en Gai respirà alleugerit en veure les dues-centes Ombres tirades a la bossa blava que anava directe al contenidor de paper. Estava cofoi, s'havia desfet d'un possible competidor i, aquella nit, la seva dona semblava molt més receptiva. S'havia acurat a parar taula: tovalles de fil, porcellana de Sèvres, copes de cristall de Bohèmia, i una espelma perfumada. Quan aparegué amb la sopera fumejant, en Gai observà que duia una roba  eròtica i suggestiva.

         --Celebrem el final de les Ombres –aclarí ella en un murmuri.

         --Sigui el que sigui –es feu el despistat--, em sembla perfecte.

         --I encara t'ho semblarà més –se li acostà seductora, arrambant-se-li i una mica i deixant entreveure el conjunt vermell sang que duia sota el vestit.

         Quan en Gai reaccionà ja era massa tard. L'havia lligat amb els grillons a la cadira i es passejava fent xiular el fuet a banda i banda i apuntant cap als seus genolls amb la daurada i brogidora serra. El cor li comença a bategar a cent-vint per hora i la camisa se li amarà de suor.

--En una cosa tens raó, estimat, m’agrada el sado. Llàstima que t’hagis equivocat en l’altra, no soc submisa!

        

                                                                                    

EL PENYA-SEGAT

         T'he sentit regirar-te neguitós entre els llençols i donar la volta al coixí diverses vegades. A mi la calor tampoc no em deixa dormir, encara que tot just siguem a finals de maig. L’estiu s’ha avançat enguany.

--Vols una valeriana, una til.la? Potser t'ajudarien a dormir.

M'has dit que no, que no et feien cap efecte les herbes ni les pastilles. M'he arrapat contra la teva esquena, abraçant-te per la cintura per encomanar-te la son que ja em rondava. Hem acordat les respiracions i  hem dormit no sé pas quanta estona.  Després, entre somnis t'he sentit dir que tenies calor i el frec de les sabatilles per l'habitació. M'ha semblat que obries  el balcó perquè entrés la fresca de la matinada, però la son m'ha tornat a vèncer.

         Som a Olot, a mitjans de novembre. El paisatge tornassolat de la tarda s’ha enfosquit de pressa i ens hem afanyat a plantar la tenda abans que caiguessin les primeres gotes. Ara, arraulits dins els sacs, sentim la pluja que ens repica al damunt furiosa. Plou a bots i barrals i jo estic ben espantada.

-- No et preocupis, que l’aigua no s’endurà la nostra tenda. L’hem plantada a consciència —em tranquil·litzes—Vine, noia de ciutat, que abans no es faci de nit, vull que vegis aquesta meravella de la natura.

         --No deus voler sortir pas, oi? Però, que t’has begut l’enteniment?

T’aixeques, m’estires, em treus del sac i m'arrossegues fora de la tenda perquè vegi i senti el paisatge apocalíptic, el diluvi universal.

--Espectacular, insuperable, però tornem dins, que em moro de fred i acabarem xops com ànecs--, protesto, mentre m’estires del braç, implacable, m'empenys cap al roure gegant, m’arrambes contra la soca i em beses a poc a poc, amb devoció, resseguint tots els racons del meu cos, mentre la nit se’ns esberla al damunt  i ens regalima cabells i malucs avall.

         -- Si em segueixes el joc, és que m’estimes --, em dius amb somriure de mascle victoriós.

         La xafogor és asfixiant i m'aparto el llençol. Allargo un peu i sé que has tornat. Això em tranquil·litza. Fa dies que et veig capficat i que et costa dormir. Els negocis ja no són com abans, la crisi ho ha canviat tot. Jo també he crescut i ja no em diverteixen els teus jocs de domini i submissió, però encara m'importes, sents? I tenim dos fills que t'adoren.

        

La brisa del matí m'ajuda a agafar el son altra vegada. Soc dalt d’un penya-segat altíssim i vaig caient cap enrere, cap enrere. La velocitat és de vertigen i l'aigua fosca una taca llunyana que es va acostant amb la gola oberta. M'esglaio i crido. I, sense saber com, en Juli sorgeix d'entre les roques, entre bromes, i em rep en els seus braços, acollidors i forts, abans que m'estavelli. En Juli, que paga les factures de l'escola caríssima dels nens, sense que ho sàpigues, en Juli que s'ha ofert mil vegades a comprar-te el  negoci que no rutlla o el que en deu quedar.

         M'arrambo contra el teu cos, i acarono aquest cap orgullós. Per què no et deixes ajudar? I de sobte em desperten el crit i el cop sec, terribles. I em trobo abraçant el teu coixí i sé que no ets al llit. I corro cap al balcó, obert de bat a bat, tocat per la primera llum de l'alba, m'hi aboco i miro des de dalt de l'espadat. I en Juli, el teu germà, no surt d'entre la boira ni ve corrents, amb els braços oberts, per emparar-te. Aquesta vegada no. Només et veig a tu, desballestat, estès al fons, com un ninot.                                                     

                                                                                            

L 'AGENDA

En sortir de l'editorial, vaig veure'l, a l'altra banda del carrer, amb la cartera que ja formava part del seu braç com una pròtesi,  passejant  impacient amunt i avall per la vorera. No li agradava gens esperar. Vaig intuir els companys, al pis de dalt, entreobrint les persianes  per veure si el marit em duia la rosa dins de la cartera o no me la duia, cosa que donaria esperances a més d'un.                                                                        

Probablement plastificada, vaig pensar, i no la deu haver comprat a les parades del carrer, sinó en una floristeria on haurà pagat el gust i les ganes1 I tot per no fer el ridícul d'anar amb una rosa a la mà, com tothom,  en un dia com avui.  Vaig creuar, ens vam fer un petó  i vam continuar caminant com si res, fins que va trobar un banc on poder obrir la cartera amb solemnitat i lliurar-me un capsa quadrada amb un llaç. A dins hi havia  una rosa encesa i preciosa que duia incorporada una càpsula de plàstic plena de líquid perquè no es marcís. Vaig llençar els embolcalls en una paperera i me la vaig posar al trau de la jaqueta amb càpsula i tot, per ben lluir-la, encara que abans vaig ensumar-la per comprovar, un any més, que a les roses de Sant Jordi, amb espiga i senyera, només els faltava l’olor per ser perfectes.

                                                                 

--On vols que anem a dinar? -- em demanà obrint l'agenda i consultant la llista de restaurants. Després va agafar el bolígraf per ratllar que ja m'havia donat la rosa i comprovar que només tenia la tarda lliure fins a les cinc.

     --On vulguis, però pel centre que vull perdre'm entre la gentada de les Rambles.  

         Al restaurant li vaig lliurar el meu regal, el llibre Trenta cançons de Delfí Abella i un disc dels Setze Jutges.

         --Vull que escoltis una cançó i que et fixis sobretot en la lletra d’una d'elles –i vaig començar a taral·lejar-la--, “Vaig comprar-me una agenda un mati de novembre...”

         --Quina mania que li tens a la meva agenda –va interrompre'm--, gairebé la consideres  una rival!

         --Gairebé, perquè penso que les coses importants s'haurien d'apuntar al cor i no a l'agenda.

         I vaig recordar el dia que ell havia endreçat papers i  llençat tots els que no tenien data “perquè no es podien ordenar”, i entre ells les cartes d'amor que li havia enviat quan feia la mili i festejàvem. L'obsessió per l'ordre formava part del seu dia a dia però no pas del meu. Sempre he pensat que tots dos devíem caure en la trampa de l'espècie a fi que la descendència fos equilibrada.

         L'endemà em va agafar un desig sobtat d'anar a veure la mare, però de veritat anava a veure la mare?  Vivia a Valldoreix en una  caseta  amb  jardí, on la gespa feia olor d'herba humida, els geranis flairaven amb discreció, la marialluïsa –l'havia plantada jo mateixa--, només si la tocaves desprenia una intensa bafarada dolça, i els rosers..., els rosers en ensumar-los, marejaven de plaer. 

         --No hi és ta mare, ha anat a la perruqueria -- em va dir el veí. Així que li has trucat, ha sortit corrents. Que no em vegi tan deixada, ha dit. Ja saps com són les dones!

         --Sí que ho sé, ma mare té més cura del seu jardí que d'ella mateixa.

         --A mi em passa a l'inrevés, em sembla que és el jardí qui em manté en forma. Però, passa, dona, que tastaràs els meus beuratges i m'explicaràs què és de ta vida!

              

         El jardí d'en Florenci era una barreja de selva tropical i d'hort casolà, amb un racó per a les herbes aromàtiques que completava amb qualsevol espècie que pogués fer bullir l'olla. Em va oferir un te de tarongina i lilàs amb unes gotes d'anís i un pessic de canyella, i uns pastissets amb gust de maria-que-he-preparat-jo-mateix-i-que-potser-se-me-n'ha-anat-la-mà, deliciosos. En acabar, em va estirar del braç i em va arrossegar cap una munt d'herba acabada de dallar entre dues tofes de margarides, agafà unes tisores de podar, cercà entre els rosers la flor més bonica del seu jardí i me la donà enverinada amb totes les seves olors, de lavanda, de sajolida, de suor, de desig, de força, de tendresa, del bon salvatge que era, però sobretot d'home sense agendes ni carteres.

 

                                                                                                                                   

    

 

                                                                                                                                   

ELS DIMONIS

ELS DIMONIS

         El diumenge a la tarda, havent dinat, el pare s'asseia a la seva butaca, ben arrepapat, i encenia una fària amb tota la parsimònia. Nosaltres l'espiàvem amagades darrere les cortines, sense fer soroll,  fins que començaven a sortir-li espirals i glopades de fum gris pel nas i per la boca, llavors arrancàvem a córrer pensant  que es devia estar cremant per dins i que aviat acabaria a les calderes del Pere Boter.

         Per culpa de l'àvia Dolors, que cada nit ens feia resar perquè el pare, un republicà de tota la vida, es convertís i anés a missa, no vaig poder tenir el complex d'Edip i em vaig enamorar, successivament i per aquest ordre, de tots els nens que li agradaven a la meva germana, de la majoria de professors que vaig tenir des de la primària fins l'últim curs de la universitat, del depravat del dentista que, quan obríem la boca per ensenyar-li les dents, ens hi feia un petó, --la mare  deia que teníem molta imaginació perquè, a ella, que s'hi visitava sovint, no li n'havia fet mai cap--, i del Mingo, el meu ídol de la colla, que se'n va anar a la mili després que balléssim un sol ball molt estret i que em digués que li encantaria  pessigar-me les anques.

         La meva germana, un any més joveneta, havia madurat abans, i mentre ella ja lluïa els primers talons, es comprava els jerseis  una talla més petits, i corria rere els xicots com una posseïda, jo només pensava a jugar a bàsquet. És clar que potser no hauria pogut fer gran cosa més amb les botes per als peus plans i els ferros a les dents.    

El secret del dentista va ser un dels primers que vam compartir. Tenia la consulta, dues portes més enllà, al mateix carrer de casa, i pel barri es deia que el marit de la seva amant els havia pescat in fraganti i l'havia feta fora de casa. Sembla que el dentista se n’havia fet càrrec i que la tenia de mantinguda a Eivissa. Però,  segons l’àvia, no havíem de fer cas de  murmuracions i xafarderies.

Que la mare estava als llims, va confirmar-ho l'entrevista que li va demanar la tutora per parlar-li del meu germà petit. Havia faltat vint-i-tres hores a classe, sense justificar-les.

    -- És que els dimecres va a ortodòncia--, s'apressa a aclarir ella.

    --Senyora, no l'hauríem molestat, sinó comptéssim amb el testimoni de diversos professors que l'han vist jugant al futbolí del bar de la cantonada, i tenim l'obligació d'informar-la que el seu fill és a punt de perdre l'escolaritat.

  No cal dir que aquell dia el meu germà va rebre així que va treure el nas per la porta. Es defensà amb energia, assegurant que l'escolaritat no es perdia fins a les trenta hores i que encara n'hi quedaven sis. I de passada va afegir que s'avorria a classe i encara sort que podia badar per  la finestra, des d'on es veia la increïble grua articulada d'unes obres del veïnat, molt més entretingudes que les explicacions del profe de ciències, que l’acabaven marejant. El paio no parava de passejar-se amunt i avall, allargant  el coll  i estireganyant-se el de la camisa, i el deixava sempre amb el dubte de si es era un tic o se li havia encongit i li estrenyia massa. També se li feia insuportable haver d’estar sis hores seguides estabornit en una cadira dura com una pedra, davant d'una taula tan esquifida que cada cop que alçava els genolls saltaven llibres i quaderns pels aires.

A mi,  el turment se'm presentà en arribar l’hora d’escollir entre ciències i lletres, a catorze anys encara no fets. M'ho vaig jugar a cara o creu, em va tocar ciències i vaig respirar alleujada, era l’opció més racional per afrontar el futur.  No pas el meu. Aviat vaig descobrir que m’havia equivocat, sobretot quan entrava a l’aula de física on em sentia com una extraterrestre que no aconseguia endinsar-se en els misteris dels nombres quàntics ni giravoltar entre òrbites d’electrons. Algunes companyes em deien que elles tampoc ho acabaven d’entendre.  Després de dos anys d’escriure les seves redaccions, a canvi que em fessin els problemes, em vaig convèncer  que l’abstracció científica no era el meu fort.  Amb el títol de batxillerat de ciències ja a la butxaca, decidí passar-me a lletres, encara que suposés passar-me tot l'estiu aprenent grec i llatí pel meu compte.

Però ni el temps ni els diners són el més important a l'adolescència, sinó els amics. La Rata, d'una bellesa enigmàtica, sempre va tenir facilitat per relacionar-se amb l'altre sexe i, a més, tenia bon gust. Si ella fixava la vista en un noi, segur que era el més interessant de la festa. I a mi, no sé per què, ja no me'n podia agradar cap altre. De manera que, sense ser-ne plenament conscient, em vaig acabar especialitzant a pispar les conquestes a la meva germana, cosa que feia amb gràcia i eficàcia. En tenir xicot, el devia amagar dins un armari perquè, quan me'l va presentar, ja era a la coberta del vaixell que els duia a Mallorca, de viatge de noces.

         Va ser la primera que va marxar dels quatre germans. Aviat ho vaig fer jo, també per casori, però sense allunyar-me gaire de Barcelona, i després els dos petits, que es desplaçaren a l'estranger, l'un per raons de feina i l'altra seguint el seu impuls de llibertat. La mare encaixà amb desolació que anessin a viure lluny de casa, perquè, potser sense ser-ne del tot conscient, havia confiat en ells per a la seva vellesa i se sentí abandonada. Ara s’hauria de refiar de l'única que tenia a prop, de la pitjor de totes, de la que no sabia cosir ni cuinar, d’aquella que, si hi hagués un terratrèmol, no l'agafaria pas a casa. Van ser dies molts durs per a tota la família, sobretot per al meu pare, que no sabia pas què fer per consolar-la. Les relacions amb la mare encara es tensaren més. Un dia, que m’havia refugiat a casa seva escapant d’un amant, va dir al meu pare:

         --Joan, fes-la fora mentre jo vaig a missa. Quan torni, vull que no hi sigui.

      No havia superat ni el meu divorci, ni la meva vida de llibertat recuperada, de caos i desordre segons ella. Enyorava els que havien volat del niu potser abans d’hora, el seu germà estimat, perdut després d’una llarga malaltia. 

    El temps, que s’encarrega d’esculpir a poc a poc la vida, va aplanar la nostra relació i mentre l’una s’avenia a deixar la classe de ioga per acompanyar-la a la missa dels diumenges, i procurava relaxar-se amb els càntics, que a l’estiu s'alternaven amb un impressionant concert de ventalls, l'altra exercia d'àvia amb plens drets i tenia cura del seu net, esdevingut també únic per la llunyania dels altres. I al final, després de conjurar tots els dimonis, vam acabar per entendre'ns.

ON HE DEIXAT LES CLAUS?

        Obro la porta del pis de la Bel des de fa cinc anys, i convisc, al mateix clauer, amb altres peces de menor importància, l'encarregada d'obrir l'escala, repetida fins a l'avorriment per a cadascun dels veïns, i el nan de la bústia del correu, insignificant. Jo soc gairebé de luxe, especial per a portes blindades i reforçades contra lladregots, i vaig néixer fa cinc anys. Després que entressin a robar al tercer tercera,  la propietària es va espantar tant que, l'endemà mateix, va fer canviar la vella porta de fullola per una de seguretat, massissa i amb un pany com cal.   

De forma, potser recordo una guitarra o un cap gros, amb el caparrot  pla, rodó  i blau, de tacte suau, i una cua metàl·lica, ben serrada i fina. Així que vaig néixer em van clonar i tinc tres germanes bessones, una de roja, que volta per les butxaques del xicot de la Bel, una altra rosada, desterrada a casa sa mare, i un cap-verd, per si un dia em perdo,  que  corre descontrolat per tota la casa, i que tant pot aparèixer sota l'estora, com  al pot de les galetes. En canvi  jo, a les nits, tinc un jaç segur a l'armariet del rebedor.

          De dia, per a sortides breus, viatjo a les butxaques, que burxo fins a foradar sempre que puc.  Per a trajectes més llargs, cavalco dins una bossa de mà, barallant-me amb el pintallavis, els mocadors de paper, el boli, la T-10, el tàmpax i els caramels d'eucaliptus. Així que noto que obren la bossa, corro a amagar-me a l'últim racó, només pel plaer de veure amb quin neguit remenen, com van traient els companys de viatge a la fresca, d'un en un, i l'apoteosi final, quan acaben abocant, amb desesperació, tot el contingut a terra, enmig del replà, fins que aparec, embolicada amb un mocador  de coll, dins un paquet de tabac o entre les pàgines d'un llibre.    Un dels moments més emocionants és quan m'acosto al pany, rodó i polit, amb unes ganes boges d'encanonar-lo i acabo ajustant-m'hi com un guant. Llavors xerrico, rauco i giravolto amb una joia extrema. 

    Hi ha dies en què això passa tres o quatre vegades, o fins i tot més, però n'hi ha d'altres, en èpoques de grips i refredats, o en períodes de vacances, que hiverno com un os o resto estabornida al fons d'una maleta. Però rehabilitada de nou i de volta a casa, recupero tot el protagonisme i el goig de fer patir. La melodia que més escolten per allà on passo és les Variacions per a piano i orquestra de «No sé pas on són», «Algú les ha vistes?», «On dimonis he deixat les claus?».

TRAM-BAIX

La periodista sortí de casa, disposada a pactar amb el dimoni, a vendre’s, a caminar de quatre grapes si calia, per aconseguir una primera frase capaç de desencallar el que seria el seu primer article de primera plana.       

En aquella hora del matí, la gent caminava apressada pel carrer, i no estava per romanços. Altres ja anaven cecs de música amb els auriculars a tot volum. La resta parlava sola amb un mòbil d'última generació, invisible o enganxat a l'orella. No li donaven cap opció d'usar el material amb què s'havia armat, una gravadora i un micròfon, a la carxofa del qual havia enganxat un adhesiu que posava «digitat 7», per despistar-los i donar credibilitat a la seva tasca.   

         Potser era massa aviat i optà per entrar en un bar a cruspir-se un crua-sant de mantega mentre es prenia el cafè amb gel. Demanà el diari al cambrer i, després de comprovar que ja tenia els mots encreuats i els Sudoku fets, que hi faltaven les pàgines de la televisió i la cartellera i que havien afegit bigotis, tetes i pèls púbics a moltes de les  fotografies, decidí fer una ullada a la resta. A Ciutat Vella els mossos d'esquadra havien reduït, sense violència, un possible traficant, amb resultat de mort, Un brètol havia penjat un vídeo a Internet on se'l veia, etzibant una coça a les cames d'una noia i fent-la caure de males maneres. A les notícies internacionals, el multimilionari sultà de Brunei decidia castigar amb lapidació l’adulteri i l’homosexualitat. Tancà el diari amb fàstic, no hi havia on inspirar-se.

         Sortí al carrer i veié el tramvia que s'acostava a la parada, corregué per pujar-hi i, un cop dalt, pensà que era la primera vegada que l’agafava i la sorprengué l'ambient juvenil que s'hi  respirava. Animada, decidí provar fortuna i passar tot el dia al Tram-baix, però pagant un sol bitllet.

Abordà una estudiant, carregada de llibres, i li atansà la carxofa, sense pròlegs previs.

--  La millor anècdota viscuda al Tram-baix?

-- Anècdota? Deixa'm pensar. Ah, si! Un dia, en l’últim trajecte nocturn, vaig deixar-m'hi el xicot! I el vaig retrobar l'endemà en el primer viatge, t'imagines? S'havia passat tota la nit cardant amb la conductora! Apa, me’n deus una, maca, i ara fot el camp i deixa'm estudiar que tinc exàmens!

         No calia desanimar-se per una pija estúpida. Veié un noiet amb un monopatí penjat a l'espatlla.

--  Estudies o patines? --li preguntà somrient.

-- Estudio esports extrems com el patinatge. Vols que te'n faci una demostració, tia?

-- Gràcies, no cal!

         Es posà les ulleres per seleccionar millor el tercer candidat i sentí una veu d'home ran d'orella.

-- Li queden tres parades per preguntar-me el que vulgui.

Era un paio agradable, vestit casual, però amb roba de marca.

-- Sorprengui'm, expliqui'm moments intensos de la seva vida, anècdotes dignes de recordar –digué plena de bones vibracions.

--  Primer haurà de desconnectar tots aquests trastets. Pot prendre notes si vol, però res més, no permeto ni fotografies, ni gravacions. El que li revelaré és només per a vostè i no cal que se n'assabenti tot el tramvia. Què li sembla si ens asseiem en aquells seients buits del final? No deu tenir pas pressa, perquè la història que li explicaré necessita el seu temps. Tregui's la jaqueta, deixi totes les eines, posi’s còmoda i relaxi’s.

         Aquell era el seu home! Decidit, autoritari, segur de si mateix i sol·lícit! Dissimulà les ganes de petonejar aquells llavis, que li recordaven l'anunci del Martini on the rocks, tragué el bloc i un bolígraf i digué amb veu ferma.

--  Quan vostè vulgui, ja pot començar.

-- Estudiar m’avorria, i així que vaig fer divuit anys, vaig treure’m tots els carnets de conduir, el de segona, el de primera i el de mercaderies perilloses. De seguida em van contractar per a una feina temporal i senzilla però ben pagada, conduir una Pick up, esperar i tenir la boca tancada. Havien decidit atracar una joieria de la zona alta. Però, què fa dona? No volia una història forta? Doncs no comenci a tocar-se i a comprovar si encara conserva les precioses arracades, pot estar tranquil·la, que jo soc ambiciós i no m'hi poso per tan poc! Ha de confiar en mi sinó, com jo no hi guanyo res en aquest afer, pleguem! Bé, menteixo, em farà molt feliç ser el protagonista de la seva història, perquè vostè fa cara de ser periodista, oi que no m’equivoco? Doncs, com li deia, el mètode elegit era el de l'allunatge i el dia assenyalat l'últim dissabte del mes de juliol. Feia una calor abrusadora. La majoria de veïns d’aquella zona privilegiada de la ciutat ja eren de vacances i els pocs que quedaven segur que marxarien de cap de setmana. Ho tenien ben estudiat, els paios, i només van haver de subornar les famílies d'uns quants porters. Quatre carrers més enllà, dos companys fingirien una baralla, mentre un tercer avisaria i entretindria la pasma. La resta ... Ostres noi, la meva parada! Demà li acabo la història, ja sap, al tram i a la mateixa hora! --cridà, aixecant-se d'una revolada i saltant del tramvia quan ja es tancaven les portes.

         Vist i no vist. Li feu adéu, però desaparegué per la primera boca de carrer sense girar-se. Instintivament es dugué la mà al coll: la cadeneta d'or no hi era. Mirà la bossa oberta i endevinà que no hi trobaria tampoc ni el moneder, ni el mòbil ni les claus.

         Quedà tan astorada que no sabia què fer. ¿Denunciar-lo a la policia, avisar els veïns i córrer cap a casa per veure què en quedava, començar a escriure la història d'una pobra imbècil que es deixava entabanar per un paio amb els llavis petoners que la sotmetia, la convertia en la seva amant i l'ensinistrava a robar amb els mètodes del butró i l'estrebada? S'ho havia de rumiar.

         La dona que abans volia ser periodista, però que ara ja era la cap d'una reeixida banda d'atracadors, contractà una negra, mal pagada com totes, perquè li escrivís la història de la seva vida, cremà tots els paquets de fulls din A-4 blancs i reciclats que li quedaven, entrà en el bar de moda, demanà un Martini on the rocks i tornà a casa amb el Tram-baix, el seu transport preferit. Aquella nit dormiria com un nadó.