La mare, que era una mica bruixa o, com a mínim creia en els astres, m’explicà que volia una nena i que va esperar el pleniluni de març per quedar-se embarassada. Segons els seus càlculs jo havia de néixer el dia de l’última lluna plena de tardor, la del Castor, però el conjuri devia fallar perquè vaig arribar al món tres setmanes abans del previst, entre llamps i trons, una nit de tempesta, més fosca que la gola d’un llop. La mare se’n sent responsable en part, però del tot incapaç de modificar el meu destí llunàtic.
Tinc dies lluminosos, en què tot
rutlla amb normalitat, però no puc evitar que el forat negre de la depressió m’acabi
engolint els dies foscos.
Encara que sigui competent amb
l’ordinador i que parli quatre llengües, quan arriba l’hora de la veritat, em
poso nerviosa, em bloquejo i acabo espifiant-la. Les feines no em solen durar
gaire i els xicots tampoc.
Tinc dies lluminosos, en què tot
rutlla amb normalitat, però no puc evitar que el forat negre de la depressió m’acabi
engolint els dies foscos.
Encara que sigui competent amb l’ordinador i que parli quatre llengües, quan arriba l’hora de la veritat, em poso nerviosa, em bloquejo i acabo espifiant-la. Les feines no em solen durar gaire i els xicots tampoc. L’últim que vaig conèixer era ingenu i idealista. El que més m’atrau de tu, em deia mentre em resseguia la cara i el cos amb els dits, és aquesta fragilitat que desprens, la pell pàl·lida, gairebé transparent, on s’endevinen fines venes blaves i el teu cos prim, que sembla que pugui esvair-se en qualsevol moment. Ets com una figureta de porcellana que hauré de protegir tota la vida perquè no se’m tren
Si només fos fràgil el meu cos, rai!
Pensava jo, mentre continuava raspallant el Peluix, el meu gat persa, sense acabar de creure-me’l.
Un dissabte a la tarda,
quan va passar a recollir-me, el meu pare, xafarder de mena, va treure el nas
per conèixer-lo, el feu passar i m’envià a la cuina a preparar-li un cafè. Vaig
sentir com li parlava del meu trastorn bipolar, ben controlat amb medicació,
que, en principi no havia de donar problemes, però que preferia que ell ho
sabés. I quina no va ser la meva sorpresa en sentir la resposta: La Mònica ja
m’ho ha dit i no m’importa. El meu cavaller errant acabava de mentir com un plebeu!
Érem a la glòria quan
estàvem tots dos sols, al cinema, en algun concert, o a la casa de Roses, els
caps de setmana, en el jardí ple de flors que la mare i jo havíem plantat. Els
meus pares, jubilats de feia poc es repartien entre Barcelona i Roses i
viatjaven força. Mònica, no és bo que estiguis tan sola, només amb la companyia
del teu gat, per molt persa que sigui, em deia en Joel. Et presentaré tots els
meus amics. Però, quan sortíem amb ells, les tardes se’m feien inacabables i tedioses.
I un dia de principis de
primavera, el meu xicot em proposà de fer una escapada. Només seran tres dies,
no t’amoïnis. Tria una ciutat que t’agradi. Has estat mai a Florència? És la
meva preferida, té una màgia especial. M’encantaria veure com t’enrojoles de felicitat davant la
Piazza del Duomo, la galeria dels Uffizi o el David
de Miquel Angel, plantat enmig del carrer. No et faria il.lusió?
I sí, me’n feia. El vaig
ajudar a treure els bitllets, a reservar l‘hotel, a organitzar les visites, però
a mesura que passaven les setmanes la boira s’anava acostant i espesseint més i
més fins infiltrar-se tant endins del meu cervell, que ja no podia ni contestar-li
el telèfon. Si el nostre vol sortia a la tarda, quan em passà a recollir a mig
matí, trobà un espectacle desolador: jo amb la mirada perduda, raspallant el
Peluix amb desesperació i la maleta buida, oberta, sobre el llit.
--Quants
dies fa que no et prens les pastilles, Mònica?-cridà enrabiat. Rectificà aviat: no et preocupis, preciosa, ho
anul·lo tot i ens quedem.
M’abraçà
una bona estona i vaig explicar-li que les pastilles tenien efectes secundaris,
com qualsevol medicament i que per això me les prenia i no me les prenia. Em
calia descansar de tant en tant. Estava trist, abatut, amb la sensació que una
fina esquerda resseguia la seva porcellana per primera vegada.
La segona va ser de dalt a baix i més profunda, una nit de febrer en què els núvols rosegaven furiosos la lluna de neu. Estic embarassada, vaig dir-li simplement. Saltà de la cadira com si cremés. Deu ser una broma, oi? Això és impossible, hem pres totes les precaucions del món!No sé què dir-te, aquestes coses de vegades passen, estimat. Vull aquesta criatura, que és ben teva, i la tindré encara que sigui òrfena de pare. Estic cansada de raspallar el Peluix. Té, tot per a tu. Dit i fet. Li vaig llançar el gat al damunt i ell començà a esternudar. Tenia al·lèrgia als gats i al matrimoni, però jo no hi pensava pas en això, només volia que es quedés amb mi com més temps millor.
Va
desaparèixer dos mesos llargs. Potser sí que m’havia equivocat, però el cor em
deia que tornaria. Per si de cas, vaig anar a esperar-lo a la feina. Jo n’havia
trobat una que podia fer des de casa amb l’ordinador i estava contenta. Li vaig
jurar que em prendria les pastilles sempre més.
I
vam començar uns anys de bonança i de dies lluminosos. La petita Berta ja tenia
tres anys. Havia heretat la meva pell transparent, però els ulls foscos i
estables de son pare. Li encantava banyar-se al mar i prendre el sol. Feia
molta xafogor aquell estiu i a les nits costava agafar el son. L’aire
condicionat s’havia espatllat i ens van dir a la botiga que, a causa de les
nombroses peticions que rebien, trigarien com a mínim de dues a tres setmanes a
instal·lar el nou. No sé pas si
arribaria a temps!
Abans d’anar a dormir, ell
ventila la casa perquè es refresqui i obre les finestres i el balcó de bat a
bat. Tota una temptació. Des del llit veiem la capçada dels arbres i la lluna mig
amagada entre les branques. La lluna roja de juliol, la lluna de sang, que està
pidolant la meva. Jo em poso sempre d’esquena a la finestra per ignorar-la, i em
neguitejo i giro i regiro el coixí, del dret i del revés, sense aconseguir adormir-me
fins a la matinada. I pateixo. Pateixo per la petita Berta, que es quedarà sola
i per ell que m’estima. Però el meu destí l’han decidit allà dalt, en contra
meu, des que vaig néixer.
Esgotada, a mitja nit em
llevo i deambulo a les fosques fins a la cuina per fer-me una til·la doble, que
dubto que em relaxi. De tornada al llit recorro
a poc a poc el llarg passadís que em porta, sense remei, al balcó obert de bat,
com una provocació, com un desig incontrolable d’accelerar el ritme, de córrer,
de prendre embranzida i de saltar al buit, a la quietud i a la pau final. Els
metges parlaran de brot psicòtic i de depressió. Però el meu home, incrèdul,
regirarà els calaixos de la tauleta de nit fins a trobar intactes tots els
blisters de pastilles que no m’he pres, burlant la seva insistent, enutjosa
vigilància. I el cervell li esclatarà llavors en mil bocins, en cascades de
trencadís, com si fos de porcellana.


La tieta Maria es va morir als 102 anys, al cap d'un parell de mesos de tenir el seu conte.
ResponElimina