Obro la porta del pis de la Bel des de fa cinc
anys, i convisc, al mateix clauer, amb altres peces de menor importància,
l'encarregada d'obrir l'escala, repetida fins a l'avorriment per a cadascun
dels veïns, i el nan de la bústia del correu, insignificant. Jo soc gairebé de
luxe, especial per a portes blindades i reforçades contra lladregots, i vaig
néixer fa cinc anys. Després que entressin a robar al tercer tercera, la propietària es va espantar tant que,
l'endemà mateix, va fer canviar la vella porta de fullola per una de
seguretat, massissa i amb un pany com cal.
De forma, potser recordo una guitarra o un cap
gros, amb el caparrot pla, rodó i blau, de tacte suau, i una cua
metàl·lica, ben serrada i fina. Així que vaig néixer em van clonar i tinc tres
germanes bessones, una de roja, que volta per les butxaques del xicot de la
Bel, una altra rosada, desterrada a casa sa mare, i un cap-verd, per si un dia
em perdo, que corre descontrolat per tota la casa, i que
tant pot aparèixer sota l'estora, com al pot de les
galetes. En canvi jo, a les nits, tinc
un jaç segur a l'armariet del rebedor.
De
dia, per a sortides breus, viatjo a les butxaques, que burxo fins a foradar
sempre que puc. Per a trajectes més llargs, cavalco dins una bossa de mà,
barallant-me amb el pintallavis, els mocadors de paper, el boli, la T-10, el tàmpax
i els caramels d'eucaliptus. Així que noto que obren la bossa, corro a
amagar-me a l'últim racó, només pel plaer de veure amb quin neguit remenen, com
van traient els companys de viatge a la fresca, d'un en un, i l'apoteosi final,
quan acaben abocant, amb desesperació, tot el contingut a terra, enmig del
replà, fins que aparec, embolicada amb un mocador de coll, dins un paquet de tabac o entre les
pàgines d'un llibre. Un dels moments més emocionants és quan m'acosto
al pany, rodó i polit, amb unes ganes boges d'encanonar-lo i acabo
ajustant-m'hi com un guant. Llavors xerrico, rauco i giravolto amb una joia
extrema.
Hi ha dies en què això passa tres o quatre vegades, o fins i tot més,
però n'hi ha d'altres, en èpoques de grips i refredats, o en períodes de
vacances, que hiverno com un os o resto estabornida al fons d'una maleta. Però rehabilitada
de nou i de volta a casa, recupero tot el protagonisme i el goig de fer patir. La melodia que més escolten per allà on passo és les Variacions per
a piano i orquestra de «No sé pas on són», «Algú les ha vistes?», «On
dimonis he deixat les claus?».
Muy original!
ResponElimina