EL PENYA-SEGAT

         T'he sentit regirar-te neguitós entre els llençols i donar la volta al coixí diverses vegades. A mi la calor tampoc no em deixa dormir, encara que tot just siguem a finals de maig. L’estiu s’ha avançat enguany.

--Vols una valeriana, una til.la? Potser t'ajudarien a dormir.

M'has dit que no, que no et feien cap efecte les herbes ni les pastilles. M'he arrapat contra la teva esquena, abraçant-te per la cintura per encomanar-te la son que ja em rondava. Hem acordat les respiracions i  hem dormit no sé pas quanta estona.  Després, entre somnis t'he sentit dir que tenies calor i el frec de les sabatilles per l'habitació. M'ha semblat que obries  el balcó perquè entrés la fresca de la matinada, però la son m'ha tornat a vèncer.

         Som a Olot, a mitjans de novembre. El paisatge tornassolat de la tarda s’ha enfosquit de pressa i ens hem afanyat a plantar la tenda abans que caiguessin les primeres gotes. Ara, arraulits dins els sacs, sentim la pluja que ens repica al damunt furiosa. Plou a bots i barrals i jo estic ben espantada.

-- No et preocupis, que l’aigua no s’endurà la nostra tenda. L’hem plantada a consciència —em tranquil·litzes—Vine, noia de ciutat, que abans no es faci de nit, vull que vegis aquesta meravella de la natura.

         --No deus voler sortir pas, oi? Però, que t’has begut l’enteniment?

T’aixeques, m’estires, em treus del sac i m'arrossegues fora de la tenda perquè vegi i senti el paisatge apocalíptic, el diluvi universal.

--Espectacular, insuperable, però tornem dins, que em moro de fred i acabarem xops com ànecs--, protesto, mentre m’estires del braç, implacable, m'empenys cap al roure gegant, m’arrambes contra la soca i em beses a poc a poc, amb devoció, resseguint tots els racons del meu cos, mentre la nit se’ns esberla al damunt  i ens regalima cabells i malucs avall.

         -- Si em segueixes el joc, és que m’estimes --, em dius amb somriure de mascle victoriós.

         La xafogor és asfixiant i m'aparto el llençol. Allargo un peu i sé que has tornat. Això em tranquil·litza. Fa dies que et veig capficat i que et costa dormir. Els negocis ja no són com abans, la crisi ho ha canviat tot. Jo també he crescut i ja no em diverteixen els teus jocs de domini i submissió, però encara m'importes, sents? I tenim dos fills que t'adoren.

        

La brisa del matí m'ajuda a agafar el son altra vegada. Soc dalt d’un penya-segat altíssim i vaig caient cap enrere, cap enrere. La velocitat és de vertigen i l'aigua fosca una taca llunyana que es va acostant amb la gola oberta. M'esglaio i crido. I, sense saber com, en Juli sorgeix d'entre les roques, entre bromes, i em rep en els seus braços, acollidors i forts, abans que m'estavelli. En Juli, que paga les factures de l'escola caríssima dels nens, sense que ho sàpigues, en Juli que s'ha ofert mil vegades a comprar-te el  negoci que no rutlla o el que en deu quedar.

         M'arrambo contra el teu cos, i acarono aquest cap orgullós. Per què no et deixes ajudar? I de sobte em desperten el crit i el cop sec, terribles. I em trobo abraçant el teu coixí i sé que no ets al llit. I corro cap al balcó, obert de bat a bat, tocat per la primera llum de l'alba, m'hi aboco i miro des de dalt de l'espadat. I en Juli, el teu germà, no surt d'entre la boira ni ve corrents, amb els braços oberts, per emparar-te. Aquesta vegada no. Només et veig a tu, desballestat, estès al fons, com un ninot.