ELS DIMONIS

 

          El diumenge a la tarda, havent dinat, el pare s'asseia a la seva butaca, ben arrepapat, i encenia una fària amb tota la parsimònia. Nosaltres l'espiàvem amagades darrere les cortines, sense fer soroll,  fins que començaven a sortir-li espirals i glopades de fum gris pel nas i per la boca, llavors arrancàvem a córrer pensant  que era el dimoni i que acabaria a les calderes del Pere Boter.

            Per culpa de l'àvia Dolors, que cada nit ens feia resar perquè el pare,  republicà de tota la vida, es convertís i anés a missa, no vaig poder tenir el complex d'Edip i em vaig enamorar, successivament i per aquest ordre, de tots els nens que li agradaven a la meva germana, de la majoria de professors que vaig tenir des de la primària fins a la universitat, del depravat del dentista que, quan obríem la boca per ensenyar-li les dents, ens hi feia un petó --quan ho explicàvem a la mare, ens deia que no s’ho creia, perquè, a ella, que hi anava més sovint, no li n'havia fet mai cap--, del Mingo, el meu ídol de la colla, que se'n va anar a la mili després que balléssim un sol ball molt estret i que em digués que li encantaria  pessigar-me les anques.

La meva germana, un any més joveneta, havia madurat abans, i mentre  ella lluïa els primers talons, es comprava els jerseis una talla més petits, i corria rere els xicots com una posseïda, jo només pensava a jugar a bàsquet. És clar que potser no hauria pogut fer gran cosa més amb les botes per als peus plans i els ferros a les dents.

            El secret del dentista va ser un dels primers que vam compartir. Tenia la consulta, dues portes més enllà, al mateix carrer de casa, i pel barri es deia que el marit de la seva amant els havia pescat in fraganti i l'havia feta fora de casa. Sembla que el dentista se n’havia fet càrrec i que la tenia de mantinguda a Eivissa. Però,  segons l’àvia, no havíem de fer cas de  murmuracions i xafarderies.

Que la mare estava als llims, va confirmar-ho l'entrevista que li va demanar la tutora per parlar-li del meu germà petit. Havia faltat vint-i-tres hores a classe, sense justificar-les.                         -- És que els dimecres va a ortodòncia--, s'apressa a aclarir ella. --Senyora, no l’hauríem molestat, sinó comptéssim amb el testimoni de diversos professors que l'han vist jugant al futbolí del bar de la cantonada. Tenim l’obligació d’informar-la que el seu fill és a punt de perdre l'escolaritat.

            No cal dir que aquell dia el meu germà va rebre, així que va treure el nas per la porta. Es defensà amb energia, assegurant que  l'escolaritat no es perdia fins a les trenta hores i que encara n'hi quedaven sis. I de passada va afegir que s'avorria a classe i encara sort que podia badar per  la finestra, des d'on es veia la increïble grua articulada d'unes obres del veïnat, molt més entretingudes que les explicacions del profe de ciències, que l’acabaven marejant, perquè no parava de passejar-se amunt i avall, allargant  el coll  i estireganyant-se el de la camisa, cosa que el deixava sempre amb el dubte de si tenia un tic o bé que, el coll de la camisa li estrenyia massa. També se li feia insuportable haver d’estar sis hores seguides estabornit en una cadira dura com una pedra, davant d'una taula tan esquifida que cada cop que alçava els genolls saltaven llibres, bolígraf i quaderns pels aires.

A mi el turment se’m presentà a l’hora d’escollir entre ciències i lletres, a catorze anys encara no fets.  M'ho vaig jugar a cara o creu, em va tocar ciències i vaig respirar alleujada, era l’opció més racional per afrontar el futur, però no pas el meu. Aviat vaig descobrir que m’havia equivocat, sobretot quan entrava a l’aula de física, on em sentia com una extraterrestre, que no aconseguia endinsar-me en els misteris dels nombres quàntics ni giravoltar entre òrbites d’electrons. Algunes companyes em deien que elles tampoc ho entenien, però convençuda que l’abstracció científica no era el meu fort, després de dos anys d’escriure les seves redaccions a canvi que em fessin els meus problemes, i amb el títol de batxillerat de ciències a la butxaca, vaig decidir passar-me a lletres, encara que suposés passar-me tot  un estiu aprenent grec i llatí pel meu compte.

Però ni el temps ni els diners són el més important a l'adolescència, sinó els amics. La Rata, d'una bellesa enigmàtica, sempre va tenir facilitat per relacionar-se amb l'altre sexe i, a més, tenia bon gust. Si ella fixava la vista en un noi, segur que era el més interessant de la festa. I a mi, no sé per què, ja no me'n podia agradar cap altre. De manera que, sense ser-ne plenament conscient, em vaig acabar especialitzant a birlar les conquestes a la meva germana, cosa que feia amb eficàcia. En tenir xicot, el devia amagar dins un armari perquè, quan me'l va presentar, ja era a la coberta del vaixell que els duia a Mallorca de viatge de noces.

            Va ser la primera que va marxar dels quatre germans. Aviat  ho vaig fer jo, també per casori, però sense allunyar-me gaire de Barcelona i després els dos petits, que es desplaçaren a l’estranger, l’un per raons de feina, l’altra seguint el seu impuls de llibertat. La mare encaixà amb desolació que anessin a viure tan lluny de casa, perquè, potser sense ser-ne del tot conscient, havia confiat en ells per a la seva vellesa i se sentí abandonada. Ara s’hauria de refiar de l’única que tenia a prop, de la pitjor de totes, de la que no sabia cosir ni  cuinar, d’aquella que, s’hi hagués un terratrèmol, no l’agafaria pas a casa. Van ser dies molts durs per a tota la família, sobretot pel meu pare, que no sabia què fer per consolar-la. Les relacions amb la meva mare sempre havien estat tibants i encara es tensaren  més. Un dia, que m’havia refugiat a casa dels pares fugint d’un amant, va dir al meu pare:

  --Joan, fes-la fora mentre jo vaig a missa. Quan torni, vull que no hi sigui.

         No havia superat el meu divorci, ni la meva vida de llibertat recuperada, de caos i desordre segons ella. Enyorava els que havien volat del niu, potser abans d’hora i el seu germà estimat, perdut després d’una llarga malaltia. I va ser el temps, que s’encarrega d’esculpir a poc a poc la vida, qui va aplanar la nostra relació. Mentre jo m’avenia a deixar el ioga per acompanyar-la a la missa dels diumenges, i procurava relaxar-me amb els càntics, que a l’estiu s’alternaven amb un impressionant concert de ventalls, ella exercia d’àvia amb plens drets i tenia cura del seu net, esdevingut també únic per la llunyania de tots els altres. I al final, després de conjurar tots els dimonis, vam acabar per entendre’ns.

 

HISTÒRIES DELCONFINAMENT

El confinament durava massa i desesperava tothom.  El net de l’Helga, la veïna de l’àtic, cada vespre, a les vuit en punt, feia girar el tocadiscos des del terrat. Els altaveus  retronaven per tot el carrer i tothom, fins i tot les monges i les infermeres de la residència, s’abocava a les finestres o sortia al balcó.  Els uns amb sabatilles, els altres, en shorts i samarretes de marca. No teniu fred amb tan poca roba? Hem endreçat armaris, tret la pols, netejat vidres. No queda ni un pam de casa per netejar!  Ens morim de ganes d’anar a la platja i de fer footing. L’Aleix encara surt a comprar, però jo tinc tanta por que no he tret ni el nas al carrer. 

L’Aleix es dedicava a la venda al major de material esportiu i durant la temporada d’esquí feia calaix per tot l’any. Sovint ella li guardava els paquets que arribaven quan no hi era  i signava els albarans.  L’Helena teletreballava des de casa.  en una agència de viatges. Tenien una nena de deu anys,  contentíssima de no haver d’anar a escola. 

     Oi que tens màquina de cosir? Que ens podries fer un parell de mascaretes?,  li demanà l’Helena un vespre, mentre li passava pel balcó una bossa de plàstic amb tres retalls de tefló, una roba sense teixir. La blanca es per a mi, la negra per a l’Aleix i la blava pera la nena. La Paula, no en tenia ni idea, però la xarxa anava plena de patrons i d’instruccions. Encara no hi havia mascaretes a les farmàcies. Imprimí, retallà, cosí, recosí, passà les gomes, els feu un nus per penjar-les a les orelles i  l’endemà les hi lliura pel balcó, mentre sonaven els acords d’  Strangers in the night del gran Frank Sinatra. El net de l’Helga s’havia cansat de rock and rolls. 

“Se m’enganxa al nas i m’ofego!”, crida la menuda després d’emprovar-se-la. No arribaren ni a estrenar-les. La roba sense porus  barrava pas del virus

 i  també el de l'aire.

     Un dia arriba un paquet tan gros que amb prou feines cabia al rebedor. En recollir-lo, al vespre, L’Aleix la sorprengué amb un altre de petit: “Té, aquest és per a tu, crec que t’he encertat la          talla”. Era un sobre  amb un llaç de cues llargues. Dins hi havia una samarreta elegant,  blanca amb lletres platejades al davant. Tant bon punt tancà  la porta, corregué a emprovar-se-la davant del mirall  Se li emmotllava perfectament al cos. Ella no se l’hauria comprada tan ajustada però, que  caram, l’estrenaria quan arribés el bon temps. 

      L’Aleix solia dur la veu cantant a les reunions de veïns que es feien al vestíbul de l’escala,. Era un hàbil negociador  que sempre aconseguia rebaixar els pressupostos i les factures i, per aquesta raó, la Paula li feia costat. Hi havia, però,  veïns que li tenien mania,  perquè ocupava els espais comuns amb el material d’esquí, que  penjava  a les parets del celobert, o amb la moto, que aparcava al costat de la porta d’entrada, just sota el cartell de prohibit aparcar. L’Helena, que de fet era la propietària, el deixava fer i no anava a cap reunió, potser per evitar conflictes amb els veïns. Sovint trucava a la porta de la Paula: Que ens podries deixar un parell de  cadires?” No deus tenir pas una cassola de terrissa?  Per casualitat no tindràs un trepant i una escala? Que et sobra algun tomàquet? La nena necessita un diari qualsevol per fer els deures...

       Un vespre la música de pel·lícules s’allargà més del normal. L’endemà, mentre aplaudien als sanitaris, van entendre que el net de l’Helga, amb La guerra de les galàxies i amb Torna-la a tocar, Sam, els havia dit adéu. El confinament es relaxava i el xaval aprofitava per fer esport.

     Tothom necessitava desfogar-se. Els veïns tragueren de l’aparcament les tres flamants bicicletes, amuntegades darrere del cotxe, que treia el morro més d’un pam fora de la ratlla groga i enfilaren  cap a la Carretera de les Aigües, al peu del Tibidabo, el pulmó de Barcelona. No s’hi cabia: ciclistes, gossos, vianants,  patinets, motoristes i criatures amb cotxet o sense.  

       Que podria usar el teu wifi?, li demanà una tarda l’Helena. Que es pot deixar el WIfi ? I és clar que sí!  Només m’has de dir la contrasenya. La propera setmana ja tindré el nou. És que l’Aleix m’ha deixat sense!  Ens separem, també t’ho volia dir. Les coses ja feia temps que no rutllaven i el confinament ha estat la cirereta. Quin greu que em sap, fèieu tan bona parella!  És un immadur i hi ha coses que no pot deixar passar una dona, per dignitat. T agafo les claus que em guardes i te’n donaré unes de noves. Canviaré el pany, quan ell hagi recollit les seves coses.

    L’endemà la porta dels veïns era oberta i el replà ple de maletes, bosses, caixes i paquets. L’Aleix capcot mirava d’encabir a l’ascensor les restes d’una vida en comú. La Paula sortí de casa per anar a comprar i es creuà amb ell. Em sap molt greu, Aleix, eres un bon veí i et trobaré a faltar, digué alentint el pas, però sense aturar-se. Gràcies, contestà ell sense mirar-la.  I continuà baixant les escales, amb la samarreta platejada, que s’havia decidit a estrenar i que conservava la memòria de l’Aleix i de totes les històries del confinament.

 

 

 

L'ESMOLET

 

 

        Assegura que es va enamorar d'una monja i que per això roda i pena pels carrers.

      Si sentiu sonar un flabiol de set forats, veureu darrere un home, cofat amb un barret de palla i amb pantalons amples plens de butxaques, que empeny un carretó de fusta amb una mola acoblada, carrer amunt. És l'esmolet.

       Fa unes desenes d'anys que les veïnes se'l disputaven, treien el cap per la finestra, amb els rul·los posats i cridaven que els esperés. Li duien els ganivets de cuina, les tisores de cosir o les alicates de manicura. Ara s'ha quedat sense parròquia. Al comerç es poden trobar  eines noves per menys diners del que costa afilar-les i, tant els diaris com els supermercats ja fa un temps que es dediquen, potser amb frivolitat excessiva, a armar fins a les dents els lectors i clients, amb tota mena d'estris tallants i sofisticats, d'utilitat discutible, però de màxima especialització. Gairebé es pot dir que no entra res a la nevera, que no tingui el seu coltell, navalla o bisturí. N'hi ha per al formatge francès i per al manchego, per al pernil, per a l'enciam i l'escarola, per a les patates, per a la carn, per al peix, per a la mantega. I amb tanta competència deslleial no és estrany que el de l'esmolet sigui un ofici destinat a desaparèixer com tants d’altres. Però és el seu i no en sap cap més.

       Va començar amb el seu pare quan tenia dotze anys. Va venir de Lugo o d'Ourense, la pàtria dels emigrants de mar i de terra, i ha recorregut amb la seva mola els camins polsegosos de mitja Península i del Sud de França, afilant les eines del camp, i les dels carnissers i  cuiners. Però la seva passió són els convents i les monges, sobretot les de clausura.

      A Mataró, pel torn, li passaven una saqueta misteriosa amb centenars de menudes tisores i cap ganivet. Fins que un dia la curiositat el vencé i parlà a la monja invisible de l'altra banda:

            -- M'agradaria saber, si no és indiscreció, per què redimoni feu servir tantes tisores i ni un sol ganivet.

            -- Fem i brodem els vestits dels toreros—respongué una veu, amb senzillesa.

            L'esmolet quedà sorprès per aquesta revelació, però ho trobà lògic. Entengué que tractant-se d'un convent de clausura, no devien pas fer venir els toreros a emprovar-se els trajes  de luces i que per això a tots els quedaven tan estrets!

            Però hi havia també les altres monges, les noies que arribaven en un monestir, potser per fugir de la fam i la pobresa dels seus països d'origen. Primer eren andaluses i gallegues i, des de fa uns anys, només d'Amèrica llatina. Moltes acabaven trobant feina de minyones. Eren alegres i els encantava ballar a les festes majors. L'esmolador guarda records ensucrats d'aquestes improvisades monges, que ha tret a ballar de vegades, i que no arribaran mai a novícies. Una colombiana d'ulls brillants i cabells negres li va robar hores de son. Al cap d'un mes, quan va tornar al convent, com acostumava a fer, però amb els cor accelerat perquè potser tornaria a veure la seva Lucia, que no aconseguia apartar dels seus pensaments, l'edifici estava tancat i barrat.  Ja no hi havia ni monges, ni noies, ni convent. Les havien traslladades totes cap al Sud.

         L’esmolet s’empassa la tristor i, resseguint camins polsegosos, arriba a Barcelona. Al convent de Bellesguard, a la part alta de la ciutat, en un entorn privilegiat, envoltades de natura, els diumenges al matí, les monges canten i les veus angelicals  s’enfilen i s’amplifiquen pels vitralls de la capella modernista de Gaudi. Les Jerònimes Franciscanes son molt actives i tenen un casal de repòs i una petita impremta de publicacions religioses, locals i culturals.

      --De monja, a Bellesguard, ja no n'hi queda ni una --es lamenta l'afilador--. Ara la torre de Gaudí ha passat a formar part de la ruta modernista de Barcelona, i s'hi fan  visites guiades i vetllades musicals.

      Però quan Déu tanca un convent, obre un restaurant al costat.  Si el monacat s'acaba, la restauració floreix esponerosa a casa nostra i necessita afiladors. L'esmolet tot sol no pot assumir les ofertes que li arriben.  Ja fa temps que la salut se li ressent de tantes caminades. La mola, obliga a fer molta força i castiga les empenes de les cames.  Es planteja agafar un ajudant. Els aprenents són joves i descarats i només es mouen per diners. Quan van al bar a dinar, es fan cobrar un preu més alt, que carreguen a l’esmolet, per repartir-se després el que sobra amb el cambrer. La dona d'un policia el denuncia. El seu aprenent li ha cobrat un preu excessiu.  
Li sap greu. Ell sempre ha exercit l'ofici amb dignitat. Ja no agafarà ningú més, no se'n pot refiar, i refusarà moltes de les ofertes que li arriben.

 Són ja cinquanta anys d'ofici, s’ha fet vell. Ara guarda el carretó en un magatzem del barri i es limita a moure's pels carrers costeruts de la part alta. Empeny el carretó, fa sonar el bufacanyes i s'atura per esperar els clients. Per un moment sent una fiblada al cor i veu la Lucía, en la noia morena, de pell clara, que s'acosta amb un somriure i un drap de cuina on ha embolicat unes tisoretes per a les ungles i un parell de ganivets. S’hi assembla tant que potser és la seva germana. L’esmolet no es rendeix mai!

SÍ SÍ/ NO NO

 

        La Raquel i la Carol passen el mes de juliol a Brighton, convivint amb una família anglesa i assistint a uns cursets d'estiu. La mare de la Raquel, que és molt patidora, li ha recalcat que vol que la truqui un cop al dia, però després d'una intensa i dura negociació amb la seva filla, ha concedit que sigui un cop cada setmana.

      --Sí, mama, estic bé. Si, menjo prou. Sí, no vaig mai sola pel carrer. Sí, m'emporto el jersei. Sí, fico tota la roba bruta en una bossa. Sí, em rento les dents. Sí, us trucaré per dir-vos l'hora en què arribo. Us trobo molt a faltar, però ara he d'acabar, que m'esperen. Si surto a aquestes hores? Sí, aquí això és normal. Què vols parlar amb la profe? És a fer una beer amb el Miquel. Sí també és profe, però són noviets. Entenc que no et quedis tranquil·la. Ja sé que Londres és una ciutat molt perillosa. D'acord, encara no he de beure cervesa. Que sí, que l'he tastada i està boníssima.  Espereu-me, que vinc. Que se m'ha acabat la bateria del mòbil, adeu, mare, adeu. S'apaga, s'apaga. Siíííí!

         La Carol, que arriba sense mànigues, però amb un jersei i un paraigües al braç, perquè a Anglaterra el temps és tan «moody», capriciós i sorprenent que et pot esgarrar sempre el dia,  no ha pogut evitar escoltar la meitat de la conversa.

       --Però tu, de què vas? ¿Que no t'han ensenyat que les noies hem de dir sempre que no, encara que ens morim de ganes de dir que sí? No, per favor, no segueixis. No, per aquí no, que m'encanta. I per aquí tampoc, que encara m'agrada més. No, que després passarà com l'altre dia, i que encara no m'ha vingut. Que no m'ha vingut la factura del mòbil, vull dir. I l'altra tampoc. Vull dir que no estic segura que sigui teva, la factura. Que no, que no faig bromes amb una cosa tan seriosa. Ja sé que duies impermeable, però  devia ser de quan eres petit. Que no, que te l'havies comprat de rebaixes a la farmàcia, Ja sé que als bancs i a les farmàcies no en fan, de rebaixes. Que en porti una capseta jo, oi? Però és que a mi no em calen, ho entens? Jo soc de les que sempre diuen que no. I he dit que no tantes vegades, que ara ja no puc estar segura de qui és el nen. Nooooo!