COVID 19, ELS PRIMERS PASSOS

Soc un virus. Aviat inventaran una vacuna i em deixaran fora de joc. Però mentre els científics de tot el món s’afanen a liquidar-me, miro d’enllestir les meves memòries, no sé si per justificar-me o perquè em perdoneu el llarg confinament a què us he sotmès. Els primers records que conservo son de la gola de l’hoste que m’acollia, ben generós per cert, perquè n’emparava també d’altres. Allà vaig aprendre tot el que cal per sobreviure un llarg hivern en una cova soterrada i humida, envoltada de boscos. 

Els ratpenats s’amuntegaven els uns sobre els altres per mantenir l’escalfor, o es quedaven en quietud penjats cap per avall per estalviar energia. El cor els bategava molt a poc a poc i la respiració s’alentia duran l’estat letàrgic. Crec que dormien amb un ull obert, perquè qualsevol perill els desvetllava. A finals de març, en pujar la temperatura el cor s’accelerava. Arribava el moment de sortir a caçar després de la posta de sol. Amb el sonar detectaven la presa i caçaven al vol arnes, mosques i aranyes. No hi havia escapatòria ni per a les joves parelles d’insectes, desprevinguts, que celebraven les núpcies al clar de lluna. Eren temps feliços.

-                      ·    Un matí ens despertà un xivarri estrident. Un exèrcit de màquines podadores envaïa el bosc. Sentíem el gemecs i la tremolor dels arbres sacsejats en caure a terra, un rere l’altre, com gegants ferits. Després, les trossejadores amb les urpes els desbrancaven i apilaven per convertir-los en biomassa. A la fi les excavadores enderrocaren el nostre hàbitat per aplanar el terreny i fer-hi urbanitzacions de luxe. Ignoraven que el veritable luxe, per a tots, és el bosc. Desesperats, els ratpenats emprengueren el vol, curt i ras, en un llarg i fatigós exili. Trigaren moltes nits a trobar un nou recer. Erràtics esquivaren zones devastades i ciutats massificades i, exhausts, recalaren en un molí enrunat. No era el mateix.

Em sembla, nano, que ja t'ha arribat l’hora de deixar-nos! Has après tot el que cal per fer una bona feina. La corona que has heretat esdevindrà un trasto inútil si no la uses quan cal i amb eficàcia. El Sars, el Mers, l’Henipa, l’Ebola, i tots els companys de l’hoste m’apressaven. No et pots quedar indiferent veient com malmeten el planeta. Es mereixen una lliçó, cal que aturin el ritme frenètic, les guerres, la contaminació, els mars i rius espletats, el racisme, les desigualtats.             Nosaltres som vells i ja hem fet la nostra, ara només lluitaríem contra les vacunes. En canvi tu, amb el factor sorpresa, faràs estralls, son incauts i no t’esperen. Respecta només els nens, que son innocents, i els joves, que les solen passar magra. No volem dir que tos els altres siguin culpables, en absolut, però t’has de multiplicar tant com puguis, que és el que fem els virus, i salvar el planeta.

Des de llavors vaig anar per feina, us ho prometo, però sense poder evitar que a la meva història hi hagi un forat important. El fet que el meu ratpenat no tingués encara una identitat alimentària i mossegués tot el que es ficava davant del seu musell, fossin hàmsters, granotes o pangolins fa que no pugui dir-vos a cavall de quin animal vaig arribar als humans. Em sap greu, de veritat. La resta, us toca escriure-la a vosaltres!

CERÀMICA

      El senyor Oller, a les nou en punt, va obrir de bat a bat les portes del seu obrador i manà a l’aprenent que passés l’escombra per la vorera del davant Els vidres lluïen i tot estava ordenat i a punt. La jornada de portes obertes amb motiu del Dia de les arts i de l’artesania, que se celebrava cada octubre al barri, havia de ser un èxit.

         De seguida li arribà la flaire de pa torrat, canyella i sucre del forn de llenya de la senyora Beneta. Es notava que havia anat a la perruqueria. Bon dia, Beneta, quin goig que fas avui! Li cridà a través del vidre. Bon dia Quim! Alçà el ulls i somrigué, mentre col·locava a l’aparador un estol de pastissets, coques i braços de gitano. Potser s’havia passat i li sobraria menjar si no venien força clients. No pateixis, dona, que els dies assolellats  ens obren la gana a tots.

En Quim Oller era terrissaire, i ves a saber si el nom li venia d’aquell ofici heretat del pare i de l’avi. Tenia dos torns, un d’elèctric, amb el que treballava d’habitud, i un altre de manual i rústic molt adequat per a una ocasió com aquella. N’admirava sobretot la simplicitat, un volant d’inèrcia i un cilindre prim i perpendicular que hi pivotava al damunt.

         Una mestra de primària s’acostava arrossegant una filera de criatures agafades en una cinta ample i vermella. No farem calaix amb aquests projectes de nens, pensa el Quim, però deu ser millor passejar-los que aguantar-los a l’escola. Les primeres a ficar al nas al taller van ser tres dones que devien rondar la cinquantena, ben vestides i tenyides de ros. La dels cabells platins comenta les virtuts gastronòmiques de la ceràmica, els càntirs mantenien l’aigua fresca i li treien el regust de lleixiu i les cassoles de terrissa feien els rostits més saborosos. La pèl-roja replicà que el menjar s’hi enganxava i que s’acabaven esquerdant. La tercera s’havia quedat al llindar de la porta i resseguia embadalida la corba d’una gerra. I pensar que del fang puguin sortir peces tan boniques!  M’encantaria saber-ne fer, però no tinc gaire traça, massa difícil per a mi. Com vol que sigui complicada una cosa que es va inventar al Neolític? Animi’s, dona, vingui a classe i ja veurà com se’n surt, va fer el terrissaire portant aigua al seu molí.

Un jove que examinava una menjadora d’ocells ficà cullerada aclarint que, al Neolític, si bé coneixien el torn, ignoraven el plat d’inèrcia i havien de empènyer la mola perquè rodés i que a l’Amèrica precolombina sobreposaven anelles d’argila... Em sembla que vostè fa cara de professor d’història. Ho ha endevinat, d’Història de l’Art i no em perdo mai aquestes jornades. S’han de conservar com una joia els petits tallers.

         Un pare entrà arrossegant un nano de deu o onze anys, que s’entretenia xutant una llauna pel carrer. Deixa de fer el carallot i entra amb mi a la botiga! El terrissaire ficava aleshores els braços al cubell, en treia la pasta d’argila i la tornejava amb les mans impregnades de barbotina. Observa i aprèn, sentencia el pare. Si no fas colzes i estudies de valent, algun dia pots acabar tan empastifat de fang com aquest home!

“I faig la feina tan neta, que fango com un poeta”, recordà el terrissaire uns versos que havia sentit a son avi. Vine noi, fes-me un favor, fica les mans al torn, així!  Molt bé, i ara renta-te-les amb aigua. Has vist que per fer una feina ben neta, de vegades cal embrutar-se les mans, que després es renten i queden polides, en canvi si ets un ignorant, ho portes escrit al front i no hi ha aigua que ho esborri!