PORCELLANA

          La mare, que era una mica bruixa o, com a mínim creia en els astres, m’explicà que volia una nena i que va esperar el pleniluni de març per quedar-se embarassada. Segons els seus càlculs jo havia de néixer el dia de l’última lluna plena de tardor, la del Castor, però el conjuri devia fallar perquè vaig arribar al món tres setmanes abans del previst, entre llamps i trons, una nit de tempesta, més fosca que la gola d’un llop. La mare se’n sent responsable en part, però del tot incapaç de modificar el meu destí llunàtic.

    Tinc dies lluminosos, en què tot rutlla amb normalitat, però no puc evitar que el forat negre de la depressió m’acabi engolint els dies foscos.

    Encara que sigui competent amb l’ordinador i que parli quatre llengües, quan arriba l’hora de la veritat, em poso nerviosa, em bloquejo i acabo espifiant-la. Les feines no em solen durar gaire i els xicots tampoc.          

    Tinc dies lluminosos, en què tot rutlla amb normalitat, però no puc evitar que el forat negre de la depressió m’acabi engolint els dies foscos.

    Encara que sigui competent amb l’ordinador i que parli quatre llengües, quan arriba l’hora de la veritat, em poso nerviosa, em bloquejo i acabo espifiant-la. Les feines no em solen durar gaire i els xicots tampoc.   L’últim que vaig conèixer era ingenu i idealista. El que més m’atrau de tu, em deia mentre em resseguia la cara i el cos amb els dits, és aquesta fragilitat que desprens, la pell pàl·lida, gairebé transparent, on s’endevinen fines venes blaves i el teu cos prim, que sembla que pugui esvair-se en qualsevol moment. Ets com una figureta de porcellana que hauré de protegir tota la vida perquè no se’m tren 

    Si només fos fràgil el meu cos, rai! 

    Pensava jo, mentre continuava raspallant el Peluix, el meu gat persa, sense acabar de creure-me’l.

Un dissabte a la tarda, quan va passar a recollir-me, el meu pare, xafarder de mena, va treure el nas per conèixer-lo, el feu passar i m’envià a la cuina a preparar-li un cafè. Vaig sentir com li parlava del meu trastorn bipolar, ben controlat amb medicació, que, en principi no havia de donar problemes, però que preferia que ell ho sabés. I quina no va ser la meva sorpresa en sentir la resposta: La Mònica ja m’ho ha dit i no m’importa. El meu cavaller errant acabava de mentir com un plebeu!

Érem a la glòria quan estàvem tots dos sols, al cinema, en algun concert, o a la casa de Roses, els caps de setmana, en el jardí ple de flors que la mare i jo havíem plantat. Els meus pares, jubilats de feia poc es repartien entre Barcelona i Roses i viatjaven força. Mònica, no és bo que estiguis tan sola, només amb la companyia del teu gat, per molt persa que sigui, em deia en Joel. Et presentaré tots els meus amics. Però, quan sortíem amb ells, les tardes se’m feien inacabables i tedioses.

I un dia de principis de primavera, el meu xicot em proposà de fer una escapada. Només seran tres dies, no t’amoïnis. Tria una ciutat que t’agradi. Has estat mai a Florència? És la meva preferida, té una màgia especial. M’encantaria veure  com t’enrojoles de felicitat davant la Piazza del Duomo, la galeria dels Uffizi o el David de Miquel Angel, plantat enmig del carrer. No et faria il.lusió?

I sí, me’n feia. El vaig ajudar a treure els bitllets, a reservar l‘hotel, a organitzar les visites, però a mesura que passaven les setmanes la boira s’anava acostant i espesseint més i més fins infiltrar-se tant endins del meu cervell, que ja no podia ni contestar-li el telèfon. Si el nostre vol sortia a la tarda, quan em passà a recollir a mig matí, trobà un espectacle desolador: jo amb la mirada perduda, raspallant el Peluix amb desesperació i la maleta buida, oberta, sobre el llit.

        --Quants dies fa que no et prens les pastilles, Mònica?-cridà enrabiat.  Rectificà aviat: no et preocupis, preciosa, ho anul·lo tot i ens quedem.

      M’abraçà una bona estona i vaig explicar-li que les pastilles tenien efectes secundaris, com qualsevol medicament i que per això me les prenia i no me les prenia. Em calia descansar de tant en tant. Estava trist, abatut, amb la sensació que una fina esquerda resseguia la seva porcellana per primera vegada.  

        La segona va ser de dalt a baix i més profunda, una nit de febrer en què els núvols rosegaven furiosos la lluna de neu. Estic embarassada, vaig dir-li simplement. Saltà de la cadira com si cremés. Deu ser una broma, oi? Això és impossible, hem pres totes les precaucions del món!No sé què dir-te, aquestes coses de vegades passen, estimat. Vull aquesta criatura, que és ben teva, i la tindré encara que sigui òrfena de pare. Estic cansada de raspallar el Peluix. Té, tot per a tu. Dit i fet. Li vaig llançar el gat al damunt i ell començà a esternudar. Tenia al·lèrgia als gats i al matrimoni, però jo no hi pensava pas en això, només volia que es quedés amb mi com més temps millor.

         Va desaparèixer dos mesos llargs. Potser sí que m’havia equivocat, però el cor em deia que tornaria. Per si de cas, vaig anar a esperar-lo a la feina. Jo n’havia trobat una que podia fer des de casa amb l’ordinador i estava contenta. Li vaig jurar que em prendria les pastilles sempre més. 

         I vam començar uns anys de bonança i de dies lluminosos. La petita Berta ja tenia tres anys. Havia heretat la meva pell transparent, però els ulls foscos i estables de son pare. Li encantava banyar-se al mar i prendre el sol. Feia molta xafogor aquell estiu i a les nits costava agafar el son. L’aire condicionat s’havia espatllat i ens van dir a la botiga que, a causa de les nombroses peticions que rebien, trigarien com a mínim de dues a tres setmanes a instal·lar el nou. No  sé pas si arribaria a temps!

Abans d’anar a dormir, ell ventila la casa perquè es refresqui i obre les finestres i el balcó de bat a bat. Tota una temptació. Des del llit veiem la capçada dels arbres i la lluna mig amagada entre les branques. La lluna roja de juliol, la lluna de sang, que està pidolant la meva. Jo em poso sempre  d’esquena a la finestra per ignorar-la, i em neguitejo i giro i regiro el coixí, del dret i del revés, sense aconseguir adormir-me fins a la matinada. I pateixo. Pateixo per la petita Berta, que es quedarà sola i per ell que m’estima. Però el meu destí l’han decidit allà dalt, en contra meu, des que vaig néixer.

Esgotada, a mitja nit em llevo i deambulo a les fosques fins a la cuina per fer-me una til·la doble, que dubto que em relaxi.  De tornada al llit recorro a poc a poc el llarg passadís que em porta, sense remei, al balcó obert de bat, com una provocació, com un desig incontrolable d’accelerar el ritme, de córrer, de prendre embranzida i de saltar al buit, a la quietud i a la pau final. Els metges parlaran de brot psicòtic i de depressió. Però el meu home, incrèdul, regirarà els calaixos de la tauleta de nit fins a trobar intactes tots els blisters de pastilles que no m’he pres, burlant la seva insistent, enutjosa vigilància. I el cervell li esclatarà llavors en mil bocins, en cascades de trencadís, com si fos de porcellana.