En sortir de l'editorial, vaig veure'l, a l'altra banda del carrer, amb
la cartera que ja formava part del seu braç com una pròtesi, passejant
impacient amunt i avall per la vorera. No li agradava gens esperar. Vaig
intuir els companys, al pis de dalt, entreobrint les persianes per veure si el marit em duia la rosa dins de
la cartera o no me la duia, cosa que donaria esperances a més d'un.
Probablement plastificada, vaig pensar, i no la
deu haver comprat a les parades del carrer, sinó en una floristeria on haurà
pagat el gust i les ganes1 I tot per no fer el ridícul d'anar amb una rosa a la
mà, com tothom, en un dia com avui. Vaig
creuar, ens vam fer un petó i vam
continuar caminant com si res, fins que va trobar un banc on poder obrir la
cartera amb solemnitat i lliurar-me un capsa quadrada amb un llaç. A dins hi
havia una rosa encesa i preciosa que
duia incorporada una càpsula de plàstic plena de líquid perquè no es marcís.
Vaig llençar els embolcalls en una paperera i me la vaig posar al trau de la
jaqueta amb càpsula i tot, per ben lluir-la, encara que abans vaig ensumar-la
per comprovar, un any més, que a les roses de Sant Jordi, amb espiga i senyera,
només els faltava l’olor per ser perfectes.
--On vols que anem a dinar? -- em demanà obrint
l'agenda i consultant la llista de restaurants. Després va agafar el bolígraf
per ratllar que ja m'havia donat la rosa i comprovar que només tenia la tarda
lliure fins a les cinc.
--On
vulguis, però pel centre que vull perdre'm entre la gentada de les Rambles.
Al
restaurant li vaig lliurar el meu regal, el llibre Trenta cançons de Delfí
Abella i un disc dels Setze Jutges.
--Vull
que escoltis una cançó i que et fixis sobretot en la lletra d’una d'elles –i
vaig començar a taral·lejar-la--, “Vaig comprar-me una agenda un mati de
novembre...”
--Quina
mania que li tens a la meva agenda –va interrompre'm--, gairebé la consideres una rival!
--Gairebé,
perquè penso que les coses importants s'haurien d'apuntar al cor i no a
l'agenda.
I
vaig recordar el dia que ell havia endreçat papers i llençat tots els que no tenien data “perquè
no es podien ordenar”, i entre ells les cartes d'amor que li havia enviat quan feia la mili i
festejàvem. L'obsessió per l'ordre formava part del seu dia a dia però no pas
del meu. Sempre he pensat que tots dos devíem caure en la trampa de
l'espècie a fi que la descendència fos equilibrada.
L'endemà
em va agafar un desig sobtat d'anar a veure la mare, però de veritat anava a
veure la mare? Vivia a Valldoreix en
una caseta amb
jardí, on la gespa feia olor d'herba humida, els geranis flairaven amb discreció,
la marialluïsa –l'havia plantada jo mateixa--, només si la tocaves desprenia
una intensa bafarada dolça, i els rosers..., els rosers en ensumar-los,
marejaven de plaer.
--No
hi és ta mare, ha anat a la perruqueria -- em va dir el veí. Així que li has
trucat, ha sortit corrents. Que no em vegi tan deixada, ha dit. Ja saps com són
les dones!
--Sí
que ho sé, ma mare té més cura del seu jardí que d'ella mateixa.
--A
mi em passa a l'inrevés, em sembla que és el jardí qui em manté en forma. Però,
passa, dona, que tastaràs els meus beuratges i m'explicaràs què és de ta vida!
El
jardí d'en Florenci era una barreja de selva tropical i d'hort casolà, amb un
racó per a les herbes aromàtiques que completava amb qualsevol espècie que pogués fer bullir
l'olla. Em va oferir un te de tarongina i lilàs amb unes gotes d'anís i un
pessic de canyella, i uns pastissets amb gust de maria-que-he-preparat-jo-mateix-i-que-potser-se-me-n'ha-anat-la-mà,
deliciosos. En acabar, em va estirar del braç i em va arrossegar cap una munt
d'herba acabada de dallar entre dues tofes de margarides, agafà unes tisores de
podar, cercà entre els rosers la flor més bonica del seu jardí i me la donà
enverinada amb totes les seves olors, de lavanda, de sajolida, de suor, de
desig, de força, de tendresa, del bon salvatge que era, però sobretot d'home
sense agendes ni carteres.
Me gusta,un final muy sensual
ResponElimina