LLAMP

 

LLAMP

     Ho havien provat tot, des del canari que no cantava, al cadell de gos que marcava territori, als hàmsters obsessius i als peixos de l'aquari, que s'havien mort, potser d'avorriment.--

     Ja ho tinc! --va dir la Berta, convocant els seus fills--. Tindrem un nou amic que no ens donarà feina i que ens ajudarà. Si voleu acompanyar-me, m'ajudareu a portar-lo.

    Era una capsa feixuga, però entre tots l'arrossegaren des del garatge a l’ascensor i de l’ascensor a casa. El deixaren sobre la catifa i els nens, frenètics, començaren a arrencar cordills i a obrir  el paquet amb més nervis que traça

                                                                        

  -- Que puc sortir? --va demanar una veu que venia de la caixa. Es desempallegà de pòrex, plàstics i cartons, desplegà totes les seves articulacions i es quedà dempeus enmig. Els nens quedaren sense alè.

      --Un robot! es un robot de veritat i parla i tot!

    --I també penso –afegí de seguida, mentre els saludava  estrenyent-los la mà un per un. Si tingués nom, em presentaria, però me l'heu de posar vosaltres. M'agraden més aviat curts.

  Cadascú hi digué la seva i a la fi acordaren que es diria «Llamp».

       --Sí, però abans us vull aclarir una cosa.—feu la Berta. El Llamp tindrà cura de vosaltres, però és el meu robot. I només obeirà les meves ordres, entesos? Te prou seny per no deixar-se entabanar per cap de vosaltres, queda clar?

     Lluny de congriar les tempestes, el Llamp deixava un arc de Sant Martí de calma i pau i una estela de lleixiu pels llocs on passava. La Berta n'estava molt del seu ajudant. Com a premi, decidí ensenyar-lo a ballar, al compàs de la música.

     --Sort que no saps fer criatures i que jo ja en tinc tres! –feia broma, agraïda, estrenyent entre els seus braços aquells músculs d’acer.

    Però no tots ho veien així. El menut de la colla, que era al·lèrgic als metalls,  agafà el seu gatet a coll i l'amagà sota el llit, sobre una estora. Teia por que la mare el regalés a qualsevol veí, com havia fet amb les altres mascotes. Al matí, en dur-li el pinso, no el trobà enlloc. Segur que s'havia escapat per la finestra mig oberta. Sortí al jardí i de seguida el veié als genolls del germà gran, que li adreçà un somriure malèfic.

     -- Ets un trampós! Jo vaig perdré el meu gos i tu ara et quedaràs sense gat! Dit i fet. S’aixecà i amb un impuls ferotge, llençà el felí a la piscina.

    El Blai amb prou feines sap nedar i creu que el gat tampoc, però no s'ho pensà pas i es llança a la piscina. I rere seu el Llamp, sense ombra de dubte. Tots tres surten de l'aigua, el gat estarrufat, el nen com una rosa i el robot marejat i amb el cap que li roda.

     -- Serà com una grip, te'n sortiràs d'aquesta –el consola la Berta, mentre el va eixugant amb una tovallola atapeïda i flonja. L'asseu, després, a la gandula i el deixa estès al sol.

    El Llamp no pot parlar, té alguns circuits danyats. Sent l'Eloi que s'acosta, i nota com s'activa, tot ell, per al combat.

    -- Et creia espavilat, Llamp, però no ho ets pas. T'has llançat a la piscina i t'estàs rovellant per dintre. Aviat no serviràs per res i acabaràs a les golfes com tots els trastos vells. Llavors jo et vendré com a ferralla per un grapat de monedes. No t'agrada, oi? Estàs tan fotut que no pots ni parlar. Si vols podem fer un pacte: t'ajudo a recuperar-te i tu ets el meu esclau.

    No està programat per fer pactes amb canalla, ni per clavar-los un clatellot encara que se'l mereixin.  Li cal una reparació urgent

    -- Si vols ajudar-me, puja a la bicicleta i porta’m al taller d’un vell amic.

     En Jep, l'examina amb cura. L'instal·la a la llitera i, amb precisió quirúrgica, li va substituint les plaques i els circuits malmesos. N'ha de re programar alguns i li adverteix que pot notar canvis, però que no seran gaire importants.

     El Llamp  torna a estar en forma. Recupera la parla, però la veu li ha canviat i ara es greu i profunda, com si vingués de lluny. I els ulls li espurnegen.

      -- No sembles el mateix! – diu l'Eloi, fascinat.

     És com si hagués crescut, com si l'experiència l’hagués tornat més fort. El mira i quasi el crema. S'atura en una branca i la parteix pel mig, però de seguida alça els ulls cap al cel plumbi. Es concentra en els núvols, que s'inflen i ennegreixen i esclaten en cent llamps. Després retruny i trona. Atia la tempesta.

       --  No ho diguis a ningú, serà el nostre secret!

 

 

 

 

LA MAGNÒLIA AGRESSIVA: LA TIETA MARIA ( versión para mobil)

LA MAGNÒLIA AGRESSIVA: LA TIETA MARIA: Menuda, inquieta i d’aparença fràgil, la tieta era una supervivent. Entremig de dues germanes, la gran, estudiosa i llesta, i la petita, del...

PÀNIC ESCÈNIC

        Si ets una violinista excel·lent que  has tocat a les sales de concert més prestigioses d'Europa i n'estàs molt de la teva professió, només una raó de molt pes pot fer-te abandonar la carrera musical per la qual has lluitat tant.

    I aquí és on entro jo a esgarrar la vida de la meva mare. Primer en forma d'embaràs difícil, de risc, que l'obliga a allitar-se gairebé sis mesos. Després com una bebè prematura, que ella va a veure i a acaronar una estona cada dia, a la incubadora de l'hospital. A la fi soc una bebè com les altres, alegre i força tossuda.  De nom, em diuen "Dolça".  Inspirat potser en la Dolça de Provença, muller de Ramón Berenguer III, i per tant comtessa de Barcelona, que visqué a principis del segle  XII. Això  ho esbrino quatre anys després, en  néixer el meu germà i heretar el nom de Berenguer. Els pares ja tenien la parelleta i somreien  satisfets. En Berenguer era un nano espavilat que xutava tot el que se li posava al davant. Mon pare deia amb orgull que,  ja es veia d'una hora lluny, que anava per a futbolista, una bona professió --I de la Dolça, què en farem d'aquesta noieta? Que jo sàpiga no té cap afició ni cap habilitat o traça especial, no és cert? La mare el feu callar només amb una llambregada. --Com pots dir això, Josep? Que poc coneixes la teva filla! A la Dolça li encanta la música i serà una violinista con jo!

    Jo callava sense atrevir-me a protestar. Al vespre, quan la mare vingué a acotxar-me, em digué molt seriosa: --I ara, no em facis quedar malament. Et dedicaràs a la música i jo t'hi ajudaré.

    Al solfeig i al piano, encara hi podia arribar, però n'hi parlar-ne, del violí.  Em vaig acostar al de la mare, arraconat  a la sala d'estar,  com l'Arpa de Becquer  "Del salón en el àngulo oscuro" o  "L'Auca d'una resposta del senyor Gaudí", de Joseo Carner:  "El saló tot és d'estil/ Sense fer cap greuge a l'art/ on posem aquest Erard?/ I va fer el senyor Gaudí:/ --Miri, toqui el violi.

    La disciplina que m'imposà la mare va ser fèrria. Havia de tocar el violí quatre hores al dia. Els marrameus que jo arrancava a l'instrument devien fer-se insuportables per als veïns. Per això assajava al mati, de nou a una, quan tothom era a treballar. En canvi la mare semblava tenir ales als dits. Un lleu toc a les cordes i n'extreia un so diví.

--Mare, la meva música no es pot comparar amb la teva, per què no t'hi tornes a dedicar?--Ja ho faig, que no ho veus? T'ensenyo a fer música a tu, perquè t'hi puguis guanyar la vida. I no se'n pali més!

    I, passant els anys, un bon dia va dir-me que ja estava preparada i que m'anés a inscriure al conservatori per passar la prova definitiva. I  arribà el temut dia de l'examen. Hi havia una llarguíssima cua d'aspirants per només tres places. Jo en devia tenir unes trenta al davant i ens anaven cridant pel micròfon abans de cada actuació.

     Em sentia els batecs del cor a mil per hora.

--No ho puc fer, mare. Em suen les mans. Em roda el cap. Tremolo com una fulla. Tinc calfreds i em vénen basques. Estic a punt de desmaiar-me, que no te n'adones?

    --Això és el pànic escènic. Tu tranquil·la, filla, que et passarà així que pugis a l'escenari. Jo també en tenia. Ja falta poc. Som les següents.

    I llavors vam sentir que, pel micròfon, cridaven el nom de la mare, en comptes del meu. Em guaità sorpresa. Li vaig somriure..--"Tu ets la concertista, mare; no jo, i no ho seré mai."--"Ja en parlarem!".

    M'arrabassà el violí d'una estrebada i, amb pas ferm, segura d'ella mateixa, com si ho vingués fent des de sempre i cada dia, entrà a la sala de concerts.

    

COM TU VULGUIS

 

 

    Es va marejar a la carretera de les Costes de Garraf i ja no li quedà cap dubte: estava embarassada. ”Tant va el càntir a la font, que hi deixa l’aigua”, hauria comentat la seva àvia. El dispositiu intrauterí no li havia servit de res. S’hauria desplaçat amb les embranzides del plaer, i encara que se’l fes treure, no solucionaria el problema o això era el que solia passar, segons deien. El fetus s’arraparia a la vida amb totes les seves forces. Els bebès estaven preparats per a lluitar contra les adversitats i sobreviure, però ho estaven els seus pares? No vivien junts, ni tant sols a la mateixa ciutat, ell treballava a València i ella a Barcelona. Només era un amor de caps de setmana, calia reconèixer-ho, però els  havia agafat fort. Es desitjaven, esperaven amb anhel els caps de setmana. Només tocar el timbre de la porta, a ell ja li tremolaven les cames i a ella se li posava la pell de gallina. De vegades no arribaven ni al llit. S’estimaven al rebedor, sobre l’estora o de peu, contra les fredes rajoles de la cuina. Fins i tot ella havia arribat a pensar que tanta felicitat no podia durar gaire, que els déus, envejosos, castigaven els humans i que totes les precaucions eren poques.       

    Començà per afegir un òvul a cada una de les relacions, una pastilleta ovalada que s’amagava a la vagina, amb discreció, en els moments adequats.                    

          - I això què és? D’on surt aquesta escuma blanca ? Vols dir que cal? Que no estàvem bé així? Es com una anestèsia. Si continua sortint aquesta cosa enganxifosa no sé si arribaré al final.

               No era el moment de discutir. Potser més endavant aconseguiria convèncer-lo, però no va ser així. I ara, ja sense cap mena de dubte, li hauria de donar la notícia i millor durant el viatge, abans d’arribar a Sitges.      

 --Sap-- Saps una cosa? Estic embarassada.       

--Ho dius de veritat? N’estàs segura?

            --De dos mesos i mig, què fem?

            --El que tu vulguis

--Només em dius això? Res més?

            --El que tu vulguis

                Va sentir una esgarrifança de fred i es va tocar la panxa. Ella i aquella coseta que duia dins havien esperat una altra mena de resposta, no per  tirar coets i destapar el cava, és clar, però sí una mica més dolça, potser amb una carícia, o amb la promesa de parlar-ho després i decidir-ho junts, o fins hi tot amb un pèl d’humor per treure-hi ferro. La resposta havia estat descafeïnada, però, pensant-ho bé, quan havien parlat ells a fons sobre qualsevol tema important? Les paraules amb prou feines servien per a la seducció. Es comunicaven millor amb el llenguatge del cos, les mirades, les mans que inventaven nous camins i descobrien racons secrets. Només es deien el que calia. No recordava converses íntimes amb ell. Per a les confidències, per esplaiar-se a gust, per plorar juntes, per riure’s d’un mateix, per tot això hi havia les amigues, sempre disposades a donar-te una ma, a escoltar, a comprendre i a consolar.

                  "El que tu vulguis" era la resposta d’un home que no volia implicar-s’hi, que no se’n sentia responsable, que s’ho mirava amb distància com si allò no anés amb ell, no formés part dels seus plans. El que ell volia, era viatjar, veure món, i mai no s’havia plantejat, amb cap ni una dona, la idea de ser pare. El problema era d’ella, que s’havia quedat prenyada. I era ella qui havia de decidir si volia parir-lo, donar-li el pit, tenir-ne cura, educar-lo i mantenir-lo, durant tota la seva vida i en solitari. Fins i tot suposant que ell l’ajudes econòmicament, no es quedaria gaire temps al seu costat per veure créixer la criatura, i només li veuríem el pèl de tant en tant. No es podria comptar amb ell per resoldre els problemes. El nen seria orfe de pare i ella una mare soltera, una dona, lleugera, per no dir una altra cosa, menystinguda fins i tot per la seva família, que li havia donat, exemple, estudis i educat per a molt més, que havia confiat en ella i que ara se sentiria traïda, avergonyida, rebaixada.

                 El viatge va continuar serpentejant en silenci per la carretera, cadascú amb els seus pensaments. Encara no eren ni les cinc de la tarda i el sol d’hivern, una bola encesa a l’horitzó, jugava a fet i amagar, traient el cap i ocultant-se rere cascuna de les corbes, ja a punt d’acotxar-se als braços estesos del mar. Estaven arribant a Sitges. Aparcaren els problemes i el cotxe davant de la platja. Es deixaren envoltar per la brisa salada i el brogit de l’aigua. Amb els peus nus, trepitjaren la sorra i corregueren per la riba i, al final del passeig, tots dos sabien que tot era encara possible.