ELS DIMONIS

ELS DIMONIS

         El diumenge a la tarda, havent dinat, el pare s'asseia a la seva butaca, ben arrepapat, i encenia una fària amb tota la parsimònia. Nosaltres l'espiàvem amagades darrere les cortines, sense fer soroll,  fins que començaven a sortir-li espirals i glopades de fum gris pel nas i per la boca, llavors arrancàvem a córrer pensant  que es devia estar cremant per dins i que aviat acabaria a les calderes del Pere Boter.

         Per culpa de l'àvia Dolors, que cada nit ens feia resar perquè el pare, un republicà de tota la vida, es convertís i anés a missa, no vaig poder tenir el complex d'Edip i em vaig enamorar, successivament i per aquest ordre, de tots els nens que li agradaven a la meva germana, de la majoria de professors que vaig tenir des de la primària fins l'últim curs de la universitat, del depravat del dentista que, quan obríem la boca per ensenyar-li les dents, ens hi feia un petó, --la mare  deia que teníem molta imaginació perquè, a ella, que s'hi visitava sovint, no li n'havia fet mai cap--, i del Mingo, el meu ídol de la colla, que se'n va anar a la mili després que balléssim un sol ball molt estret i que em digués que li encantaria  pessigar-me les anques.

         La meva germana, un any més joveneta, havia madurat abans, i mentre ella ja lluïa els primers talons, es comprava els jerseis  una talla més petits, i corria rere els xicots com una posseïda, jo només pensava a jugar a bàsquet. És clar que potser no hauria pogut fer gran cosa més amb les botes per als peus plans i els ferros a les dents.    

El secret del dentista va ser un dels primers que vam compartir. Tenia la consulta, dues portes més enllà, al mateix carrer de casa, i pel barri es deia que el marit de la seva amant els havia pescat in fraganti i l'havia feta fora de casa. Sembla que el dentista se n’havia fet càrrec i que la tenia de mantinguda a Eivissa. Però,  segons l’àvia, no havíem de fer cas de  murmuracions i xafarderies.

Que la mare estava als llims, va confirmar-ho l'entrevista que li va demanar la tutora per parlar-li del meu germà petit. Havia faltat vint-i-tres hores a classe, sense justificar-les.

    -- És que els dimecres va a ortodòncia--, s'apressa a aclarir ella.

    --Senyora, no l'hauríem molestat, sinó comptéssim amb el testimoni de diversos professors que l'han vist jugant al futbolí del bar de la cantonada, i tenim l'obligació d'informar-la que el seu fill és a punt de perdre l'escolaritat.

  No cal dir que aquell dia el meu germà va rebre així que va treure el nas per la porta. Es defensà amb energia, assegurant que l'escolaritat no es perdia fins a les trenta hores i que encara n'hi quedaven sis. I de passada va afegir que s'avorria a classe i encara sort que podia badar per  la finestra, des d'on es veia la increïble grua articulada d'unes obres del veïnat, molt més entretingudes que les explicacions del profe de ciències, que l’acabaven marejant. El paio no parava de passejar-se amunt i avall, allargant  el coll  i estireganyant-se el de la camisa, i el deixava sempre amb el dubte de si es era un tic o se li havia encongit i li estrenyia massa. També se li feia insuportable haver d’estar sis hores seguides estabornit en una cadira dura com una pedra, davant d'una taula tan esquifida que cada cop que alçava els genolls saltaven llibres i quaderns pels aires.

A mi,  el turment se'm presentà en arribar l’hora d’escollir entre ciències i lletres, a catorze anys encara no fets. M'ho vaig jugar a cara o creu, em va tocar ciències i vaig respirar alleujada, era l’opció més racional per afrontar el futur.  No pas el meu. Aviat vaig descobrir que m’havia equivocat, sobretot quan entrava a l’aula de física on em sentia com una extraterrestre que no aconseguia endinsar-se en els misteris dels nombres quàntics ni giravoltar entre òrbites d’electrons. Algunes companyes em deien que elles tampoc ho acabaven d’entendre.  Després de dos anys d’escriure les seves redaccions, a canvi que em fessin els problemes, em vaig convèncer  que l’abstracció científica no era el meu fort.  Amb el títol de batxillerat de ciències ja a la butxaca, decidí passar-me a lletres, encara que suposés passar-me tot l'estiu aprenent grec i llatí pel meu compte.

Però ni el temps ni els diners són el més important a l'adolescència, sinó els amics. La Rata, d'una bellesa enigmàtica, sempre va tenir facilitat per relacionar-se amb l'altre sexe i, a més, tenia bon gust. Si ella fixava la vista en un noi, segur que era el més interessant de la festa. I a mi, no sé per què, ja no me'n podia agradar cap altre. De manera que, sense ser-ne plenament conscient, em vaig acabar especialitzant a pispar les conquestes a la meva germana, cosa que feia amb gràcia i eficàcia. En tenir xicot, el devia amagar dins un armari perquè, quan me'l va presentar, ja era a la coberta del vaixell que els duia a Mallorca, de viatge de noces.

         Va ser la primera que va marxar dels quatre germans. Aviat ho vaig fer jo, també per casori, però sense allunyar-me gaire de Barcelona, i després els dos petits, que es desplaçaren a l'estranger, l'un per raons de feina i l'altra seguint el seu impuls de llibertat. La mare encaixà amb desolació que anessin a viure lluny de casa, perquè, potser sense ser-ne del tot conscient, havia confiat en ells per a la seva vellesa i se sentí abandonada. Ara s’hauria de refiar de l'única que tenia a prop, de la pitjor de totes, de la que no sabia cosir ni cuinar, d’aquella que, si hi hagués un terratrèmol, no l'agafaria pas a casa. Van ser dies molts durs per a tota la família, sobretot per al meu pare, que no sabia pas què fer per consolar-la. Les relacions amb la mare encara es tensaren més. Un dia, que m’havia refugiat a casa seva escapant d’un amant, va dir al meu pare:

         --Joan, fes-la fora mentre jo vaig a missa. Quan torni, vull que no hi sigui.

      No havia superat ni el meu divorci, ni la meva vida de llibertat recuperada, de caos i desordre segons ella. Enyorava els que havien volat del niu potser abans d’hora, el seu germà estimat, perdut després d’una llarga malaltia. 

    El temps, que s’encarrega d’esculpir a poc a poc la vida, va aplanar la nostra relació i mentre l’una s’avenia a deixar la classe de ioga per acompanyar-la a la missa dels diumenges, i procurava relaxar-se amb els càntics, que a l’estiu s'alternaven amb un impressionant concert de ventalls, l'altra exercia d'àvia amb plens drets i tenia cura del seu net, esdevingut també únic per la llunyania dels altres. I al final, després de conjurar tots els dimonis, vam acabar per entendre'ns.