CINQUANTA CLARORS D'EN GAI




         El dia que en Gaietà arribà a casa afamat com de costum, i trobà la seva dona llegint amb tanta concentració que no l'havia ni sentit arribar, la taula sense parar i el més calent a l'aigüera, les orelles se li enravenaren en estat d'alerta.
         --Et trobes bé? Que ha passat res?
         --Oh! Ja ets aquí! Pensava que era més d'hora. Ara m'hi poso i d'aquí cinc minuts tinc el dinar enllestit  --digué l'Anna, posant un punt a la pàgina del llibre que estava llegint i aixecant-se d'una revolada.
En Gai arrufà el nas. Segur que obriria un pot de mongetes i punxaria una botifarra per fregir la, o li faria els dos ous ferrats i la patata al microones de sempre. Una tornada als dinars de solter en tota regla, però no calia alarmar-se. Mentre obria una botella de vi per conservar la moral, feu una ullada al títol del llibre, Cinquanta ombres de Grey, i recordà que acabaven d'estrenar-ne la pel·lícula.  
        Divendres la duria a sopar en un restaurant dels afores, que li havien recomanat. Així li donaria l'oportunitat d'arreglar-se i de sentir-se bonica, una cosa que sempre funcionava de meravella. Arribà a casa una mica abans i observà com les Ombres havien procreat i ara ja eren quatre exemplars diferents els que es disputaven la tauleta de centre. Admeté que tanta foscor començava a neguitejar-lo. S'acalà les ulleres i examinà els feixucs volums. En tots ells les ombres eren Cinquanta, en el segon es tornaven fosques, en el tercer  més fosques, i en l'últim, alliberades. Obrí els llibres a l'atzar i esbrinà que el protagonista era un paio podrit de diners, manaire i controlador, tan ben plantat com el Hugh Jackman, faldiller de mena i, a més a més, sàdic.  Si aquest enfilall de tòpics havia enlluernat la seva dona, ho tenia cru. Ell només compartia amb el Grey la G del nom o del cognom, però no es podia quedar de braços creuats

La dona es feu esperar, i en sortir de la cambra de bany, encara duia els cabells molls, la brusa descordada i els talons a la mà. Què havia fet en tota la tarda, ara que no tenia feina?
--A l'estiu no cal arreglar-se massa, oi?--digué ella amb un somriure- La naturalitat està de moda, no ho sabies?
         --Tu sempre estàs esplèndida--va fer ell, amb una llambregada rancuniosa a la pila de llibres, a la coberta dels quals es veia només una elegant corbata de seda grisa. «Encara que no tinguis cara, com Mahoma, aquesta me la pagaràs, malparit!» --l'amenaçà movent l’índex, en tancar  la porta d'un cop sec.
         L'endemà al migdia, quan encara eren asseguts a taula, arribà un paquet certificat sense remitent, a nom de l'Anna, que l'obrí encuriosida. Era un joc de roba interior de color vermell sang i unes manilles. L'acompanyava una breu nota «Compartim gustos. Vols que juguem, preciosa?»
         -- Gai, has estat tu? –demanà ella sorpresa.
         --Jo? Com pots pensar-ho? Saps que odio el vermell, un color monàrquic per excel·lència, i que no em calen artificis per empinar-me.
         -- Doncs no sé pas qui pot ser.
         --Algun admirador amb aspiracions, potser –apuntà mentre apujava un pam la persiana  perquè s'hi filtrés un filet de sol esbiaixat.
         Al cap de dos dies, l'Anna va rebre un paquet allargat i prim i dubtà una estona abans de desembolicar-lo. La nota que acompanyava l'elegant fuet de cuir negre deia «Soc molt destre i no et deixaré cap senyal». El somriure se li glaçà als llavis i restà capficada.
         --Potser només es tracti d'un joc. Jo de moment no faria res –li aconsellà el marit, traient importància al fet i entreobrint les cortines de la sala perquè la llum del capvespre temperés la foscor.
         La propera setmana, en sentir la veu del carter, l'Anna es va negar a obrir la porta, assegurant que, de cap manera, volia entrar en aquell joc.
         --I et quedaràs amb el dubte? I tremolaràs com una fulla cada vegada que algú  truqui? --apuntà en Gai, tot animant-la--. Potser et revela el seu nom o et proposa una cita i el podem enxampar.
         Esquinçà l'embolcall de la pesada capsa i deixà anar un crit. Dintre hi havia una moto serra daurada, amb una simple nota, «Leatherface», i un número de telèfon.
         --Què faig, Gai, què faig? Vaig a la policia? --li demanà terroritzada i plorosa.
         --Encara que només sigui per la referència a una pel·lícula de terror, potser si que ha arribat l'hora --insinuà el marit, mentre descorria les cortines  i deixava que la claror enlluernadora del migdia rematés totes les ombres.
         Resultà que el telèfon era el d'un company de feina de l' Anna, un xicot pigallat i pèl-roig que negà i renegà de tenir cap participació en l'afer. L'Anna, però, ja no se'l podria mirar mai més de la mateixa manera. 
         L'endemà en Gai respirà alleugerit en veure les dues-centes Ombres tirades a la bossa blava que anava directe al contenidor de paper. Estava cofoi, s'havia desfet d'un possible competidor i, aquella nit, la seva dona semblava molt més receptiva. S'havia acurat a parar taula: tovalles de fil, porcellana de Sèvres, copes de cristall de Bohèmia, i una espelma perfumada. Quan aparegué amb la sopera fumejant, en Gai observà que duia una roba  eròtica i suggestiva.
         --Celebrem el final de les Ombres –aclarí ella en un murmuri.
         --Sigui el que sigui –es feu el despistat--, em sembla perfecte.
         --I encara t'ho semblarà més –se li acostà seductora, arrambant-se-li i una mica i deixant entreveure el conjunt vermell sang que duia sota el vestit.
         Quan en Gai reaccionà ja era massa tard. L'havia lligat amb els grillons a la cadira i es passejava fent xiular el fuet a banda i banda i apuntant cap als seus genolls amb la daurada i brogidora serra. El cor li comença a bategar a cent-vint per hora i la camisa se li amarà de suor.
--En una cosa tens raó, estimat, m’agrada el sado. Llàstima que t’hagis equivocat en l’altra, no soc submisa!
        
                                                                                    


EL PENYA-SEGAT





         T'he sentit regirar-te neguitós entre els llençols i donar la volta al coixí diverses vegades. A mi la calor tampoc no em deixa dormir, encara que tot just siguem a finals de maig. L’estiu s’ha avançat enguany.
--Vols una valeriana, una til.la? Potser t'ajudarien a dormir.
M'has dit que no, que no et feien cap efecte les herbes ni les pastilles. M'he arrapat contra la teva esquena, abraçant-te per la cintura per encomanar-te la son que ja em rondava. Hem acordat les respiracions i  hem dormit no sé pas quanta estona.  Després, entre somnis t'he sentit dir que tenies calor i el frec de les sabatilles per l'habitació. M'ha semblat que obries  el balcó perquè entrés la fresca de la matinada, però la son m'ha tornat a vèncer.
         Som a Olot, a mitjans de novembre. El paisatge tornassolat de la tarda s’ha enfosquit de pressa i ens hem afanyat a plantar la tenda abans que caiguessin les primeres gotes. Ara, arraulits dins els sacs, sentim la pluja que ens repica al damunt furiosa. Plou a bots i barrals i jo estic ben espantada.
-- No et preocupis, que l’aigua no s’endurà la nostra tenda. L’hem plantada a consciència —em tranquil·litzes—Vine, noia de ciutat, que abans no es faci de nit, vull que vegis aquesta meravella de la natura.
         --No deus voler sortir pas, oi? Però, que t’has begut l’enteniment?
T’aixeques, m’estires, em treus del sac i m'arrossegues fora de la tenda perquè vegi i senti el paisatge apocalíptic, el diluvi universal.
--Espectacular, insuperable, però tornem dins, que em moro de fred i acabarem xops com ànecs--, protesto, mentre m’estires del braç, implacable, m'empenys cap al roure gegant, m’arrambes contra la soca i em beses a poc a poc, amb devoció, resseguint tots els racons del meu cos, mentre la nit se’ns esberla al damunt  i ens regalima cabells i malucs avall.
         -- Si em segueixes el joc, és que m’estimes --, em dius amb somriure de mascle victoriós.
         La xafogor és asfixiant i m'aparto el llençol. Allargo un peu i sé que has tornat. Això em tranquil·litza. Fa dies que et veig capficat i que et costa dormir. Els negocis ja no són com abans, la crisi ho ha canviat tot. Jo també he crescut i ja no em diverteixen els teus jocs de domini i submissió, però encara m'importes, sents? I tenim dos fills que t'adoren.
        
La brisa del matí m'ajuda a agafar el son altra vegada. Soc dalt d’un penya-segat altíssim i vaig caient cap enrere, cap enrere. La velocitat és de vertigen i l'aigua fosca una taca llunyana que es va acostant amb la gola oberta. M'esglaio i crido. I, sense saber com, en Juli sorgeix d'entre les roques, entre bromes, i em rep en els seus braços, acollidors i forts, abans que m'estavelli. En Juli, que paga les factures de l'escola caríssima dels nens, sense que ho sàpigues, en Juli que s'ha ofert mil vegades a comprar-te el  negoci que no rutlla o el que en deu quedar.
         M'arrambo contra el teu cos, i acarono aquest cap orgullós. Per què no et deixes ajudar? I de sobte em desperten el crit i el cop sec, terribles. I em trobo abraçant el teu coixí i sé que no ets al llit. I corro cap al balcó, obert de bat a bat, tocat per la primera llum de l'alba, m'hi aboco i miro des de dalt de l'espadat. I en Juli, el teu germà, no surt d'entre la boira ni ve corrents, amb els braços oberts, per emparar-te. Aquesta vegada no. Només et veig a tu, desballestat, estès al fons, com un ninot.                                                     
                                                                                            

L 'AGENDA





En sortir de l'editorial, vaig veure'l, a l'altra banda del carrer, amb la cartera que ja formava part del seu braç com una pròtesi,  passejant  impacient amunt i avall per la vorera. No li agradava gens esperar. Vaig intuir els companys, al pis de dalt, entreobrint les persianes  per veure si el marit em duia la rosa dins de la cartera o no me la duia, cosa que donaria esperances a més d'un.                                                                        
Probablement plastificada, vaig pensar, i no la deu haver comprat a les parades del carrer, sinó en una floristeria on haurà pagat el gust i les ganes1 I tot per no fer el ridícul d'anar amb una rosa a la mà, com tothom,  en un dia com avui.  Vaig creuar, ens vam fer un petó  i vam continuar caminant com si res, fins que va trobar un banc on poder obrir la cartera amb solemnitat i lliurar-me un capsa quadrada amb un llaç. A dins hi havia  una rosa encesa i preciosa que duia incorporada una càpsula de plàstic plena de líquid perquè no es marcís. Vaig llençar els embolcalls en una paperera i me la vaig posar al trau de la jaqueta amb càpsula i tot, per ben lluir-la, encara que abans vaig ensumar-la per comprovar, un any més, que a les roses de Sant Jordi, amb espiga i senyera, només els faltava l’olor per ser perfectes.
                                                                 
--On vols que anem a dinar? -- em demanà obrint l'agenda i consultant la llista de restaurants. Després va agafar el bolígraf per ratllar que ja m'havia donat la rosa i comprovar que només tenia la tarda lliure fins a les cinc.
     --On vulguis, però pel centre que vull perdre'm entre la gentada de les Rambles.  
         Al restaurant li vaig lliurar el meu regal, el llibre Trenta cançons de Delfí Abella i un disc dels Setze Jutges.
         --Vull que escoltis una cançó i que et fixis sobretot en la lletra d’una d'elles –i vaig començar a taral·lejar-la--, “Vaig comprar-me una agenda un mati de novembre...”
         --Quina mania que li tens a la meva agenda –va interrompre'm--, gairebé la consideres  una rival!
         --Gairebé, perquè penso que les coses importants s'haurien d'apuntar al cor i no a l'agenda.
         I vaig recordar el dia que ell havia endreçat papers i  llençat tots els que no tenien data “perquè no es podien ordenar”, i entre ells les cartes d'amor que li havia enviat quan feia la mili i festejàvem. L'obsessió per l'ordre formava part del seu dia a dia però no pas del meu. Sempre he pensat que tots dos devíem caure en la trampa de l'espècie a fi que la descendència fos equilibrada.
         L'endemà em va agafar un desig sobtat d'anar a veure la mare, però de veritat anava a veure la mare?  Vivia a Valldoreix en una  caseta  amb  jardí, on la gespa feia olor d'herba humida, els geranis flairaven amb discreció, la marialluïsa –l'havia plantada jo mateixa--, només si la tocaves desprenia una intensa bafarada dolça, i els rosers..., els rosers en ensumar-los, marejaven de plaer. 
         --No hi és ta mare, ha anat a la perruqueria -- em va dir el veí. Així que li has trucat, ha sortit corrents. Que no em vegi tan deixada, ha dit. Ja saps com són les dones!
         --Sí que ho sé, ma mare té més cura del seu jardí que d'ella mateixa.
         --A mi em passa a l'inrevés, em sembla que és el jardí qui em manté en forma. Però, passa, dona, que tastaràs els meus beuratges i m'explicaràs què és de ta vida!
              

         El jardí d'en Florenci era una barreja de selva tropical i d'hort casolà, amb un racó per a les herbes aromàtiques que completava amb qualsevol espècie que pogués fer bullir l'olla. Em va oferir un te de tarongina i lilàs amb unes gotes d'anís i un pessic de canyella, i uns pastissets amb gust de maria-que-he-preparat-jo-mateix-i-que-potser-se-me-n'ha-anat-la-mà, deliciosos. En acabar, em va estirar del braç i em va arrossegar cap una munt d'herba acabada de dallar entre dues tofes de margarides, agafà unes tisores de podar, cercà entre els rosers la flor més bonica del seu jardí i me la donà enverinada amb totes les seves olors, de lavanda, de sajolida, de suor, de desig, de força, de tendresa, del bon salvatge que era, però sobretot d'home sense agendes ni carteres.