El dia que en Gaietà arribà a casa
afamat com de costum, i trobà la seva dona llegint amb tanta concentració que
no l'havia ni sentit arribar, la taula sense parar i el més calent a l'aigüera,
les orelles se li enravenaren en estat d'alerta.
--Et trobes bé? Que ha passat res?
--Oh! Ja ets aquí! Pensava que era més
d'hora. Ara m'hi poso i d'aquí cinc minuts tinc el dinar enllestit --digué l'Anna, posant un punt a la pàgina
del llibre que estava llegint i aixecant-se d'una revolada.
En
Gai arrufà el nas. Segur que obriria un pot de mongetes i punxaria una
botifarra per fregir la, o li faria els dos ous ferrats i la patata al
microones de sempre. Una tornada als dinars de solter en tota regla, però no
calia alarmar-se. Mentre obria una botella de vi per conservar la moral, feu
una ullada al títol del llibre, Cinquanta
ombres de Grey, i recordà que acabaven d'estrenar-ne la pel·lícula.
Divendres la duria a sopar en un
restaurant dels afores, que li havien recomanat. Així li donaria l'oportunitat
d'arreglar-se i de sentir-se bonica, una cosa que sempre funcionava de
meravella. Arribà a casa una mica abans i observà com les Ombres havien procreat i ara ja eren quatre exemplars diferents els
que es disputaven la tauleta de centre. Admeté que tanta foscor començava a
neguitejar-lo. S'acalà les ulleres i examinà els feixucs volums. En tots ells
les ombres eren Cinquanta, en el
segon es tornaven fosques, en el
tercer
més fosques, i en l'últim, alliberades.
Obrí els llibres a l'atzar i esbrinà que el protagonista era un paio podrit de
diners, manaire i controlador, tan ben plantat com el Hugh Jackman, faldiller
de mena i, a més a més, sàdic. Si aquest
enfilall de tòpics havia enlluernat la seva
dona, ho tenia cru. Ell només compartia amb el Grey la G del nom o del cognom, però no es podia quedar de braços creuats
La dona es feu esperar, i en sortir de
la cambra de bany, encara duia els cabells molls, la brusa descordada i els
talons a la mà. Què havia fet en tota la tarda, ara que no tenia feina?
--A
l'estiu no cal arreglar-se massa, oi?--digué ella amb un somriure- La
naturalitat està de moda, no ho sabies?
--Tu sempre estàs esplèndida--va fer
ell, amb una llambregada rancuniosa a la pila de llibres, a la coberta dels
quals es veia només una elegant corbata de seda grisa. «Encara que no tinguis cara, com Mahoma, aquesta me la pagaràs, malparit!» --l'amenaçà movent l’índex, en
tancar la porta d'un cop sec.
L'endemà al migdia, quan encara eren
asseguts a taula, arribà un paquet certificat sense remitent, a nom de l'Anna,
que l'obrí encuriosida. Era un joc de roba interior de color vermell sang i
unes manilles. L'acompanyava una breu nota «Compartim
gustos. Vols que juguem, preciosa?»
--
Gai,
has estat tu? –demanà ella sorpresa.
--Jo? Com pots pensar-ho? Saps que odio
el vermell, un color monàrquic per excel·lència, i que no em calen artificis
per empinar-me.
-- Doncs no sé pas qui pot ser.
--Algun admirador amb aspiracions,
potser –apuntà mentre apujava un pam la persiana perquè s'hi filtrés un filet de sol
esbiaixat.
Al cap de dos dies, l'Anna va rebre un
paquet allargat i prim i dubtà una estona abans de desembolicar-lo. La nota que
acompanyava l'elegant fuet de cuir negre deia «Soc molt destre i no et deixaré cap senyal». El somriure se li
glaçà als llavis i restà capficada.
--Potser només es tracti d'un joc. Jo
de moment no faria res –li aconsellà el marit, traient importància al fet i
entreobrint les cortines de la sala perquè la llum del capvespre temperés la
foscor.
La propera setmana, en sentir la veu
del carter, l'Anna es va negar a obrir la porta, assegurant que, de cap manera,
volia entrar en aquell joc.
--I et quedaràs amb el dubte? I tremolaràs
com una fulla cada vegada que algú
truqui? --apuntà en Gai, tot animant-la--. Potser et revela el seu nom o
et proposa una cita i el podem enxampar.
Esquinçà l'embolcall de la pesada capsa
i deixà anar un crit. Dintre hi havia una moto serra daurada, amb una simple
nota, «Leatherface», i un número de
telèfon.
--Què faig, Gai, què faig? Vaig a la
policia? --li demanà terroritzada i plorosa.
--Encara que només sigui per la
referència a una pel·lícula de terror, potser si que ha arribat l'hora --insinuà
el marit, mentre descorria les cortines i
deixava que la claror enlluernadora del migdia rematés totes les ombres.
Resultà que el telèfon era el d'un
company de feina de l' Anna, un xicot pigallat i pèl-roig que negà i renegà de tenir
cap participació en l'afer. L'Anna, però, ja no se'l podria mirar mai més de la
mateixa manera.
L'endemà en Gai respirà alleugerit en
veure les dues-centes Ombres tirades
a la bossa blava que anava directe al contenidor de paper. Estava cofoi,
s'havia desfet d'un possible competidor i, aquella nit, la seva dona semblava
molt més receptiva. S'havia acurat a parar taula: tovalles de fil, porcellana
de Sèvres, copes de cristall de Bohèmia, i una espelma perfumada. Quan aparegué
amb la sopera fumejant, en Gai observà que duia una roba eròtica i suggestiva.
--Celebrem el final de les Ombres
–aclarí ella en un murmuri.
--Sigui el que sigui –es feu el
despistat--, em sembla perfecte.
--I encara t'ho semblarà més –se li
acostà seductora, arrambant-se-li i una mica i deixant entreveure el conjunt
vermell sang que duia sota el vestit.
Quan en Gai reaccionà ja era massa
tard. L'havia lligat amb els grillons a la cadira i es passejava fent xiular el
fuet a banda i banda i apuntant cap als seus genolls amb la daurada i brogidora
serra. El cor li comença a bategar a cent-vint per hora i la camisa se li amarà
de suor.
--En
una cosa tens raó, estimat, m’agrada el sado. Llàstima que t’hagis equivocat en
l’altra, no soc submisa!
