ON HE DEIXAT LES CLAUS?

        Obro la porta del pis de la Bel des de fa cinc anys, i convisc, al mateix clauer, amb altres peces de menor importància, l'encarregada d'obrir l'escala, repetida fins a l'avorriment per a cadascun dels veïns, i el nan de la bústia del correu, insignificant. Jo soc gairebé de luxe, especial per a portes blindades i reforçades contra lladregots, i vaig néixer fa cinc anys. Després que entressin a robar al tercer tercera,  la propietària es va espantar tant que, l'endemà mateix, va fer canviar la vella porta de fullola per una de seguretat, massissa i amb un pany com cal.   

De forma, potser recordo una guitarra o un cap gros, amb el caparrot  pla, rodó  i blau, de tacte suau, i una cua metàl·lica, ben serrada i fina. Així que vaig néixer em van clonar i tinc tres germanes bessones, una de roja, que volta per les butxaques del xicot de la Bel, una altra rosada, desterrada a casa sa mare, i un cap-verd, per si un dia em perdo,  que  corre descontrolat per tota la casa, i que tant pot aparèixer sota l'estora, com  al pot de les galetes. En canvi  jo, a les nits, tinc un jaç segur a l'armariet del rebedor.

          De dia, per a sortides breus, viatjo a les butxaques, que burxo fins a foradar sempre que puc.  Per a trajectes més llargs, cavalco dins una bossa de mà, barallant-me amb el pintallavis, els mocadors de paper, el boli, la T-10, el tàmpax i els caramels d'eucaliptus. Així que noto que obren la bossa, corro a amagar-me a l'últim racó, només pel plaer de veure amb quin neguit remenen, com van traient els companys de viatge a la fresca, d'un en un, i l'apoteosi final, quan acaben abocant, amb desesperació, tot el contingut a terra, enmig del replà, fins que aparec, embolicada amb un mocador  de coll, dins un paquet de tabac o entre les pàgines d'un llibre.    Un dels moments més emocionants és quan m'acosto al pany, rodó i polit, amb unes ganes boges d'encanonar-lo i acabo ajustant-m'hi com un guant. Llavors xerrico, rauco i giravolto amb una joia extrema. 

    Hi ha dies en què això passa tres o quatre vegades, o fins i tot més, però n'hi ha d'altres, en èpoques de grips i refredats, o en períodes de vacances, que hiverno com un os o resto estabornida al fons d'una maleta. Però rehabilitada de nou i de volta a casa, recupero tot el protagonisme i el goig de fer patir. La melodia que més escolten per allà on passo és les Variacions per a piano i orquestra de «No sé pas on són», «Algú les ha vistes?», «On dimonis he deixat les claus?».

TRAM-BAIX

La periodista sortí de casa, disposada a pactar amb el dimoni, a vendre’s, a caminar de quatre grapes si calia, per aconseguir una primera frase capaç de desencallar el que seria el seu primer article de primera plana.       

En aquella hora del matí, la gent caminava apressada pel carrer, i no estava per romanços. Altres ja anaven cecs de música amb els auriculars a tot volum. La resta parlava sola amb un mòbil d'última generació, invisible o enganxat a l'orella. No li donaven cap opció d'usar el material amb què s'havia armat, una gravadora i un micròfon, a la carxofa del qual havia enganxat un adhesiu que posava «digitat 7», per despistar-los i donar credibilitat a la seva tasca.   

         Potser era massa aviat i optà per entrar en un bar a cruspir-se un crua-sant de mantega mentre es prenia el cafè amb gel. Demanà el diari al cambrer i, després de comprovar que ja tenia els mots encreuats i els Sudoku fets, que hi faltaven les pàgines de la televisió i la cartellera i que havien afegit bigotis, tetes i pèls púbics a moltes de les  fotografies, decidí fer una ullada a la resta. A Ciutat Vella els mossos d'esquadra havien reduït, sense violència, un possible traficant, amb resultat de mort, Un brètol havia penjat un vídeo a Internet on se'l veia, etzibant una coça a les cames d'una noia i fent-la caure de males maneres. A les notícies internacionals, el multimilionari sultà de Brunei decidia castigar amb lapidació l’adulteri i l’homosexualitat. Tancà el diari amb fàstic, no hi havia on inspirar-se.

         Sortí al carrer i veié el tramvia que s'acostava a la parada, corregué per pujar-hi i, un cop dalt, pensà que era la primera vegada que l’agafava i la sorprengué l'ambient juvenil que s'hi  respirava. Animada, decidí provar fortuna i passar tot el dia al Tram-baix, però pagant un sol bitllet.

Abordà una estudiant, carregada de llibres, i li atansà la carxofa, sense pròlegs previs.

--  La millor anècdota viscuda al Tram-baix?

-- Anècdota? Deixa'm pensar. Ah, si! Un dia, en l’últim trajecte nocturn, vaig deixar-m'hi el xicot! I el vaig retrobar l'endemà en el primer viatge, t'imagines? S'havia passat tota la nit cardant amb la conductora! Apa, me’n deus una, maca, i ara fot el camp i deixa'm estudiar que tinc exàmens!

         No calia desanimar-se per una pija estúpida. Veié un noiet amb un monopatí penjat a l'espatlla.

--  Estudies o patines? --li preguntà somrient.

-- Estudio esports extrems com el patinatge. Vols que te'n faci una demostració, tia?

-- Gràcies, no cal!

         Es posà les ulleres per seleccionar millor el tercer candidat i sentí una veu d'home ran d'orella.

-- Li queden tres parades per preguntar-me el que vulgui.

Era un paio agradable, vestit casual, però amb roba de marca.

-- Sorprengui'm, expliqui'm moments intensos de la seva vida, anècdotes dignes de recordar –digué plena de bones vibracions.

--  Primer haurà de desconnectar tots aquests trastets. Pot prendre notes si vol, però res més, no permeto ni fotografies, ni gravacions. El que li revelaré és només per a vostè i no cal que se n'assabenti tot el tramvia. Què li sembla si ens asseiem en aquells seients buits del final? No deu tenir pas pressa, perquè la història que li explicaré necessita el seu temps. Tregui's la jaqueta, deixi totes les eines, posi’s còmoda i relaxi’s.

         Aquell era el seu home! Decidit, autoritari, segur de si mateix i sol·lícit! Dissimulà les ganes de petonejar aquells llavis, que li recordaven l'anunci del Martini on the rocks, tragué el bloc i un bolígraf i digué amb veu ferma.

--  Quan vostè vulgui, ja pot començar.

-- Estudiar m’avorria, i així que vaig fer divuit anys, vaig treure’m tots els carnets de conduir, el de segona, el de primera i el de mercaderies perilloses. De seguida em van contractar per a una feina temporal i senzilla però ben pagada, conduir una Pick up, esperar i tenir la boca tancada. Havien decidit atracar una joieria de la zona alta. Però, què fa dona? No volia una història forta? Doncs no comenci a tocar-se i a comprovar si encara conserva les precioses arracades, pot estar tranquil·la, que jo soc ambiciós i no m'hi poso per tan poc! Ha de confiar en mi sinó, com jo no hi guanyo res en aquest afer, pleguem! Bé, menteixo, em farà molt feliç ser el protagonista de la seva història, perquè vostè fa cara de ser periodista, oi que no m’equivoco? Doncs, com li deia, el mètode elegit era el de l'allunatge i el dia assenyalat l'últim dissabte del mes de juliol. Feia una calor abrusadora. La majoria de veïns d’aquella zona privilegiada de la ciutat ja eren de vacances i els pocs que quedaven segur que marxarien de cap de setmana. Ho tenien ben estudiat, els paios, i només van haver de subornar les famílies d'uns quants porters. Quatre carrers més enllà, dos companys fingirien una baralla, mentre un tercer avisaria i entretindria la pasma. La resta ... Ostres noi, la meva parada! Demà li acabo la història, ja sap, al tram i a la mateixa hora! --cridà, aixecant-se d'una revolada i saltant del tramvia quan ja es tancaven les portes.

         Vist i no vist. Li feu adéu, però desaparegué per la primera boca de carrer sense girar-se. Instintivament es dugué la mà al coll: la cadeneta d'or no hi era. Mirà la bossa oberta i endevinà que no hi trobaria tampoc ni el moneder, ni el mòbil ni les claus.

         Quedà tan astorada que no sabia què fer. ¿Denunciar-lo a la policia, avisar els veïns i córrer cap a casa per veure què en quedava, començar a escriure la història d'una pobra imbècil que es deixava entabanar per un paio amb els llavis petoners que la sotmetia, la convertia en la seva amant i l'ensinistrava a robar amb els mètodes del butró i l'estrebada? S'ho havia de rumiar.

         La dona que abans volia ser periodista, però que ara ja era la cap d'una reeixida banda d'atracadors, contractà una negra, mal pagada com totes, perquè li escrivís la història de la seva vida, cremà tots els paquets de fulls din A-4 blancs i reciclats que li quedaven, entrà en el bar de moda, demanà un Martini on the rocks i tornà a casa amb el Tram-baix, el seu transport preferit. Aquella nit dormiria com un nadó.