Era naturista, vegana, i al·lèrgica a les persianes. No
en tenia a cap habitació. Les plantes d’interior li estaven agraïdes i el sol li
regulava els ritmes circadiaris millor que cap despertador,
Un dia, en arribar a casa, observà amb neguit tot de
barres i planxes metàl·liques amuntegades sobre la vorera. L’endemà un grup d’operaris,
en un tres i no res, aixecava una bastida i cobria l’edifici amb una tela verda i llefiscosa.
Unes hores després, el cartell enorme de l’empresa de rehabilitacions li queia com
una guillotina sobre el balcó i li tallava
la llum i la respiració.
Li costà adormir-se. Entresuada a mitja nit sentí sorolls. Havia deixat el balcó entornat? Devia ser el tarat de l’àtic del davant, a qui més d’un cop havia sorprès espiant-la amb els Un desconegut la contemplava somrient mentre es menjava un entrepà. Les molles se li escapaven de la boca vermella de pallasso, rodolaven sobre la pell nua d’ella i se li enfonsaven al melic, que se les anava empassant com la boca d’un peix. La despertà el soroll de piques a la façana. Quina hora devia ser? Arribaria tard a la feina per més que s’afanyés. L’andròmina invasora amenaçava d’esgarrar-li la vida.
Traslladà el llit a l’habitació dels mals endreços que donava al celobert i quedà tan esllomada amb la mudança que s’adormí al sofà. La despertà el telèfon. La mare, que acabava de tornar d’un dels seus viatges deia que algú li havia remenat el pis i canviat els objectes de lloc. Que t’han robat res? Només quatre fotografies de quan era jove. Res més? Doncs no pateixis, dona, que no és pas cap lladre. Fes memòria, deu ser algun antic amant que no pot oblidar-te, encara fas prou goig! No diguis bestieses, nena, que tinc més arrugues que una faldilla de lli. Que vols que avisi la policia? No, no ho facis pas, que jo tinc el meu mètode, un que no falla mai, escampo farina pel terra de l’entrada i espero el lladre o qui sigui rere la porta amb un garrot. Però què dius, no siguis beneita! I si no torna? El nas em diu que tornarà. Tu prepara-li un sopar romàntic, i treu de l’armari les botelles de vi que reserves per a les grans ocasions i que et beus quan estàs deprimida. Nena, si mengessis com cal, potser lligaries més. Els homes, si poden triar, no mengen espinacs, mengen pits, cuixes i entrecots!
I si fes cas a sa mare? Tragué de la nevera la botella de
cava que guardava per no se sap mai quan. Que no era especial el fet de viure
a les fosques i envoltada de violadors nocturns? La resseguí amb els dits, era tan cara! Preparà una
copa i inicià el ritual de llevar-li el tap. Sonà el timbre de la porta. El repartidor del mercat li portava la comanda, carxofes d’El prat,
tomàquets de Montserrat, pèsols del Maresme, fesols de Santa Pau, tot ben
ufanós, colorista i de proximitat, però res que combinés amb un bon cava. Si
la gastronomia era l’art de portar el paisatge a la cuina, com deia Josep Pla,
en el seu cas el menjar hi passava de llarg, directament del cistell al plat, quanta tristesa! Potser per beure
cava seria millor esperar la cuina de sa mare, farcida de
colesterol i de calories, que un cop l’any no devien pas fer cap mal. Desenrotllà
l’estora, i es lliurà
a les assanes de ioga per allunyar els malsons.
L’endemà, tornant de la feina, passà pel davant de la botiga de persianes, guaità l’aparador sense aturar-se, però el dependent ja l'havia clissada, perquè sortí de la botiga com un llampec i abans que se sentís el tro, li havia venut les persianes, la porta blindada i una alarma connectada S’acostumà a abaixar-les cada nit, tot i que les obres havien acabat feia una setmana llarga. La tela viscosa ja no penjava del terrat, però restava tot el baluard metàl·lic que s’enfilava fins a l’àtic. Li semblava que la bastida, aquella llarga escala dei cap a la seva intimitat, li havia encomanat la por, un virus sense vacuna, que potser l’acompanyaria tota la vida. Amb prou feines recordava la dona que fins feia ben poc dormia sota els estels, ventilada i feliç.A la fi, un dissabte fresc i clar de desembre, a quarts de deu del matí, començaren a desarmar-la. Malgrat tot l’enrenou i els brams eixordadors del metall, no es mogué de casa fins a comprovar que carregaven totes les peces al camió. S’entretingué ordenant el pis i preparant la bossa per marxar de cap de setmana. Quan ja no hi quedava ni l‘apuntador, abaixà les persianes, connectà l’alarma, tancà la porta amb doble volta de clau i deixà la ciutat dels malsons.
