L'únic que li faltava a la Patrícia per
completar la seva brillant carrera professional era un marit a la seva mida, de
la mateixa categoria i, sobretot amb bona salut econòmica. I havia d'afanyar-se
perquè, cada primavera, se sentia una mica més empesa contra la fràgil corda que
dividia la vida en dues meitats ben diferents, la bona, la del quart creixent i
el pleniluni i l'altra, en què les dones es tornaven invisibles. I tenia clar
que no volia saltar a l'altra banda tota sola.
Potser havia badat massa, i la Roser, la
germana gran, no parava de recordar-li:
--Si haguessis volgut hauries tingut els homes a
cabassos, ben educada, de bona família I
atractiva-sense-ser-cap-bellesa-no-ens-enganyem. Oblida't d'una vegada
d'aquell casament fallit de quan tenies
vint anys, amb aquell xitxarel·lo estarrufat, que ja es veia que no
podia durar. Però un error de joventut el té qualsevol, i més avui dia que no
hi ha un pam de net i tothom està divorciat, separat, re-ajuntat o re-afillat.
A tu, el que et convé
es triar un peix gros, com més gros millor i llançar-li l'ham amb traça i
paciència fins que piqui. Pren-t'ho seriosament, com si fessis oposicions que
és l'únic que saps fer. I faràs contenta la mare, al cel sia.
La mala bruixa de la Roser tenia raó. Calia
aplicar-se a fons, tant si volia encisar un dofí amb els seus cants de sirena,
com si es tractava de clavar l'arpó a un tauró enmig dels ulls i arrossegar-lo fins a la platja, perquè estava disposada a
tot i tot s'hi valia.
Caminà decidida cap a la biblioteca familiar.
Qualsevol treball ben parit havia de començar per la bibliografia. S'enfilà a
l'escala i revisà els volums del prestatge de dalt, Como si fa una tesi di
laurea, Metodología del trabajo científico. No, els seus llibres
d'estudiant no li servien. Baixà un esglaó. Allà hi havia les grans novel·les
realistes del XIX, Anna Karenina,
Madame Bovary, La Regenta, totes elles amb protagonistes femenines que
havien apostat per l'amor i acabaven traïdes, arruïnades i abocades a la
soledat i al suïcidi, cosa que no seria el seu cas. A la lleixa de sota, la
germana guardava els seus llibres de capçalera,
Els homes són de Mart i les dones són de Venus, Per què els homes no
saben escoltar i les dones no entenen els mapes, Quién se ha llevado mi queso. Va,
ruqueries. Ella entenia tots els mapes i si li prenien el formatge, doncs menys colesterol. Prescindiria de la bibliografia.
Arraconà l'escala i, sense voler, tirà un llibre
a terra, El vell i el mar, una petita joia. No li importava rellegir-lo,
era tan breu! I potser sí que l'ajudaria a pescar el seu tauró!
Anà cap a
l'armari mirall de l'habitació, deixà lliscar la bata i s'hi contemplà nua. ¿Quants diners i quants patiments aconseguirien convertir una granota en una impecable
i captivadora sirena? Però els reptes l'atreien com un imant i eren el
seu punt fort.
Després de dos intents de poca volada, amb un executiu massa agressiu i amb un farmacèutic que feia olor de càmfora, l'atzar li brindà la
primera oportunitat.
En la inauguració d'una sala d'art, la galerista, bona
amiga seva, li presentà un diplomàtic estil Humphrey Bogart, dur per fora i
tendre per dins. En estrènyer-se la mà, saltaren guspires i, al final de la
vetllada, havien descobert tot el que els feia únics i inseparables. I ja no
pogueren deixar-se. Pel seu càrrec ell viatjava molt i de seguida li
proposà de trobar-se en ciutats emblemàtiques i en hotels exòtics. No cal dir
que, abans d'agafar l'avió, la Patrícia passava la tarda al saló de bellesa.
Enfilada en els seus estilettos i vestida d'Armani contemplava
el món com qui veu un ballet fantàstic des de la llotja del Liceu. Feliç i
enamorada, notava que perdia el control i que li encantava perdre'l. No gosava
pensar perquè res no s'espatllés.
--I quan dius que deixarà la seva dona? --li
etzibà un vespre la Roser, mentre despatxava els correus de la feina-. Ja deu fer més d'un any que sortiu i, si no hi ha fills per
entremig, doncs ja em diràs tu a què espera!
Era
l'espina que duia clavada. Del tema, ell
no en volia sentir parlar. Potser ja no sentia amor per la seva dona, però
l'apreciava i, sobretot, li estava agraït perquè ella, una vídua jove i molt
ben relacionada, l'havia ajudat a obrir-se camí i a triomfar en els inicis de
la seva carrera i sempre li havia fet costat.
Un
dia, mentre sopaven a Viena, en un vaixell a la riba del Danubi, bressolats pels
valsos que s'escapaven d'un piano de cua, quan el cambrer els ompli les copes
de xampany, ell alçà la seva:
-- Brindem pel meu ascens. M'han anomenat cap de
vendes de la zona sud.
El
traslladaven a un altre país asiàtic. A la nit, entre llençols, ella s'atreví
a fer la pregunta que li cremava la llengua.
--Que hi aniràs sol?
No, un diplomàtic havia de donar una
imatge de persona formal i estable. Necessitava una dona i s'hi enduria la seva. Però, per què feia aquella cara tan llarga? ¿Oi
que ella no estava disposada a deixar la seva brillant carrera professional, a
abandonar els seus i a seguir-lo al mateix infern si calia? Doncs no tenia cap
dret a protestar. Però, digué amb més suavitat i acaronant-li els cabells,
podia estar ben tranquil·la perquè res
no canviaria i podien continuar veient-se un cap de setmana de cada tres com
fins ara.
S'equivocava. Alguna cosa s'havia esquinçat des d'aquell dia. I el destí impietós encara reblà el clau i s'encarregà de tenyir de dol les llums i ombres d'aquell gran amor. Un accident per carretera, com tants d'altres. La Patrícia agafà l'avió i arribà just a temps d'acomiadar-se'n a l'hospital. Allà conegué la seva dona, una bella persona.
