LA PROMESA

         A la galeria d'art on treballa, mentre espera  que ell vingui a buscar-la, juga amb el braçalet que du al canell i que li va comprar l'altre dia en una subhasta. Només és un petit detall però, des que té un amant, el món li sembla molt més acollidor.

S’ofereix per acompanyar-la a tot arreu, fins i tot al dentista. Se n'adona si ella estrena unes sabates o porta un pentinat diferent i li diu que farà d'ella una gran artista, si és aquest el seu somni. La setmana passada la va dur a Cabrera de Mar per ensenyar-li la casa que s'hi havia fet, és arquitecte, amb la coberta de teules velles, difícils de trobar, però que tenen més ànima que no pas les modernes. Vol que el conegui.

-- Quan tingui les meves tres filles a la universitat –li diu--, deixaré la meva dona i viuré amb tu.

-- I quants anys dius que té la gran? Sis, set? --li fa un petó, divertida--- Tu, de moment,  procura que no repeteixin gaires cursos!

         Ella deixaria el seu marit d'immediat, si ell li demanés. Ara és de viatge, però tant li fa perquè, quan hi és, s'apunta els diumenges a fer guàrdies a l'hospital. I ella sap  que, als diaris o als hospitals, les guàrdies de diumenge no les fan els solters, sinó els casats, que fugen de les criatures que marranegen i de la dona de sempre. Sort en té de la seva curiositat i de l'afició a l'art, que li ocupa tantes estones buides!

         Sobre el mostrador hi ha el pom de flors que li envia cada setmana. A mig matí rep una trucada de l'escola del seu fill. El nen està febrós. Hauria de passar a buscar-lo de seguida  i avisar el metge.

         Mentre condueix, mira de tranquil·litzar-se i pensa que deu tenir angines o un refredat. Els nens agafen febre de seguida. Així que el veu, s'espanta. Li posa la mà al front i crema. Ja no arriben a casa. Se'n van de dret a urgències. És ple de gom a gom. Els fan esperar una bona estona. Han posat el nen en una llitera i l'han tapat amb una manta. Ella es desespera dreta al seu costat i demana a les infermeres que facin alguna cosa per abaixar-li la febre. L'únic que li poden donar, fins que el metge el visiti, és aigua. Quan arriba el seu torn, el metge d'urgències l'examina, fa algunes comprovacions i ja té el diagnòstic: és una meningitis bacteriana i ha de quedar ingressat a l'hospital.

--Doctor, se'n sortirà? Li poden quedar seqüeles?---demana angoixada.

         Les preguntes han quedat a l'aire. Els metges no es comprometen, no li poden assegurar res. No depèn d'ells només, sinó i sobretot de la criatura. A l'hospital és com una ànima en pena. No se separa del capçal del llit. Es canviaria per l'infant ara mateix, per evitar-li qualsevol patiment. Gustosa donaria la vida a canvi de la salut del fill. El nen és tot el que té.

         Les primeres vint-i-quatre hores són crítiques. L'infant sembla  consumir-se a poc a poc. La mare resa, per més que es consideri agnòstica, recupera la religió de quan era petita. Prega a Déu que no se l'emporti, que no castigui un ésser innocent. S'ofereix a canvi del seu fill. Promet que tornarà a l'església, que anirà a missa els diumenges i els dies de festa, però de seguida es penedeix del seu oferiment i sap que ha estat mesquina, que el que acaba de prometre resulta insignificant als ulls del Déu d'Abraham, el Déu sever i implacable que li demana un sacrifici molt més important, immens, que potser ella no està disposada a fer. Es revolta, s'hi nega, intenta negociar, perquè ara ja té una sospita del que espera d'ella, del que li exigeix i li sembla impossible de complir. Cada vegada ho veu més clar, no hi ha alternativa ni escapatòria possible.

L'endemà, quan l'amant la va a veure, el nen dorm més tranquil i la febre va cedint a poc a poc. Ha superat la crisi.

--Com que només tinc nenes –, diu ell, emocionat, acaronant el front de la criatura --, m'estimo aquest nano com si fos el meu fill.           

--A ella se li omplen els ulls de llàgrimes i no gosa parlar-li de la promesa que, desesperada, ha fet la nit anterior i que afectarà la seva relació per sempre més.

 El fill ja és de nou a l’escola i ella ja fa tres mesos que ha deixat de veure l’amant. Ha despenjat el telèfon moltes vegades  per trucar-li, però s'ha fet enrere i ha tornat a penjar-lo. També ell ha anat a esperar-la sovint, a la galeria, a l'hora de plegar, i ella ha sortit sempre acompanyada i li ha donat a entendre que no volia res més amb ell.

         No pot oblidar la cara de sorpresa i d'incredulitat que va posar, en explicar-li la promesa que havia fet a l'hospital, ni el seu to irònic i ple d’amargor.

-- ¿I per què no havia promès de pujar a Montserrat a peu, com feia tothom, i amb les xiruques plenes de cigrons crus, si és que et semblava poca cosa? Per què dimonis la penitència havia de ser també per a  mi? ¿Com és que no et va passar pel cap, abans de sacrificar-me com un xai,  la idea de deixar et teu marit inútil i despreocupat?

         El que ell no sap és que, durant aquests mesos, ha pensat en ell cada segon de la seva vida i l'ha trobat a faltar tant i tant, que la convivència amb el marit se li ha fet impossible, opressiva, insuportable.  El que ell no sabrà tampoc mai és que «la promesa de deixar l'amant», arrancada de la seva ànima en una nit de desesperació, incloïa també, sense que ella mateixa ho sabés, la de deixar el marit.