Cada matí, quan l’agafava, l'ascensor de casa
feia una fortor que tombava. Era una olor tan intensa que se m’arrapava a la
roba i als cabells i, en arribar a classe, els companys començaven a ensumar-la,
arrufant el nas com si fossin perdiguers. Després es giraven a mirar si, per
error, havia entrat a l’aula alguna noia sexi i es frustraven en trobar-se amb mi,
una companya antipàtica i descolorida, que no tenia cap intenció de deixar de
ser-ho.
--Tu, de què vas, tia, tanta pudor fem?
Aquest problema em feia perdre la son, de manera
que vaig parlar-ne amb a la mare, de fet no sé per què si sempre em duia la
contrària. Saltà com una daina.
-- Pobra de tu que li diguis res! Ja saps que no
vull problemes amb els veïns, i encara menys amb els de sota, que suporten tots
els nostres sorolls. Tu veure, callar!
Encara em quedava el germà, uns quants anys més
gran, que passava força de mi i anava sempre a la seva.
– Jan, t puc demanar un favor. ¿Com li diries, a
la veïna del cinquè, sense que s’enfadi, que quan ella puja a l’ascensor, la
cabina es queda impregnada, hores i hores després, d’una pesta fastigosa, insuportable,
que s’enganxa com un xiclet?
--Pudor fastigosa, dius? Perfum fascinant! I encara
diria més, coincidir amb ella a l’ascensor m’alegra el dia, sento que tot
rutlla millor i que em resulta estimulant, per dir-ho d’alguna manera.
-- A tu el que et fa trempar són les seves
tetes. Podries dissimular una mica i no menjar-te-les amb els ulls. Si jo fos
ella, ja t'hauria ventat un clatellot.
-- Si les ensenya deu ser perquè ens les mirem,
no trobes? Però tu encara ets massa jove per entendre-ho, més val que no t hi
encaparris, nena!
Tenia raó, aquella olor reconcentrada se m’
havia ficat tant al cap, que ja era una obsessió i sempre que no anava justa de
temps, pujava i baixava a peu els set pisos d’escala, val a dir els cent quaranta-set
esglaons, maleint la desgràcia de viure
a l’àtic. Si venien les col·legues a casa a preparar els exàmens, vull dir a omplir-nos
les cuixes i els braços amb les fórmules i les equacions més complicades, escrites
amb lletra petitíssima i amb boli de punta fina, abans, una servidora es
passava una bona estona amb els braços en creu, dins l’ascensor, empenyent les
portes perquè no es tanquessin, a veure si s'orejava, fins que sentia els crits
d'algun veí, desesperat, que el reclamava a cops de puny.
La Céline era de París, dirigia una revista de
modes i semblava no poder estar-se'n de pregonar-ho als quatre vents. Sempre
aconseguia cridar l'atenció anant un punt més enllà que les altres, més
cenyida, més escotada i més desinhibida. I el Jan no era pas l’únic mascle de
l’escala que bavejava repassant-la de dalt a baix, cosa que no semblava
inquietar pas el Pierre, el seu marit, que presumia de dona i caminava tot cofoi
al seu costat. Fins que un bon dia se li congelà el somriure. Va ser després de
la mort del vell del sisè. Vivia sol i no devia tenir gaire família perquè gairebé
mai rebia visites. Però després de l’enterrament li van aparèixer els hereus
com a bolets. Arrambaren amb els quatre objectes que consideraren de més valor i
després decidiren llogar el pis. No cal dir que l’escala va ser durant uns
mesos un anar i venir de venedors i clients i l’ascensor un niu d’olors
desconegudes, no identificades i no atribuïbles a cap dels veïns.
-- M’estranya que costi tant de llogar --deia la
mare--, és un pis ampli i ben situat, però aquest barri no és de milionaris. Això és que en deuen demanar
massa calers.
A la fi un dia els de l’agència retiraren el
cartell. Per curiositat els vaig preguntar qui vindria a viure-hi i em van dir
que l’havien llogat quatre estudiants. Eren quatre nois que van arribar
carregats de bosses i motxilles, que suposàvem plenes de llibres. El que no ens
vam imaginar és que fossin més
aficionats als esports que a la lectura,
perquè dia sí dia també, fes sol o plovisquegés, sortien a córrer tant al matí com
al vespre. L'ascensor guanyà aleshores aromes inèdites, de formatge de
Cabrales, dels mitjons i bambes; d’aixelles suades, que feien plorar per la
fortor com les cebes acabades de tallar. Alguns veïns se’n queixaren, però a mi
m’esqueien força, perquè eren naturals, un pèl massa àcides, ho reconec, però
pròpies de gent poc sofisticada, com ara jo. I el dia que, en aixecar els ulls,
vaig saber que el més atractiu dels quatre també m’estava mirant, llavors se’m
feu evident que aquelles flaires salvatges podien arribar a ser pertorbadores.
--Hola –es va presentar somrient--, ets la veïna
del setè, oi? Soc en Biel.
Em presentà els seus companys i em convidaren a
córrer amb ells sempre que volgués. Aquella invitació esvaïa totes les ferums esportives!
En Jan, al contrari, es ressentia del
canvi i s’arrossegava com ànima en pena
des que les bambes i samarretes pudents li havien ofegat qualsevol rastre dels escots
perfumats i generosos que fins no feia gaire li abellien els desplaçaments per l'escala. A més, ara la competència era ferotge.
Un dia la Céline, feta una Barbie, picà la
cabina des del cinquè i, encara que ja baixava completa amb els quatre estudiants
i amb mi, insistí que li féssim un racó perquè tenia moltíssima pressa i que no
patíssim, que ella no pesava gaire. Sense complexos s'arrambà al Biel, al meu xicot,
encara que ell no sabia pas que ho fos, i aprofitant que anàvem premsats com
sardines, li demanà perdó, amb el seu francès tan xic, acaronant-lo amb aquelles
pestanyes tan llargues que ombrejaven mitja cabina. I ell, satisfet com un
gall. A partir d'aquell dia, vaig ser jo qui, rabiosa, reclamava amb els punys,
sense compassió, el maleït ascensor, entretingut més del compte al sisè replà,
des d'on m'arribaven riures i sorolls mig amagats, suggeridors de rebregades i de
coses pitjors.
De fet, en Jan i jo no érem els únics que patíem.
Al marit gavatx se li havien ajuntat les celles fins a tocar-se i els músculs
de tot el rostre se li tensaven en un rictus de venjança. A l'escala tots xiuxiuejaven
que allò no podia acabar bé.
Un dia sentírem crits i corredisses a casa dels
francesos, però la mare, manaire com
sempre, no ens hi deixà intervenir. Després silenci. No vam tornar a veure la
Céline. Havia desaparegut de l’escala i de les nostres vides. Sense
acomiadar-se de ningú? Impossible! Inquiets, la trobàvem a faltar més del que
ens pensàvem i confiàvem que tornaria aviat, fins que una veïna gosà preguntar
al Pierre per la seva dona i ell la informà que havia hagut d'anar-se'n cuita-corrents
a París perquè tenia la mare ingressada a l'hospital.
El cas Céline, ens ha unit a tots i ara fem
pinya. Acorralem el Pierre, ens interessem per la salut de la sogra, de
l’esposa, per la malaltia, per l’hospital, pel metge, i el fuetegem amb tantes preguntes
sobre on és, on viu i quan tornarà la Céline, que l'home ens mira amb ulls
esbatanats i fuig així que ens veu. Sap que ens en malfiem, sobretot des que
hem esbrinat la seva antiga professió d'embalsamador. Si s'espatlla l'ascensor,
en passar davant la porta del cinquè primera, tots ens aturem un moment. Hi
serà ella dins, potser convertida en estàtua, en peu de làmpada o aguantant un
prestatge com una cariàtide? I aspirem el perfum, de rosa oberta, que s'ha
quedat enganxat a la fusta, a la porta i al botó que ella premia.
